Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

7 de juliol de 2010
10 comentaris

L?entropia i etologia de l?independentisme

Segons el segon principi de la termodinàmica tots els sistemes tendeixen sempre a tenir major desordre (és a dir, major entropia). De fet es pot definir que l’entropia és la mesura que els cossos tendeixen al desordre. Com major n’és la quantitat,  més energia es perd per unitat de temps. Per contrarestar un sistema amb ordre o que aquest funcioni, cal injectar energia constantment. Per molt ben construït i optimitzar el sistema, no serveix de res que al principi li hagis donat molta energia per mantenir-lo en marxa o ordenat per sempre, perquè poc a poc a mesura que passa el temps, perd energia fins que el sistema es para o queda totalment desordenat.

Molts cops penso que els grups humans, sigui col·lectius culturals, associacions esportives o formacions polítiques, a mesura que passa el temps o augmenta la quantitat de participants, hi ha una tendència natural a la divisió i al desordre, és a dir a major entropia.

(continua)

.

A part de les lleis de la física, en els humans hi juga les regles etològiques dels grans simis, que l’evolució natural ens ha dotat. Unes regles marcades amb foc als nostres gens, que ha permès els homínids evolucionar durant un parell de milions d’anys fins fa un cent mil anys, quan va aparèixer l’home actual. L’espècie humana, a semblança a la majoria dels altres grans simis,  és gremial però sobrepassant a l’àmbit familiar. També sempre un grup humà, igual que la majoria dels grans simis, necessita seguir un líder. Un líder que ha de mostrar constantment lideratge si no vol ser ràpidament substituït pels candidats a ser-ho. Uns candidats a líders que esperen pacientment que el líder manifesti alguna debilitat per poder-se enfrontar i guanyar-lo.

En aquest sentit, hi ha estudis que demostren que un home té una capacitat d’empatia per a 150 persones com a màxim. És veu que l’home és capaç de retenir una mínima informació de cadascun d’aquestes persones respecte al seu caràcter, a part de les característiques físiques o el seu nom. Molt cops aquesta informació és més per preveure si serà amic o enemic, o si serà d’utilitat per guanyar-se la confiança o que no ha de dir per fer-lo enfadar o que li ha de dir o donar per fer-lo content. Qui no tenia a aquesta capacitat o la tenia minvada, possiblement tenia moltes menys possibilitats d’obtenir una posició avantatjosa dins del grup, i per tant més descendència. Normalment un bon líder té aquesta capacitat d’empatia més elevada que la resta, ja sigui per retenir mentalment més persones o tenir més capacitat d’analitzar i retenir informació rellevant pel seu lideratge de cadascú dels seus. Un bon lider, utilitza aquesta empatia per fer creure als seus que confiïn amb ell cegament i això fa que tot el grup vagi en la mateixa direcció que el líder decideix que és el millor i permet defensar-se amb ordre quan són atacats. Tot plegat fa que el grup sigui molt més eficient i tingui més possibilitats de reeixir.

Igual que en els grans simis, a l’espècie humana és impossible l’ordre o la cohesió del grup sense un lideratge. Això és així per l’evolució natural que els ha permès sobreviure a les dures condicions de la natura i els seus depredadors.

Per això fins fa relativament poc, la humanitat estava organitzada per tribus que no superaven aquest nombre de persones. Tants sols fa uns cinc mil anys, que l’home va incorporar al seu comportament etològic més aviat animal, la civilització humana o la cultural. A partir d’aquest moment, gràcies a la socialització cultural, altres regles van permetre superar aquest nombre de 150 a 200 persones. Ara els homes podem compartir amb milers i milions d’homes com nosaltres, els mateixos sentiments o anhels i lluitar pels mateixos objectius. Tot això és degut a la civilització humana i a la tècnica, que ens ha dotat dels instruments i sobretot d’unes regles, socials i polítiques que permeten fer-ho.  Però l’home actual, segueix sent igual genèticament que l’home prehistòric. Només superficialment hem canviat gràcies a la civilització, però en el fons, tenim la mateixa etologia pel que fa al comportament gremial.

Per això costa molt no augmentar l’entropia, és a dir el desordre i la divisió en els moviments polítics a mesura que passa el temps. Sobretot quan es tracta de formacions polítiques. En aquest context els interessos personals, la vanitat i l’ego juguen un paper molt important.  Per aixó un moviment polític sense un lideratge fort, ràpidament hi augmenta l’entropia. La manca de lideratge, fa sortir naturalment molts candidats a ser-ho.
Cada candidat a líder, s’envolta d’altres companys gràcies a la seva empatia natural, que els manté cohesionats pel seu incipient lideratge. Cada candidat pot promet favors a canvi de recolzament, però sobretot ha de donar-los la confiança que el serà el guanyador de la disputa. Cada candidat a líder i el seu grup, s’enfronta amb els altres per veure qui s’acaba imposant. Això genera tensions, disputes i al final, provoca divisió. Com més tardi en imposar-se un lideratge, pitjor.

Al final, segons com hagi estat el temps de la batalla pel lideratge o la crueltat utilitzada, la divisió pot ser menor o fins i tot, que no hi hagi. Això dependrà també dels desavantatges d’anar-se fora del grup pels candidats que han perdut la batalla i els seus seguidors. Però igual com acostuma a succeir a la natura en els grans simis, els líders perdedors, marxen sols o poc acompanyats del grup.

Però si afegim al moviment o grup politic que es tracta de lluitar per la independència, la cosa es complica encara més. Aquí hi juga, apart dels factors que abans he esmentat, l’emotivitat i la frustració d’una causa fins fa poc perduda. Qualsevol dubte o qualsevol acció poc clara o mal comunicada, qualsevol informació tendenciosa o difamació, és susceptible de provocar desànim o ràbia, segons el cas, que encara fa augmentar més l’entropia dins del grup. El fet de veure l’objectiu molt llunyà o quasi impossible provoca molta rancúnia per la manca de satisfacció d’obtenir resultats. Però també sobretot quan no hi ha un lideratge que dóna confiança que aviat arribarà a aquesta satisfacció per la feina feta, tot plegat genera més inquietuds dins del grup que acaba provocant disputes internes que provoca la desunió. Però és clar, cap líder, per molt bones capacitats que tingui de lideratge,  pot generar confiança als seus si no es creu que la independència es pot aconseguir. Si l’objectiu d’independència és irrealitzable en un temps raonable, pocs líders vàlids i competents sortiran per liderar el moviment independentista.

Aplicant-lo a casa nostra, darrerament la independència és percep cada vegada més possible a curt o mitjà termini, i això farà que per fi, sorgeixi un lideratge fort i creïble al moviment independentista, que doni realment la cohesió i la unitat que es reclama des de sempre.

Però cal recordar, que el candidat a liderar aquest lideratge haurà de passar, si no ho ha passat ja, pel procés de disputes amb altres candidats per imposar el seu lideratge. Per desgràcia això és irremeiable,  ho tenim marcat als nostres gens d’homínits. Amb tot, el que és més important, és que tothom vegi que la independència és possible. Això dona confiança al líder i ajuda a superar les disputes internes dins del grup.

En canvi si al proper Parlament de Catalunya, tot segueix més o menys igual com fins ara, el desànim i la manca de confiança amb el moviment independentista i els seus lideratges farà que l’entropia augmenti dins del grup d’independentistes fins que quedi tot de nou desordenat i desunit, com ha estat fins ara.

Endavant les atxes!!

 

  1. Benvolgut Manel,

    Aquest teu escrit m’ha sorprès i m’ha fet pensar. Coneixia les lleis i teories que esmentes, però no se m’havia acudit aplicar-les mai al camp de la política, o dels grups humans.

    Personalment, sempre he pensat que la distinció entre humans i animals és força arbitrària, i feta sobretot per satisfer el nostre orgull, però el meu subconscient no ho deu tenir tan clar, perquè no ha intentat mai combinar l’etologia dels primats amb les dinàmiques de grup humanes.

    Pel que fa a l’aplicació a l’àmbit polític en si, trobo que és molt encertada, i ajuda molt a explicar moltes coses, de dins de Reagrupament i de fora.

    En resum, m’ha sorprès i m’ha fet pensar. M’ha agradat molt.

    Gràcies!

  2. Tot això té a veure en que es convoqui una assemblea, sense que es conegui l’ ordre del dia i sense que a hores d’ara no es conegui que és el que s’ haurà de votar? Em podries contestar?

  3. Una gran explicació.

    Els meus amics m’han sentit dir moltes vegades “no fa tant  temps que vàrem baixar de l’arbre”

    El teu article hem reafirma en el meu comentari tan simple.

    Sembla que cada cop que els humans parlem de raó els gens dels homínids, com dius tu, ens volen fer tornar a dalt de l’arbre i ens neguen la rao.

    Aquesta necessitat de lideratge, aquest efecte “cabestro” és una negació de la rao. És per això que crec que l’home encara té molt que aprendre.

    l’Homus catalanus independentis, encara té molt més que aprendre, tinc l’experança que ho faci molt aviat, és una qüestió de supervivència.

    Bona nit!

Respon a JORDI. Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!