Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

11 de febrer de 2012
0 comentaris

Temps de fer-se vell

El temps passa inexorablement per a tothom, però no sempre a la mateixa velocitat.

D’infant el temps era llarg, quasi infinit. Recordo les llargues estones jugant al jardí de casa, o a la muntanya o al mar o fins i tot a l’habitació. No importava jugar amb altres nens, però ho podia fer sol duran hores i hores sense res més que la meva imaginació i l’ajuda d’un cavallet o una nau espacial. Per mi el temps s’aturava i m’oblidava de tot, fins i tot de menjar o beure.

D’adolescent el temps era avorrit i llarg. Es feia llarg quan esperaves que arribés l’hora de sortir amb la colla per anar empaitar les noies pels carrers del poble. Es feia avorrit quan el jugar sol ja no t’omplia com abans.

De jove el temps era curt, avorrit i llarg. Es feia curt quan estaves amb l’estimada o amb els teus millors amics. Es feia avorrit mentre esperaves que arribés els temps d’estimar. Es feia llarg quan esperaves la mort de l’amor no correspost.

D’adult el temps esdevé apàtic, avorrit i llarg.  És apàtic per la vida quotidiana que amb el temps vols que així sigui. És avorrit per la predicibilitat de l’amorfa vida que cerques viure. És llarg per la llarga espera d’arribar a ser vell.

D’ençà quan saps que el futur que vindrà serà per ser vell i no pas per ser adult,  el temps s’accelera. Mires enrere i veus el que has aconseguit i el que no. Penses, a partir d’ara poca cosa més podré assolir i el temps comença a córrer. El temps per fer-se vell s’escorre entre els dubtes i les marrades. Fins que un dia t’adones que la fita que volies complir no està pas davant teu, si no al darrera. Llavors el temps torna a ser lent mentre esperes que t’arribi  definitivament, irremeiablement la vellesa

Escoltant els discs dels Manel m’adono que sóc vell. Parlen d’esperances, d’amors perduts i dels que vindran. Parlen d’històries de soldadets i bumerangs. Parlen de projectes de vida.

El meu projecte de vida ja està ben escrit. M’agradaria tornar a casa i allà fer el meu darrer projecte vital. Viure com creixen els meus fills petits a la meva terra i poder-los explicar el que sento per a ella. Viure de prop com els meus fills grans se’n surten i si puc, poder-los ajudar a fer-ho. Sentir l’escalfor de la llar dels pares i poder-los ajudar a passar els seus darrers temps. Parlar amb els meus germans que la llunyania ens fa muts. Però no ho puc fer sense cap roc a la faixa. Vet a aquí altra cosa que et fa adonar-te que et fas vell. L’experiència vital que arrossegues, sigui viva o de memòria,  et fa ser poruc. Responsable en diuen alguns, però en el fons no deixa de ser un eufemisme dels vells per la por de la vida.

Fer-se vell lluny de la teva terra és dur i llarg. Sort que mentre escric aquestes paraules melancòliques rodejats de notes dels Manel, el temps deixa de ser temps i esdevé espai per somiar. Somiar quan arribi el dia que podré anar a casa, posar a zero el rellotge i amarar-me de vida de la meva terra fins que torni a formar part d’ella. Espero tenir salut i mentrestant que els segons esdevinguin minuts i els minuts hores. Necessito molt de temps per recuperar el temps perdut a la llunyania.

Temps de fer-se vell podria ser una cançó dels Manel, però per sort per a ells i pels qui ens agrada la seva música, encara els hi falta molt de temps per arribar a l’edat de fer-se vell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!