En la pel·lícula de "Braveheart" de Mel Gibson, la classe aristòcrata Escocesa sempre es venia per un plat de macarrons als Anglesos fins que va aparèixer en Braveheart. Fa uns anys quan es va estrenar la pel·lícula en el diari Avui vaig llegir un article amb una molt bona comparança de la nostra classe política amb la dels aristòcrates escocesos d’aquella època. Quanta raó tenia l’autor (que per cert si hi ha algú que em pugi passar l?article o el nom de l?autor , li estaria molt agraït).
De vegades crec que no ens mereixem els polítics que tenim. Cada dia que llegeixo els diaris des d’Internet, em sento més sol des del meu exili particular…
¿Com poden ser tan poc dignes i curts de mires els nostres representants?. Quan fa uns 15 anys vaig començar a militar dintre d?ERC, tenia clar que era l?únic partit parlamentari que tenia la independència com objectiu però en canvi no vaig pas trobar ben definit el camí per a dur-lo a bon terme. Com independentista vaig creure que havíem de sumar forces, que havíem de demostrar a la societat catalana que la independència no només era un dret, sinó que era necessari pel progrés dels ciutadans. Per això vaig aplaudir amb força el canvi de Colom pel d?en Carod. Vaig entendre que ERC necessitava quelcom més per a demanar la Independència per si mateixa, necessitava un programa polític i sobretot estratègic per a aconseguir la majoria de complicitats dintre de la nostra societat. Una vegada arribada aquesta complicitat, la Independència era versemblant.
Quan, malgrat que en principi no em va agradar, en Josep Lluís Carod-Rovira va escollir pactar amb en Pasqual Maragall abans que amb Artur Mas, ho vaig acceptar com una estratègia valenta i arriscada per a augmentar encara més la complicitat dels sectors socialistes cap el sobiranisme. Entenia que malgrat de l’empipament dels simpatitzants de CIU, amb el pacte amb el PSC es podria entre altres coses forçar d?una vegada la definició del grau de compromís que el PSC podria tenir amb Catalunya i els seus ciutadans. Un compromís que des de l?oposició als governs del Jordi Pujol no havien tingut que fer-ho. Ja sabíem el grau de compromís de CIU amb Catalunya, ara faltava veure com era en realitat el compromís del PSC amb els ciutadans catalans.
Amb la redacció del nou Estatut teníem la primera prova de foc. El resultat podia donar molts fruits a la causa Independentista, uns de forma immediata, uns altres no tant bons però factibles per esser utilitzats a llarg termini. Per a ERC com partit independentista aquesta estratègia tenia dos escenaris possibles:
· Escenari més dolent per a ERC i també per la causa Independentista a curt termini, era que s?aprovés un Estatut bastant bo però no suficient per a Catalunya al Parlament i que aquest no fos passat per la pedra a Madrid. El sectors autonomistes i regionalistes del PSC i CIU haurien recollits bons arguments de tot el procés per a continuar justificant de continuar sotmesos a Espanya, això si contents i amb la panxa plena. De fet amb les declaracions posterior d?en Pasqual Maragall en els que deia que amb el nou Estatut ja no tenia sentit l?opció independentista anaven cap aquesta direcció.
· Escenari més bo per a ERC i també per a la causa Independentista, era que s’aprovés un Estatut bo per a Catalunya al Parlament, que a més no fos una cosa solament forçada per ERC, sinó que fos dut per la majoria absoluta de tots els representats catalans, un 89% de la cambra, però que finalment fos retallat a Madrid.
Dins del segon escenari, el fet que fos la mateixa CIU que va malmetre tot el seu capital sobiranista en el pacte entre en Artur Mas i en Rodríguez Zapatero, era un fruit inesperat per aconseguir més simpatitzats per ERC, malgrat que no era pas una bona noticia per la causa independentista. I si no n?havia bastant amb tot això, el paper galdós del PSC i d?Iniciativa que varen oferir en les negociacions a Madrid varen fer que quedessin retratats de la poca força en defensar els interessos dels seus ciutadans, sobretot dels ciutadans de les classes mitjanes baixes i obreres catalanes en vers als interessos de la oligarquia espanyola (la conferència episcopal espanyola, els militars, els executius de les multinacionals espanyoles, els alts funcionaris estatals…etc). Mereix remarcar el silenci còmplice dels negociadors del PSC i d’Iniciativa quan l’impagable cacic Alfonso Guerra feia unes passades pel ribot que deixaven net com una patena de beneficis socials pels catalans del text del nou estatut.
Si els dirigents d?ERC haguessin en aquells moments començat a marcar el ?paquet? com diu Puigcercós i sobretot si a més a més ho haguessin fet servir, això si deixant el pavelló ben alt, la causa independentista estaria ara en un dels moments millors del seu curta història.
Quanta oportunitat perduda!. ¿Perquè es va cometre el greu error de dubtar amb el vot negatiu a l’Estatut? Amb aquest dubte inicial de la classe dirigent d’ERC varen perdre molts vots en el referèndum. Vots que ara es multiplicarien per 10 per la causa degut al daltabaix polític actual. Però no tenien suficient amb aquest error de calaix, que després tornen a reeditar el pacte a la baixa amb el PSC del José Montilla, un persona que va perdre clarament les eleccions i que no tenia cap credibilitat de voler defensar el nou Estatut sobretot després de ser el responsable de fer un recurs en contra el text estatutari que els seus companys de partit havien aprovat 24 hores abans.
Aquí en Carod va demostrar o bé que mentia quan deia que no tenia preparat el pacte abans de les eleccions o bé és un incompetent com negociador, tal com he dit en el reiteradament en el meu bloc. Però a més a més ¿Que passa amb els milers de simpatitzants catalanistes que votaren a CiU i que es varen sentir molt dolguts de com s’havia "negociat" la equidistància d’ERC en la reedició del tripartit? ¿aquestes complicitats no serveixen per la causa independentista?
Però per sort per la causa, els espanyols segueixen demostrant que l’Espanya federal és només una fal·làcia d?en Maragall. Per a demostrar-lo tenim els recursos contra l’Estatut per algunes autonomies manades pel PP i pel PSOE, pel propi PP com a partit i per a acabar-lo d’abonar pel mateix defensor del Poble, que recordem que és del mateix partit que José Montilla.
Tenim també les batalles pel control del Tribunal Constitucional que ens diuen que la imparcialitat d?aquest tribunal és altra de les fal·làcies que ningú ja creu en ella.
Només amb això, ja tenim molt bona munició per la causa, però com que a més a més tenim el vent de cara, tenim altres motius que ajuden encara més a la causa independentista com per exemple el caos de la RENFE, la regionalització de l’aeroport del Prat que immobilitza fins i tot la burgesia catalana poc amiga de manifestacions, tenim els nous decrets que vulneren el nou recent Estatut, incloent el què ataca de ple el nostre model lingüístic, el tancament de la TV3 al País Valencià, els tripijocs del PSOE amb el reconeixement de les seleccions catalanes…etc
Uf quanta munició per la causa!
Però per si no hem tingut suficient, ara surt el Pasqual Maragall amb seves darreres declaracions que són uns torpedes increïbles contra la línia de flotació del PSC-PSOE i José Montilla. Uns torpedes que si ERC estes ben posicionava podria dirigir correctament a la santa barbara del vaixell socialista per recollir moltes noves complicitats per la causa.
Tenim tanta munició per la causa independentista que si fa 15 anys m’ho haguessin explicat no m’ho creuria malgrat que m’hages begut tot un porro ple de vi del priorat en una calçotada.
I amb tot això ¿que estan fent els meus dirigents d?ERC? Si la resposta fora res, potser fins i tot estaria bé. Però el què resulta increïble és què el que fan és per espifiar-la, el què fan és desacreditar la causa independentista amb proclames en calçotades que es desdiuen i contradiuen en pocs dies al Parlament. En comptes d?aprofitar els declaracions d?en Pasqual Maragall per aconseguir més complicitats per la causa independentista dels catalanistes del PSC, el què fan es defensar Josè Montilla. En comptes d?aprofitar les ansies d?en Duran i Lleida per ser ministre per aconseguir més complicitats dins de l?àmbit dels simpatitzats de CiU el que fan és dir que si que veuen en bons ulls tenir ministres d?ERC dins del govern Espanyol.
A part d’algun company d’optimisme de pedra picada, crec que l’independentisme és troba orfe i sobretot és troba molt desanimat per la poca o gairebé nul·la representació política que ara hauria d?estar utilitzant tota aquesta munició que tenim a l’abast per aconseguir més adeptes a la causa independentista.
A manca d’un ?Braveheart?, l’altre dia llegint en el diari les protestes sobre el traçat del TGV a Barcelona, que potser podrien ficar en perill a la Sagrada Família , vaig pensar que si passes quelcom terrible en aquest sentit seria una catàstrofe tan gran que potser seria com una bomba atòmica. L’explosió nuclear provocaria l’ira dels ciutadans i forçaria una revolució, una revolució que exigiria d?una vegada per totes que és passes el ribot als actuals representants polítics de tots els partits per deixar-ho tot net com una patena de botiflers, de vividors, de sicaris i de tota mena de personatges que només és donen en les nacions colonitzades. Una revolució que portaria irreversiblement a la Independència de Catalunya.
Espero però de tot cor que abans de veure la Sagrada Família enfonsada, veure dins d?ERC, de CIU, del PSC i d?Iniciativa, que sorgeixin polítics de veritat que creuen amb el que combreguen i que facin la neteja pertinent.
M?agrada massa la Sagrada Família.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gran article, molt d’acord. El que passa, és que tot i tenir la munició, ens creiem tan pacífics i bons que no la fem servir. Però com tu dius, raons, no en falten, i els parel.lelismes de la peli (tot i no haver llegit l’article que esmentes) son idèntics al que tenim a casa; una cort de porcs a la classe política catalana.
Hola, hem visitat el teu blog.web i ens ha entusiasmat. Felicitats.
Agrairíem donessis un cop d’ull al nostre, es tracta del blog mes
irreverent i iconoclasta del món, es troba a Reus (Baix Camp) Catalunya
http://telamamaria.blogspot.com
Moltes gràcies i salutacions
Abans de fer el referèndum del nou Estatut, ERC ja hagués pogut aturar-lo a les Corts espanyoles i no va fer-ho. En aquell moment va començar el ball de contradiccions d’Esquerra.