Des de l'Exili

Avui
me llevat al matí nerviós per veure com evolucionarà la jornada de la consulta
popular als 167 municipis catalans. Ahir al vespre vaig poder veure l’acte
final d’Argentona  per RCatTV, allà es respirava
l’esperit d’unitat a favor del SÍ a la independència. Un esperit que mai ens
hauria d’abandonar. També al vespre amb els companys de la vegueria d’Exteriors de Reagrupament que
estem vivint en diferents països i dels companys del deumil.cat,
varem comentar la jugada i també ens varem passar els enllaços de les noticies
que ja comencen a aparèixer pels mitjans internacionals. Vaig anar dormir tard
i em costava conciliar la son.

Avui,  al matí en comptes de connectar l’ordinador
he preferit anar a caminar pels boscos de la Selva Negra. A Karlsruhe estem
a uns 10 quilometres d’on comença aquestes muntanyes i quan he arribat, m’he
trobat que estaven nevades.

Amb
la gorra de deumil.cat que vaig portar a Brussel·les, he caminat durant dues
hores per aquell passatge nevat. Sota l’atapeït bosc d’increïbles arbres amb
uns trocs alts i prims que obscureixen el Sol donant raó al seu nom, he
reflexionat de tot el que està succeint.

Avui
estem començant un camí sense retorn. Penso que si fem les coses bé, guanyarem
la llibertat com a molt en un parell d’anys. 
Estic segur. Però quan dic “que si fem les coses bé” no vol dir que deixem
que altres persones ho facin per nosaltres i si erren, les critiquem, no!. Cal
que tothom treballi de valent perquè sense esforç no s’aconsegueix res de bo,
que tothom s’impliqui perquè com més serem, més fàcil serà no cometre errors, i
sobretot que ens deixem les diferencies per l’endemà de la independència,  perquè si anem junts els nostres esforços multiplicaran.

Tot
ha de servir per arribar a aconseguir el més aviat possible el que es l’objectiu
final:

La
independència de Catalunya.

Tot
la resta és superflu i s’ha d’obviar.

Aquesta
tarda, veuré com milers de catalans diran SI a la Independència i si
al proper Parlament de Catalunya no hi ha una candidatura unitària que proclami
la independència, el desencís de nou planarà per sobre nostre. No em puc imaginar el
mal que això representaria per la nació catalana. Potser seria el cop de gràcia
definitiu. No ho ser, no vull ser catastrofista i per això no vull ni pensar-ho. Si
per desgràcia no ho aconseguim del tot, que al menys no sigui dit perquè no ho
hem fet les coses bé.

Cal tenir avui, moral de victòria, perquè fer una consulta per l’autodeterminació ja es per si una victoria d’una batalla molt important. Però no hem guanyat la guerra. Com
he dit al principi, si ho fem bé, companys, això no hi ha qui ho aturi i guanyarem la guerra. Per això
hem d’anar tots junts per la candidatura, és la nostra obligació i el nostre
deure!!

Endavant
les Atxes!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!