Segons un estudi presentat per la Pimec aquesta setmana i també altres estudis anteriors, indiquen Catalunya té el percentatge més baix de treballadors públics de l’Estat espanyol. Hi ha 1 treballador públic per de cada 10 treballadors o 1 treballador públic per cada 25 habitants (País Valencià i Mallorca els segueixen a prop amb 1 per cada 8 o 9 treballadors o 1 per cada 22 i 19 habitants respectivament). Però en canvi a Madrid que hi ha tants funcionaris com Andalusia però amb 2 milions menys d’habitants, tenen un ràtio d’1 treballador públic per cada 6 treballadors o 1 treballador públic per 15 habitants. Qui es porta la palma és Extremadura que arriba a 1 treballador públic per cada 4 treballadors o 1 treballador públic per cada 11 habitants. La mitja de l’Estat espanyol és d’1 treballador públic per cada 17 habitants. El 43% dels treballadors públics treballen per l’educació i la sanitat, un percentatge que puja una mica més a Catalunya.
Si comparem amb Europa, l’estat espanyol estaria més o menys per la meitat, és a dir, no és dels que en té més o dels que en té menys treballadors públics per habitant. Per exemple Alemanya té un treballador públic per cada 18 habitants i Itàlia té el mateix que l’Estat espanyol. Però si ho comparem amb Catalunya, tenim encara més treballadors públics per habitant que Anglaterra i Grècia, que tenen 1 treballador públic per cada 29 i 30 habitants respectivament. Encapçalen el rànquing de més treballadors públics els països nòrdics amb Suècia a on hi ha 1 treballador públic per cada 8 habitants i Finlàndia amb 1 treballador públic per cada 9 habitants.
Segons aquestes dades la resposta a la pregunta si hi ha massa treballadors públics a Catalunya és que NO.
Però això no vol dir que si augmenta el nombre de treballadors públics per ser igual que a Alemanya o fins i tot, igual que a Suècia anirem millor. És pot veure que no hi ha una relació directa entre la prosperitat d’un país i el nombre de treballadors públics que hi ha. Per exemple Grècia i Anglaterra o Espanya i Alemanya tenen similar ràtio d’empleats públics respecte el nombre de habitants i en canvi no es pot comparar les economies d’aquests països.
Per mi, la clau no està tant amb el nombre de treballadors públics sinó amb l’eficàcia (no m’agrada dir productivitat) del seu treball com també si la seva feina repercuteix favorablement a fer el país més competitiu. De la mateixa manera que es pot dir que no hi ha res més car que comprar un producte o servei que por molt barat que sigui, no el fas servir mai perquè no funciona, en el cas de la funció pública per mi és el mateix. No es tracta tan en tenir o no tenir un nombre de treballadors públics per habitant , si no preguntar si la funció que realitzen és primer de tot necessària per fer el país més competitiu i segon si l’executen d’una manera efectiva.
Parlar només de millorar l’estat del benestar com objectiu és per mi poc acurat. Hi ha qui entén l’estat del benestar com aquell que l’Estat et proporciona tot una sèrie de serveis gratuïts que et permet viure una vida de benestar. Això per desgràcia no és possible malgrat s’ha intentat en el passat amb els règims comunistes. Però és que a més, una societat que tingui una vida massa benestant pot no tenir cap incentiu per treballar més o millor. Això acabarà repercutint desfavorablement a la seva capacitat per fer front a la competència que ve d’altres països gràcies a la globalització de l’economia. Al final aquest país no podrà pagar-se el seu estat de benestar (sinó té recursos naturals). Una mica semblant el que li està passar a Espanya que ha construït un estat de benestar poc competitiu i a més a costa de diners prestats. Per això a mi m’agradaria que no es parlés tant de l’estat del benestar sinó d’un estat competent, tant socialment com econòmicament.
També cal tenir en compte que segons el model productiu de cada país, de les seves necessitats mediambientals i socials, pot donar-se el cas que un nombre més alt de treballadors públics repercuteix favorablement al creixement econòmic del país. Seria el cas dels països nòrdics. En canvi altres, un nombre alt de treballadors públics no s’ho poden permetre i frena el progrés del país.
En la segona part parlaré quina és la meva opinió sobre si és millor la gestió privada o la pública per ajudar a la societat d’un país a prosperar i millorar el benestar dels seus habitants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!