Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

10 d'agost de 2009
0 comentaris

La paranoia dels catalanistes

En la nostra nació, es dóna molt sovint uns comportaments estranys, quasi paranoics. Em refereixo a què molta gent catalanista segueix capficat en pactar amb Espanya.

No dubto que en aquest col·lectiu hi ha gent de bona fe, però d’altres no. Per mi, un catalanista té la prioritat al menys d’aconseguir que Catalunya sigui respectada com una nació i farà tot el possible per fomentar que així sigui .

.

(continua)

.

N’hi ha que, malgrat ser catalanistes, sembla que no els importa que els espanyols no acceptin que a Espanya no pot haver més que una sola nació: l’espanyola. Aquestes persones malgrat no els hi acaba d’agradar el comportament dels espanyols, segueixen pensant que si es porten bé i fan pedagogia, els espanyols arribaran un dia que els acceptaran. Penso que aquest col·lectiu, és cada dia més petit i aquí s’hi barregen persones que tenen arrels familiars o culturals amb Espanya. Per a ells, se’ls hi fa molt difícil pensar amb la possibilitat de què no hi ha res a fer , perquè per a ells, això potser equival a trencar amb una part dels seus origens. Amb aquestes falses esperances, el seu comportament és vist per part dels espanyols, com que accepten deixar de ser catalans per esdevenir espanyols. És a dir, tot el contrari que un catalanista vol. Cada dia que passa, demostra que és un comportament estúpid.

N’hi ha que, malgrat ser catalanistes, tenen altres prioritats abans que la de defensar la seva pàtria. Aquestes persones, malgrat no son tant il·lusos com els anteriors, ja sigui per ambició política o perquè el seu benestar social i econòmic hi depèn, no tenen cap inconvenient en pactar amb els espanyols, encara que saben que això no beneficia res a Catalunya. Aquest col·lectiu és molt ample, des de polítics que volen fer carrera, ja sigui a Catalunya o Espanya, com també alts funcionaris, empresaris, i molts professionals liberals que tenen molts clients espanyols. No faran res que vagi en contra a la seva ambició personal, és més, fins i tot, malgrat es considerin catalanistes, podran a arribar a ser un enemic del propi catalanisme si això posa en perill tot el que han aconseguit fins en aquell moment..

N’hi ha que malgrat ser catalanistes, segueixen mirant de pactar i de ser respectuosos amb les lleis espanyoles que els oprimeixen, encara que no tenen cap interès o ambició primordial que fa anteposar-la a la defensa de la seva pàtria i tampoc no són tant estúpids per adonar-se de què la pedagogia i comportar-se bé als espanyols ja no serveix.

El comportament d’aquest darrer grup només pot tenir sentit per mi, si penso que és un col·lectiu que tenen en comú la por: La por de què els espanyols reaccionin violentament, ,com sempre han fet fins ara, contra els catalans. Tenen tant interioritzat de què no hi ha res a fer contra els espanyols, que qualsevol pensament que impliqui una confrontació amb ells, és descartat immediatament del cap. 

Molts catalanistes, per no dir tots, somien en el fons, poder ser sobirans com els demés pobles del món. Reivindicar que Catalunya sigui una nació, sense que això comporti ser com els demés nacions, és del tot inversemblant. Com hom pot demanar ser igual de respectat que els altres, però en canvi no gosa demanar de tenir els mateixos drets?.

Aquesta situació genera en aquestes persones un conflicte estressant entre el que vol en realitat i el pensament de què no el pot aconseguir.

Tot plegat aquesta por, junt amb l’ansietat  de no aconseguir el que anhelen, i l’estrès de pensar que no està en les nostres mans poder ser catalans com els demés pobles del món, provoca comportaments paranoics.  

Segons viquèdia, la paranoia (del grec antic παρ?νοια, bogeria, de para, fora i nous ment) és un procés distorsionat del pensament caracteritzat per una ansietat o por excessives, sovint fins al punt de la irracionalitat i el deliri.

Quan llegeixo les declaracions dels dirigents de CiU, hi veig molt catalanista amb comportament semblant el que he explicat. Des de qui té ambicions polítiques i no vol fer cap pas que els perjudiqui en la seva carrera o estatus social, com dels que malgrat ser conscients de la situació i no tenir cap altra prioritat, no fan res per afrontar-se amb qui els té oprimits. Per mi, ambdós pateixen d’un comportament paranoic amb un deliri: El deliri de què un dia Espanya els voldrà com a catalans. 

Ja no vull parlar de les declaracions dels dirigents d’Esquerra, si descartem els que tenen altres prioritats que anteposen a la patriòtica, la seva irracionalitat vers el que hauria de ser l’acció política per aconseguir la independència, és tant gran que se’m escapa de la meva lògica. Possiblement la contradicció permanent que han de viure aquests dirigents entre ser independentistes i a l’hora pactar , acceptar i promocionar acords com aquest darrer del finançament, fa que el seu deliri sigui encara més incomprensible. El deliri de què gràcies a ser responsables amb els que t’oprimeixen, pactant i ajudant-los amb  la seva espanyolització de Catalunya, arribaran a aconseguir la independència. 

La paranoia, és una malaltia, i com tota malaltia, té el seu remei. Un remei, que el Dr. Carretero fa temps que ho va receptant i que cada dia més catalanistes que li estan fen cas: 

Fer una candidatura a on tots els catalans, independentment de les diferències ideològiques , socials, i partidistes, anem junts per  proclamar unilateralment la independència al Parlament.

Només amb una ferma determinació per proclamar el nostre dret de ser sobirans i també amb una regeneració de la política, podrem deixar de ser catalanistes per ser simplement catalans, ni més ni menys com els altres pobles del món. 

El remei per guarir-se és associar-se a Reagrupament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!