Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

26 de febrer de 2010
4 comentaris

Reagrupament: La primera garbellada

Quan Reagrupament va començar al maig, al principi, molts eren escèptics que tinguis èxit. Fins a aquell moment, el moviment que liderava Joan Carretero, havia rebut recolzament més o menys dissimulat d’alguns mitjans de comunicació propers a CiU i dels seus opinadors corresponents. Per a aquests mitjans, tot el que pogués fer mal a Esquerra, es veia com una oportunitat d’erosionar el tripartit.

Els que érem en aquells moments militants d’ERC, ho sabíem i ens feia angunia, però la nostra consciència com a catalans que volem la independència de la nostra nació per sobre de qualsevol partidisme, no ens permetria deixar-ho córrer. No teníem pas nosaltres la culpa de què ERC estigués en aquella conjuntura.

Quan Joan Carretero, va ser invitat a abandonar al partit i posteriorment es va crear Reagrupament com una associació i no un partit, va agafar a molta gent amb el peu canviat i  va fer trencar els esquemes de molta gent. La proposta de Reagrupament era totalment innovadora i a més, per primera vegada es proposava la formació d’una candidatura d’ample espectre que anés junt, amb coalició o no, al Parlament per proclamar la Independència.
Per si això no hi era prou, Reagrupament va ser el primer de parlar clar que calia una regeneració democràtica profunda política catalana. Dos objectius que trenquen totalment amb el que fins aquells moments s’havia vist dins de la política a Catalunya.

(continuar)

.

Les cúpules de tots els partits polítics catalans, no els hi va fer gens de gràcia l’aparició de Reagrupament. Per això es va donar consigna a tots els mitjans de comunicació de fer un buit informatiu a Reagrupament.  Ni interessava a ERC, ni a CiU, i encara menys al gran dominador de l’espai comunicatiu el PSC-PSOE. Esperaven que amb aquest buit, aconseguiren impedir que Reagrupament tingues èxit.

Però a mesura que va anar passant l’estiu, la resposta massiva als actes amb la presencia de Joan Carretero, les declaracions creuades després de l’Onze de setembre entre Laporta i Carretero,  com sobretot l’assemblea del 3 d’Octubre, Reagrupament va començar a veure-se’l com una amenaça real a trencar el status quo de la política catalana.

Reagrupament amb el creixement tant espectacular que ha experimentat sense precedents en una associació política, junt amb la seva indefinició calculada de com es materialitzarà finalment la seva proposta política per no autolimitar-se les possibilitats de la candidatura, ha provocat que entrés molta gent amb diferents perspectives i idees de com veien l’associació.
La majoria ho férem per patriotisme, peró seria ser molt innocent, pensa que no varen entrar uns quants, per veure si podien trobar lloc per les seves ambicions polítiques personals. Dins dels que ho feren per patriotisme, la gran part, gent de bona fe, altruista i sense experiència política. Això darrer és molt bo, però a la vegada també és un problema. No tota experiència política ha de ser un llast, alguna cal tenir-la,  per poder preveure els moviments dels adversaris i saber, sobretot, donar la resposta adequada.

Les cúpules dels partits actuals, en veure que Reagrupament és una amenaça real, a partir d’aquí, van canviar de tàctica o millor dit, van executar el següent pas per mirar de desactivar-nos. Apart de continuar fent-li el buit informatiu sobretot de les noticies positives, ara calia començar a fer servir tot un seguit de contramesures per mirar de provocar una crisi interna dins de l’associació. No cal que penseu que sigui gaire difícil provocar una crisi en qualsevol organització. No és necessari posar-hi un exercit d’infiltrats. De fet, potser no hi fa falta posar-hi cap d’infiltrat. Només cal trobar a uns quants membres coneguts prou ambiciosos o millor encara, si estan ressentits per algun menyspreu amb la direcció, per alimentar-los amb una mica de zitzània i ells mateixos et faran la feina bruta.

La crisi com més tard fos provocada i més prop de les eleccions millor debien pensar els que no volen que tinguem cap possibilitat d’èxit, per sort ha estat al menys entre 6 a 10 mesos abans de la campanya electoral i a més, ha estat resolta en un cap de setmana. Però tota crisis provoca, a part del mal que totes les crisis comporten, que hi hagi la primera selecció, que es faci la primera garbellada, de veritats com també de persones. Està clar que Reagrupament no té cap intenció de ser un partit. Ni tampoc deixar que sigui l’espai, perquè alguns pugin desenvolupar les seves ambicions polítiques. Només és una eina per aconseguir la independència i regenerar la política catalana. Qui va entrar a Reagrupament pensant que era un partit, es va equivocar i val més que s’oblidi de fer-hi carrera política. Qui va entrar a Reagrupament pensant que tot seria un camí de roses i exempt de dificultats, està molt errat i si no es veu capaç de suportar-ho, em sap greu, però millor que s’aparti i deixi pas als que si que ho podem fer.

La guerra no ha fet més que començar i els enemics encara no han tret el Sant Crist gros.
Per sort, estic convençut que la immensa majoria dels reagrupats, som conscients que caldrà lluitar i caldrà patir de valent. Però si ho fem amb força i intel·ligència, sense caure amb les provocacions, aquesta vegada guanyarem la nostra llibertat!!

Endavant les Atxes!!

  1. Penso que el projecte de Reagrupament el fem cada dia els segadors revoltats, amb experiència política o sense tenir-ne. T’agraeixo les reflexions que fas des del teu bloc; m’ajuden a continuar engrescada. Diumenge no puc votar, però penjaré l’estelada a casa meva.
    Catalunya independent i tan neta com sigui possible !

    Segadora revoltada 

  2. Estic molt d’acord amb les teves reflexions i teories conspiratives, les vas desgranant i deixant per escrit, no en va són una part del dia a dia del que estem construint, i llegint-les t’adones que coincidim força.
    Hi ha un tema, però, que m’amoina i és que potser parlem massa sobre nosaltres mateixos i ens deixem portar en excés per la rauxa. Potser hauriem de reflexionar més sobre com construirem el futur proper, com ens estem organitzant territorialment, com incidim en la societat per exposar el projecte independentista o bé difondre experiències d’altres processos independentistes (Escòcia, Quebec, etc.)

    És una reflexió més.

Respon a Rosa Moner Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!