Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

10 de gener de 2011
0 comentaris

Un preu estúpidament massa car

Una de les pitjors coses que et trobes quan prens partit per la causa independentista és la de crear-te enemics. Quan vaig decidir acceptar el repte de ser president de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya al meu poble ja fa més de 15 anys, intuïa que tindria problemes amb certes persones. Ho sabia perquè la meva convicció vers la llibertat de la meva nació estava per d’amunt de qualsevol prudència cap a la meva persona. No m’importava enemistar-me amb els espanyolistes, sempre i quan, ho fos per defensar la causa de la independència. Però el que no m’esperava, era que amb el temps, m’he creat enemistats dins dels catalanistes i encara pitjor, dins dels independentistes. Renoi! això si que no m’ho esperava.

Si un té un caràcter com el meu i unes maneres d’expressar-se tant poc polides i amigables com les que jo tinc, malgrat miris de ser prudent i de no fer servir insults, amb el temps acabes escrivint quelcom que fa mal als altres. Si analitzo els meus escrits, deixant de banda les mancances de meva pobra redacció i del meu català escrit, veig que no me’m puc estar d’utilitzar adjectius qualificatius massa durs. Segons els comentaris que he rebut, malgrat jo no els considero que ho siguin, sempre acabo utilitzant paraules massa contundents. M’he adonat també què escric massa sovint „molt“, „totalment“, „cap“, „mai“…etc. Però també, no sóc prou curós en no expressar condicionals i deixar clar que escric segons el meu parer, sense que això vulgui dir que puc estar equivocat.

(continua)

No ho sé el perquè em surt escriure així, potser esta lligat al meu caràcter poc prudent i una personalitat massa extravertida pel que fa a l’expressió dels meus sentiments. Potser és degut que com que no he tingut en ment fer carrera política, no he tingut cura de cuidar les formes quan he parlat respecte a altres companys de lluita.

El resultat és a la vista. Després de dedicar-hi moltes hores, massa, a escriure articles denunciant les actuacions d’altres polítics sobiranistes, segons jo creia, que no feien prou a favor de la lluita per la independència o pitjor, hi anaven en contra,  m’he creat enemics entre els companys d’ERC, de SI i de CiU.

Potser era inevitable, però no deixa de ser un preu estúpidament massa car.  Dic estúpidament perquè el resultat del 28N, em demostra segons el meu parer, que no estem més a prop d’aconseguir la independència i també, perquè molts d’aquests companys que s’han enemistat gratuïtament amb mi, estan a la lluita independentista pels mateixos motius que jo. Dic que la nostra enemistat és gratuïta, perquè no en traurem res d’aquesta enemistat. Però el que encara és més estúpid, és  que tampoc es traurà  res de bo de la nostra enemistat la causa que perseguim tots: aconseguir crear un Estat Català.

Nota:
És fa difícil discernir, entre els polítics independentistes, els que són uns delinqüents o traïdors dels qui no ho són.  Vet a aquí, el problema més difícil per mi a resoldre. Per la meva forma de ser, em costa fer-me l’hipòcrita respecte a certs lideratges o personatges quan veig que no actuen, segons el meu parer, patriòticament.  No sóc d’aquells que escriu o parla públicament bé d’una persona i després privadament, en diu pestes. Però està clar pels resultats obtinguts, que és d’estúpids fer-ho per la causa independentista (i per mi). No ajuda a crear un clima per la unitat. Per això he decidit no escriure respecte als polítics catalans. Escriuré poc i miraré de fer-ho amb respecte, de les accions que els diferents partits sobiranistes fan,  independentment del que penso dels seus lideratges.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!