Des de l'Exili

En l’anterior article vaig parlar sobre si hi havia massa treballador públic a Catalunya. En aquest reflexionaré sobre que és millor, la gestió privada o pública pels serveis que l’Estat dóna als seus ciutadans.

Abans d’entrar-hi m’agradaria deixar clar que la frontera entre definir si un servei és públic o privat no és, permeteu-me la redundància, gens clar. Hi ha serveis com l’educació, la salut, la seguretat…etc que sembla que són clarament de l’àmbit públic però en canvi en alguns països desenvolupats és no és considera que sigui obligació de l’Estat donar als seus ciutadans aquests serveis de forma universal i gratuït. Però també en el nostre cas, quan és parla que tots els ciutadans tenen dret a una vivenda, l’Estat no prové vivendes pels seus ciutadans. Una cosa són els drets teòrics i l’altre és la realitat, és a dir, fins quin punt l’Estat pot ser el proveïdor universal d’aquests drets que a priori sembla innegociables. Això és un tema molt discutible i que entra en el terreny ideològic entre les esquerres i les dretes.

Una de les coses, que sense entrar en ideologies, que no estic gens d’acord és que l’administració publica faci la competència a la iniciativa privada. Per exemple no trobo correcte ni just que un ajuntament amb els diners de tots els seus ciutadans faci un gimnàs al poble o barri a on ja n’hi ha de privats. Encara menys que després amb personal públic o d’empreses contractades per l’ajuntament es dediquen a fer la competència al gimnàs privat. Sense entrar si proveir un servei de gimnàs als ciutadans és un servei públic o no, jo particularment crec que no, trobo molt injust que amb els diners dels impostos dels gimnasos existents s’utilitzin per construir-ne un altre per fer-los la competència. Molts cops amb preus sota el preu de cost. Un altre cosa seria si en un poble no n’hi ha cap i si l’Ajuntament té prou diners per fer-ne un.

Però tampoc estic d’acord que s’ha de privatitzar el màxim els serveis públics per principi. Estic en contra a qualsevol tipus de monopoli i no hi ha res pitjor que un monopoli privat. Per mi, només s’ha de privatitzar els serveis públics quan hi ha realment competència privada que pot comportar una millora del servei i la baixada del preu. Si no, llavors molt millor que sigui gestionat per l’administració pública.

Hi ha també models mixtes entre públic i privat que molts cops són molt eficaços. A Catalunya hi ha les escoles concertades que ha funcionat molt bé fins ara. De fet penso que si el català va poder sobreviure als 40 anys de dictadura ha estat gràcies a ella.

Hi ha però altres exemples, per exemple a Alemanya la salut es gestiona diferent a Catalunya. A Alemanya tothom ha de tenir una assegurança mèdica, però aquesta pot ser pública o privada. Pots triar la que vulguis, però l’única condició és que si tries una mútua privada després no pots tornar a la pública. Les mútues privades donen els serveis que volen i segons la tarifa que pagues tens més o menys prestacions. Pel que fa a l’assegurança mèdica publica, aquesta es gestionada per varies mútues públiques que són concertades, és a dir, són mútues privades que el 90% de les seves prestacions son determinades per llei mentre el 10% es lliure elecció de la mútua. Moltes empreses tenen la seva pròpia mútua. Això provoca que hi hagi una competència no només entre mútues privades i públiques, sinó també entre les públiques.

Pel que fa als metges a Alemanya funcionen molt diferent que a Catalunya. No hi ha CAP ni res semblant. Cada metge té la seva consulta o bé, alguns metges s’ajunten i creen una miniclinica o consulta amb varis especialistes. Pots anar al metge que vulguis, però abans has de preguntar si accepten la teva mútua i quan hi vas per primer cop, has de pagar 10€ per obrir-te un expedient. Aquest expedient et serveix durant 3 mesos i si vols anar a un altre metge o t’envien a un altre especialista durant aquest període, has de demanar que et facin la transferència de l’expedient, sinó vols haver de pagar 10€ a l’altre metge. Cada consulta té el seu personal administratiu i d’infermeria, però igual que els metges, tot això és de gestió privada malgrat la majoria dels ingressos provenen de diners públics. Per urgències existeixen Hospitals que són públics, però la majoria són pagats per l’Ajuntament o són universitaris.

Aquest model assistencial té les seves avantatges i desavantatges respecte al model català. Jo crec a priori que a nivell tècnic i mèdic és millor el model català i també força més còmode per l’usuari. Però em penso que és un model insostenible que a la llarga provoca més desavantatges que el model alemany.  La idea dels CAP és molt bona però el fet que la seva gestió no sigui privada, com també que la despesa en equipament i material vagi directament a càrrec de l’administració pública, acaba provocant a la llarga que no hi hagi un control de les despeses raonable i sigui poc eficient. La potencial ineficàcia en la gestió, com també l’obligatorietat d’utilitzar el CAP del teu poble o barri que fa que no hi hagi una selecció per criteris de servei i eficàcia, provoca que el servei al pacient pugi ser pitjor superant així les avantatges que a priori dóna el model assistencial català.

Un exemple que considero que la gestió ha de ser publica i no privada, és el tema de la seguretat. Per mi, la seguretat privada hauria de ser mínima o inexistent. En tot cas sempre es poden trobar altres exemples a on la gestió que realment funciona millor és la que és 100% pública i altres a on la gestió privada és millor.

La meva conclusió és que en una Catalunya independent s’haurà  de replantejar el model públic que hem heretat d’Espanya, però no tan si falten o sobren funcionaris, sinó en trobar el model més eficaç, independentment que sigui públic, concertat, privat o mixta i que sigui el més eficient i sostenible cara el futur. Penso que els catalans en el moment que tinguin consciència que els diners públics són només nostres, tindrem molta més exigència i cura en demanar que l’administració sigui més eficaç independentment que disposem d’un 10% més del PIB per invertir en l’administració pública.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!