Des de l'Exili
Per una nació catalana independent, republicana i pròspera
No sé si algun cop heu vist els debats que és dóna a segon Parlament més antic d’Europa (el primer va se a Catalunya, que consti)? Doncs us ho recomano que algun dia mireu la BBC.
Al Parlament Britànic, a part de que es asseuen en un seients molt junts sense taula , el partit del govern i l’oposició estan mirant-se de cara i amb molt poc espai entre ells. Les critiques són constants i molt cops són ferotges, però malgrat que algun cop fan escarafalls picant de peus al terra o aplaudint fortament mentre criden, sempre hi ha un respecte mutu i cap d’ells no dubte que l’altre és un patriota britànic com ells mateixos. Si llegim els diaris britànics, alemanys o francesos, hi ha articles freqüentment molt crítics amb els seus polítics. No passa rés.
En qualsevol àmbit cultural , social o empresarial, tothom sap que sense critica no es pot millorar, però en política és encara pitjor, sense critica el que hi ha és una dictadura.
(continua)
Des de fa temps que veig en la política catalana un doble raser alhora d’avaluar o criticar certes opcions polítiques. Trobo infantil per exemple que es critiqui la crítica entre partits o opcions polítiques catalanes. Però encara pitjor si és entre opcions independentistes. Per què un no pot criticar a una opció política? A on està escrit que no és pugi fer. Per què ha de ser dolent?. Fa uns mesos en aquest mateix bloc, ja vaig escriure un article al respecte: Pell fina. Però avui he volgut estendre’l una mica més, amb aquesta reflexió sobre la manca de cultura política que jo entenc que tenim els catalans.
Aquesta actitud de tenir por a la crítica, jo diria que és predemocràtica i demostra que els catalans tenim molt poca cultura política. Potser és degut a la poca autoestima o als més de 300 anys de no tenir cap Parlament sobirà. A vegades sembla que els catalans voldrien que tots anéssim units mentre mostrem un amor fraternal i cantem kumbayà Dèu meu agafadets de la mà!
Mentre els unionistes, siguin catalans o espanyols, no paren de criticar-se, i a vegades tot sigui dit, sense gaire respecte entre ells, quan els catalans independentistes gosem fer-nos una critica, encara que sigui amb arguments i amb respecte, renoi, ja et titllen de poc patriota i de sectari. Ja surten amb que no ho has de fer, que t’has de dedicar a criticar a l’enemic , etc… Sembla com pel fet de que un s’autoanomena independentista ja hauria de tenir bula papal entre la resta dels independentistes.
Que no veieu que mentre no aprenguem ha acceptar les critiques entre nosaltres, mai tindrem prou informació per poder triar i per tant optimitzar la millor opció per aconseguir el nostre objectiu?
Que penseu que a succeït a Esquerra que ha fet que passes d’obtenir més de 600.000 vots a ara que en prou feina traurà una mica més de 200.000 vots segons totes les enquestes?. Si dins d’aquest partit s’ha hagués acceptat la crítica de l’actuació de la seva direcció que va fer Joan Carretero, segur no que passaria aquest desastre electoral. Si en comptes d’acceptar accentuar la vesant independentista tant o més que la ideològica, com una proposta per millorar el partit, i no pas tancar-se en banda com ho van fer, insultant-lo i al final invitant-lo a que marxés quan li van obrir un expedient disciplinari, estic segur que ara la tessitura seria un altre. Cal recordar que l’expedient i la baixa de militància fou motivat justament per proposar que ERC liderés una candidatura unitària que proclamés unilateralment la independència al Parlament. Estic segur que si haguessin acceptar discutir la proposta critica amb l’estràtegia d’aquell moment de l’executiva liderada per Puigcercós i haguessin deixat als militants , amb debat obert i crític, escollir obertament si ERC ho havia de fer , ara estic segur que els independentistes estaríem a punt d’aconseguir un milió de vots. Només cal veure aquesta noticia per adonar-se de la magnitud de la tragèdia que va provocar la decisió de l’executiva del Puigcercós d’expulsar al líder Reagrupament.
Gràcies a aquesta manca de cultura política d’acceptar la critica, un any i mig més tard, ens trobem amb una altra tessitura. En aquests moments hi ha dos opcions que teòricament persegueixen els mateixos objectius. Dic teòricament perquè una, la Solidaritat Catalana per la Independència, encara ha de fer i aprovar el seu programa electoral. Però si fem cas a les declaracions dels seus líders, sembla que han copiat fil per randa el que Reagrupament Independentista porta explicant des de fa un any i mig.
Per poder discernir quina és la diferència entre una i l’altre, un elector necessita a part de la informació que li pot oferir cada opció, sentir les diferents opinions critiques des de cadascuna de les opcions, per poder triar a quina votarà. Amb respecte és clar, perquè qui no ho faci, potser perdrà la confiança del qui potser volia votar-lo.
Els dos projectes tenen les seves diferències i sinó es pot explicar bé quines són, sense caure amb el insult fàcil, la majoria dels electors que no tenen temps ni ganes ni humor per llegir-se els corresponents programes electorals , acaba pensant que tot és una qüestió de personalismes. Doncs no. Com molt bé va explicar el sempre lúcid Salvador Cardús amb el seu article fa una setmana “No va de personalisme”, hi ha prou diferències entre ambdós projectes per adonar-se perquè són diferents. Seria bo, que un intel·lectual proper a SCI, també critiques a Reagrupament. Ambdós opcions polítiques haurien d’acceptar-les i donar-lis la corresponent rèplica. Així tothom podrà comprendre millor qui és qui.
Això és la democràcia i mentre no acceptem que així sigui, el independentisme sempre acabarà barallant-se i dividit irremissiblement. Ho farà perquè com que no es podrà confrontar-les diferents opcions d’una manera crítica, amagant els draps bruts dins de casa, la més demagògica, la que té menys escrúpols en mentir, tindrà potser la més possibilitats de guanyar. Amb aquesta selecció, els catalans mai tindrem una força prou sòlida i competent per poder fer front al repte tant difícil com és aconseguir alliberar-nos dels espanyols.
No es pot pretendre que no hi hagi critica entre les diferents opcions independentistes. Això és immadur, infantil i predemocràtic. Sempre que hi hagi més d’una, haurà encara que no és vulgui, critiques. Millor que aquestes critiques siguin obertes i de cara. Sense manies i pors. Hem d’aprendre amb respecte a discutir i criticar-nos cadascú com ens plagi, així si, si pot ser millor amb educació, perquè així tots podrem tenir una idea més fidel de qui és cadascú i sabrem a qui li podrem dipositar la confiança del nostre vot.
Endavant les atxes!
Nota: Ara bé, si un no vol que no hi hagi la possibilitat d’haver de criticar-nos entre els independentistes hi ha una solució. Mirar de que només hi hagi una sola opció que tingui el mateix programa, full de ruta i objectius. En aquest sentit, si això no és possible aleshores que cadascú escolti i llegeixi les critiques de cada costat perquè no ha estat possible i amb aquesta informació, trií a qui vol votar si per a ell, això és el més important.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Lamento contradir-te sobre l’antigüitat dels Parlaments.
El primer parlament d’Europa va ser l’ Alþingi d’Islàndia l’any 930.
La primera Assemblea de Pau i Treva catalana va ser el 1027.
La desinformació d’en Pau Casals o l’èquivoca desconsideració d’Islàndia com a país europeu porten sovint a fer aquest error.