Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

5 de febrer de 2010
2 comentaris

Llepar-nos les ferides i anem per feina

És difícil mantenir el cap fred per mirar de ser el més objectiu possible davant de la crisi que ha passat Reagrupament Independentista. És difícil, perquè a part dels fets coneguts, de les informacions tendencioses i les intoxicacions dels nostres adversaris i enemics, hi ha un fort component emocional.

 

(continua)

Durant una crisi com aquesta, floreixen un magma d’emocions i sentiments, normalment de frustració i dolor, pel que ha succeït. Això fa que ràpidament, els més actius, que també acostumem a ser els més apassionats, expressem, sota la influència d’aquests sentiments, la nostra apassionada i alguns cops rabiosa opinió. Una ràbia deguda al dolor que se sent per tot el que està passant i la impotència per no poder-ho impedir. El dolor provoca reacció. Si t’estan fent mal, reacciones primer defensant-te, però de seguida, segons el teu caràcter, cerques refugi o contraataques. Un contraatac que normalment va a fer mal al qui consideres qui t’ho ha fet i si no pots, amb tots els qui hi estan d’acord amb ell.

Dins d’aquest context, qualsevol judici de valors, té moltes possibilitats de ser equivocat. No és tracta ara de defugir del debat o d’amagar la crisi. No és això. És la prudència necessària que jo m’imposo. Sóc conscient que sóc massa apassionat i com molts de vosaltres heu pogut esbrinar amb els articles que escrit, un fervor convençut que Reagrupament Independentista és potser, la darrera oportunitat que tenim els catalans per aconseguir la llibertat.

Per això, malgrat tinc una opinió del que ha succeït, no la faré pública mai. Perquè encara que jo estigui convençut que és la veritat, és només la meva, que pot estar condicionada pels sentiments. Però si m’agradaria deixar escrit, que no dubto que cap dels companys de la junta que finalment han dimitit, són independentistes. Com que alguns d’ells, els que conec personalment, són també uns apassionats amb el que fan. Tot plegat, pot explicar una mica, perquè s’hagi produït el desenllaç d’aquesta manera i no d’una altra. 

Però, la meva experiència, em diu que els qui som molt apassionats, també ràpidament ens curem les ferides i de seguida estem disposats de nou per a la lluita. Per això, estic convençut que cal que tothom ens llepem les ferides ràpidament per a començar a pencar , honestament i èticament, per aconseguir l’objectiu que segur tots compartim. L’objectiu que ens va fer a tots apuntar-nos a la crida del Joan Carretero a “que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació.”

Una vegada l’haguem aconseguida, brindàrem tots plegats com a homes lliures, sense que ens recordem de les cicatrius de les batalles passades!!.

Endavant les Atxes!!

 

  1. En aquesta lluita, com en qualsevol altra, ens hem de guiar pels objectius, i donar-los prioritat. També en la resolució d’aquesta petita crisi. Així com aprendre dels errors per seguir endavant amb millors condicions.

Respon a Jordi Casadevall Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!