Des de l'Exili

Fa temps que estic escrivint propostes per ajudara avançar cap al nostre Estat propi o faig crítiques respecta a propostes polítiques o accions independentistes. Algú pot pensar que sóc un il·lús o simplement un pretensiós que escriu com aquell que només ell sap la veritat. No ho dic en va, més d’un cop jo mateix ho penso. Però també penso que si tinc algunes idees que considero que poden ser interessants o algunes crítiques que poden ajudar a avançar o en cas contrari impedir en retrocedir, cal compartir-les.

El fet de viure fora de Catalunya dificulta molt accedir a tota la informació tant escrita com sobretot, l’estat d’ànims que respira la societat catalana. Molts cops he desestimat o ho he vist amb una certa distància algunes opinions provinents d’intel·lectuals o pensadors que estan immersors en un entorn tancat o molt influenciat per un fet o sector de la societat.

Aquest estiu, a Menorca vaig coincidir amb un alt directiu d’una multinacional, que no és català però porta vivint més de 30 anys a Barcelona. Està a punt de jubilar-se i estava ben decidit a deixar d’estar empadronat a Barcelona per no haver de pagar imposts. La raó argumentada era que no volia ajudar amb els seus diners un govern català que no ho vol compartir amb la resta d’Espanya. Dic resta d’Espanya perquè davant de la meva defensa del concert econòmic a on utilitzava sempre Espanya o espanyols com a una cosa diferent a Catalunya o catalans, ell em va contestar que per a ell tot és el mateix. És a dir, Catalunya i els catalans som d’Espanya i espanyols. Ell creu amb el projecte i imaginari col·lectiu d’Espanya.

La discussió va ser sempre molt cordial i  amena. Sempre he pensat que es pot discutir entre dues persones intel·ligents i honestes de qualsevol cosa, fins i tot
 d’un tema com aquest. Lògicament no el vaig convèncer de res, però tampoc ell a mi.  Segons ell, la Generalitat ja té moltes competències i ja gestiona un 70% dels diners que es recapta. Segons ell, el problema era que els catalans havíem dilapidat els diners i que ara, amb la reivindicació del concert econòmic era una fugida endavant per no reconèixer els nostres errors i a més, era fet amb la idea de trencar el projecte de construir una Espanya entre tots. Vaig mirar d’explicar-li totes les dades que em recordava que he llegit respecte a l’espoli fiscal i altres greuges. Però no hi havia res a fer. Ho posava en dubte amb la seguretat d’un alt executiu amb milers d’hores de reunions.

Estava clar, que la informació que aquestalt alt directiu rebia sobre l’espoli fiscal estava molt influenciada per sectors propers a PP i Ciutadanos. En el seu sentiment de formar part d’un sentiment col·lectiu espanyol, preferia empassar-se sense posar-ho en dubte tota informació favorable a la seva idea, a qualsevol altre.

Tot això, us explico, perquè m’ha vingut al cap quan avui he parlat per telèfon amb el meu pare. Com sempre hem acabat parlant sobre com està la independència de Catalunya. Jo li he comentat la darrera enquesta del CEO que ens dóna un 60% de vots a favor del SI i el fet que si Òmnium Cultural ha proposat l’objecció fiscal si no s’aconsegueix el concert, semblava que el merder que es podria generar, potser si que estem apunt d’aconseguir-la en els propers anys. El pare, convergent i com ell es defineix, un separatista de dretes, em diu que el tema fiscal pot acabar decanviar la balança cap a la independència, però que estem molt lluny encara. Segons el pare, si ara és fes un referèndum, tots els espanyols o descendentsd’espanyols que representa un 50% dels que anirien a votar, votaran massivament pel NO, mentre que l’altra 50% de catalans, la meitat votaria SI i l’altra meitat s’abstindria per por. És perdria segur. El pare sempre ha considerat que la majoria dels catalans són covards i per això, som encara una colònia.

Quan he intentat fer-li veure que l’enquesta del CEO diu el contrari, ell em contesta, que una cosa és contestar per telèfon i l’altre, és anar a votar. Ell es basa amb la seva experiència del seu entorn per dir que el referèndum està lluny de guanyar-se. També em diu, que si es vol anar molt depresa cometen errades, el PP pot arribar a imposar-se a Catalunya igual com a fet al País Valencià o Mallorca.

Després d’una estona de discutir,  el pare m’ha deixat una frase d’aquelles demolidores: “Jo sempre, com a home de ciència, m’he preguntat com és que encara hi ha creients entre els meus amics que els considero persones molt intel·ligents i formades. Doncs amb tot això del moviment independentista m’has donat la resposta. Vosaltres discutiu entre vosaltres i us retro-alimenteu i vosaltres mateixos us creien la part de la veritat que més us va bé per sentir-vos bé, però això no necessàriament és la realitat”.

Doncs el mateix es pot aplicar a l’alt directiu espanyol com també podria fer servir contra el pensament pessimista del meu pare. Però segur també entre nosaltres els que forment aquest conglomerat de persones que estem dins de les xarxes socials, d’una manera o altre, treballant per la independència.

Jo després de tot el que he viscut aquests dos anys amb Reagrupament i els resultats del 28N, he de reconèixer que havia entrat en aquesta dinàmica de creure’m la veritat més favorable. Entenc que per poder guanyar t’has de creure que ho podràs fer. Però també, quan la guerra és tant difícil i corres el risc de perdre per sempre, no preparar-se correctament i presentar batalla en les millors condicions, pot ser decisiu. Ara bé, això no vol dir renunciar o deixar d’armar-se.

Cal no deixar de preparar-nos per la batalla final. Per fer-ho de la millor manera, és imprescindible  poder obtenir la millor informació fiable de tot el que està succeint sino potser estarem treballant en una direcció equivocada. Per això, els independentistes també hauríem de mantenir una certa distància amb el que s’explica de nosaltres, el que ens expliquem entre nosaltres i també de l’enemic, per així poder d’una vegada guanyar. De fet, només que guanyem una vegada, ja n’hi haurà prou.

Endavant les atxes!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!