Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

9 d'octubre de 2007
5 comentaris

La supèrbia dels Espanyols o com amagar les febleses

Una vegada vaig escoltar en una tertúlia de la ràdio un expert sobre el conflicte àrab-israelià. Era quan encara no s?havien acordat cap acord de pau entre Palestina i Israel, però començaven a haver els primers passos i en la radio es tractava d?analitzar les declaracions entre les dues parts. De la part Israeliana les declaracions eren molt mesurades i contingudes, mentre que per part Palestina, les declaracions eren tant poc mesurades i contingudes fins l?extrem que semblava que no havia rés a pelar. En el moderador i en la major parts del tertulians havia el sentiment que no s´havia avançat gens cap a la pau.

Però en canvi l?expert va dir què, ans el contrari, l?acord era més factible que mai, sobretot perquè si llegíem dins de les declaracions del líder palestí es podia veure que eren tant exagerades perquè volia demostrar al seu enemic que estava disposat a negociar no perquè es veia obligat o perquè estava en una posició dèbil sinó perquè així ell ho volia, i per això la seva declaració tant exageradament intransigent.

L?expert va concloure la seva declaració, de que dins de la cultura dels àrabs, l?exageració es molt normal i acceptada en les declaracions polítiques, i ningú se les pren a peu de la lletra.

En canvi per la nostra cultura les declaracions polítiques, sobretot si son per escrit, son dins del nostra mentalitat quasi com promeses que s?han de complir.   

A Espanya després de més de 700 anys de dominació àrab, aquesta cultura de l?exageració encara està molt present?

(continua)

 

Primer de tot abans de continuar demano perdó per les llibertats que em prenc al respecte de l’Historia, però sinó mai no podria esposar el que vull dir respecte a la supèrbia espanyola.

La supèrbia  esta molt lligada amb la cultura de l’exageració de les teves fortaleses a la vegada que deprecies la del teu oponent. Com més dèbil es la teva fortalesa més necessites la supèrbia per autoenganyar-te de les teves mancances.

Els espanyols en gastant molt de supèrbia en el esport, tal com he dit en el post Espanya mai guanyarà un mundial de futbol?

Però a part de l?esport, és en la política espanyola a on la supèrbia és també molt present. Aquesta supèrbia es present perquè la nació d?Espanya ha estat construïda amb peus de fang. La seva historia ha estat manipulada a la seva conveniència i imposada per la força fins no fa poc.

A mi fa molta gràcia quan els espanyols diuen que Espanya existeix des de l?època dels Reis Catòlics, a les hores jo els hi pregunto que si en aquell temps Rosselló, Sardenya, Sicília i Nàpols també ja eren Espanya?.

Com que la reina de Castella i el Rei de Catalunya i Aragó no varen fer un trio amb el rei de Navarra, suposo que els espanyols consideren que Navarra i el País Basc  mai han estat dins d?Espanya.

A mesura que l?historia va anar avançant, la cosa es complica, perquè dins del que els espanyols consideren que ja era Espanya, es va crear un dels imperis més extensos del mon, amb Portugal i les seves colònies, les colònies castellanes d?amèrica,  les Filipines, els països Baixos, els territoris catalans conquerits en la mediterrània i finalment les colònies d?Àfrica.

Quan un espanyols ens diu als catalans que sempre hem estat espanyols i per tant sempre ho serem, jo els hi pregunto si ara a un holandès o un argentí també els dirà que com que també eren espanyols fa uns anys i seguint el mateix argument, ara encara ho son?.

Espanya com a nació moderna és una idea que es va gestar com a defensa quan el romanticisme començava a donar lloc al nacionalisme com eina alliberadora dels imperis. El nacionalisme junt amb la revolució francesa va ésser la pólvora que va encendre la revolució en molts pobles sotmesos als imperis i va donar lloc a la majoria dels estats moderns a Europa. Però també el nacionalisme junt amb la revolució francesa no com a element alliberador sinó com a element imperialista va donar lloc a moltes guerres i fins i tot a genocidis. El nacionalisme és una arma de doble fil.

Simplificant l?historia, als finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX el que restava de l?Imperi Hispànic Borbònic estava de capa caiguda, fins i tot varen esta una llarga temporada orfe de Rei amb només una regenta amb molts militars imposant a la forca de les armes el manteniment del ordre en el que encara quedava de l?imperi. Durant aquell període la classe dominant castellana veien que poc a poc l?imperi es quedava reduït als territoris de la península ibèrica, van decidir que o havien d?adaptar-se als temps moderns o desapareixien del tot.

Per això varen decidir emprear el nacionalisme per crear, del que havia estat l’imperi espanyol, una nació espanyola igual com una nació moderna d’Europa, per fer-ho varen imitar al que havien fet atres nacions a Europa, potser a França.

Territorialment quedava molt bé la delimitació a la Península Ibèrica, llàstima que Portugal era massa difícil de poder fer-la passar que era també d’Espanya, sinó també ho l’haguessin annexionat, potser per això existeix actualment en el sentiment dels espanyols una total ignorància per Portugal, ja com que no ho han pogut fer-ho…

Ara bé, a part del mapa, és molt important per a crear una nació que tots parlin la mateixa llengua, amb això els espanyols també han copiat als francesos, però per sort per a nosaltres l’intent fins ara no ha reeixit igual que a França.

Si aconsegueixes que tots parlin la teva llengua, automàticament aconsegueixes que tots arriben a creure que son de la mateixa nacionalitat perquè tota la cultura serà la que tu vols imposar.

Una Llengua una Nació és un crit que nosaltres mateixos els catalans hem fet servir per a reivindicar el Països Catalans i també és motiu de critica per part dels que no ho volen. Els espanyols també ho fan servir per reivindicar la seva nació espanyola i com que fins ara no ho han aconseguit, malgrat els intents de genocidi de la dictadura franquista,  en la Constitució Espanyola esta escrit que tots els que estem a la nació d?Espanya tenim el deure de conèixer la llengua espanyola, es a dir la llengua castellana, . Més clar l?aigua!.

Altre punt important per a crear una nació, és la de crear els seus símbols, uns símbols que encara no estan ni acabats ni encara menys assumits per tots els espanyols.

Es va començar amb la bandera espanyola que fou inventada als finals del segle XVIII per poder diferenciar-se de la bandera catalana que portaven els nostres vaixells i també els seus!. Aquesta bandera està tant poc consolidada que en la seva curta historia a sofert molts canvis, en la república del 1932 -1938 la bandera d?Espanya era un altre, des de el 1939 la bandera espanyola era diferent de l?actual que fou definida el 1981!. Realment és una bandera tant artificial que els mateixos espanyols la canvien a la seva conveniència.

El mateix ha passat amb el seu himne que encara no esta acabat ja que la música fou copiada d?una marxa real del segle XVII, fou declarat oficial en el segle XIX i igual que la bandera ha estat canviat durant la república. Avui encara s?esta intentant ficar-li la lletra!.

Realment la nació d?Espanya es un invent encara per bastir.

Els catalans amb la llengua, els símbols i amb l?historia ho tenim molt més fàcil que els espanyols per crear una nació moderna. Només ens fa falta la llibertat per fer-ho, perquè d’arguments en tenim més que els espanyols! 

Tot això fa que els espanyols en el fons saben que el seu invent és encara molt verd, saben que avui en dia ja no si val l?us de la forca per imposar-ho, saben que necessiten quelcom que doni consistència al seu invent, per això ara tenim la monarquia espanyola i la constitució com a garant de l?unitat del que queda del seu invent.

Per això quan els estudiants es manifesten al carrer cremant fotos del rei, els espanyols senten el calfred de que el seu invent s?esquerda, i vet a aquí el perquè de la seva reacció tant desmesurada contra aquest fet (in)significatiu com és cremar un paper.

Quan el Lendakari Ibarretxe compleix la seva promesa de fer una consulta popular als bascos, un fet totalment democràtic en una nació moderna, els mateixos demòcrates espanyols reaccionen de forma tant intransigent i exagerada igual com els espanyols no demòcrates o feixistes. Tots dos senten que l?invent d?Espanya es pot trencar i per tant la seva raó d?existència és en perill. Tenen por i com més exabruptes dediquin als independentistes bascos més insegurs els espanyols estan de la seva posició.

Com més feble es la posició d?Espanya més exageradament i amb supèrbia reaccionaran.

Ara bé, els catalans ens ho tindríem que començar a fer-nos mirar, perquè quan el vicepresident de la Generalitat diu que s?hauria de fer quelcom semblant al que proposen els bascos, no hi ha cap reacció mínimament exagerada en els espanyols.

Serà perquè els espanyols han vist que els catalans ja estem tant influenciats per la cultura espanyola-aràbiga de la supèrbia i la exageració què quan els postres dirigents fan proclames independentistes és que ho fan per amagar les nostres debilitats!.

 

  1. Mentre que el poble no porti la veu cantant i la bandera de la independència no farem res.En el 1977 va ser el poble amb les seves manifestacions multitudinàries, qui va obligar en els polítics a unir-se, i així va néixer la Assembla de Catalunya,encara que algun que altre polític es posi la medalla va ser la pressió del poble.
    Per tant mentre nosaltres no reaccionem res de res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!