Fa temps que tinc ganes de parlar sobre la crisi que afecta a Europa. No sóc ni economista ni tampoc sóc un expert en institucions europees i tampoc dels Estats Units, però com a immigrat que visc des dels mitjans del 2006 a Alemanya, m’agradaria dir algunes reflexions al respecte.
La Unió Europea és un projecte polític per crear un gran Estat a semblança dels Estats Units. Amb una població propera als 500 milions de persones i amb un producte interior brut que representa el 30% de tot el món, els europeus podríem arribar a ser la primera potència mundial per sobre dels Estats Units. Però malgrat tenim 200 milions de persones més i un 10% més de PIB que els americans, la Unió Europea no és vist pel món ni pels mateixos europeus que sigui més fort que els Estats Units. Per què? A part de la manca d’un exercit poderós hi ha altres motius.
La crisi financera que va començar als Estats Units i va afectar ràpidament a Europa. El govern dels Estats Units van prendre ràpidament unes mesures per redreçar la situació i en canvi la Unió Europea ho va fer més lentament i a més, eren mesures diferents. Cada govern de cada Estat membre de la UE, va prendre les seves mesures condicionades per necessitats polítiques nacionals de cada Estat. Per exemple a l’Alemanya la crisi es va enfrontar amb la contenció de la despresa pública i per comprar les accions per part del govern alemany dels Bancs que necessitaven liquiditat. Els Bancs que necessitaven diners del govern havia d’acceptar unes condicions que implicaven fer fora els directius responsables, deixar de donar dividends mentre el govern fos accionista com també reduir les remuneracions dels directius a un màxim de 600.000€ anuals. No va haver cap obligació de fer fusions ni de fer desaparèixer les caixes. També es promovia la venda de cotxes (la principal industria alemanya) donant 2.500€ per cotxe vell de més de 10 anys i es comprava un de nou. A les empreses es promovia la reducció de la jornada (i un 10% del sou) per impedir l’acomiadament massiu de treballadors.
A Espanya en canvi es va dissenyar el Pla E i Ñ, que sinó recordo es tractava de donar milers d’euros als Ajuntaments perquè féssim obres útils o no. Es continuava construint Aeroports i AVEs com si no hi hagués la crisi. Es va obligar a les caixes a fusionar-se primer i després fer-se bancs per amagar els actius tòxics provocats per la bombolla immobiliàries. El govern els hi donava diners a uns Bancs amb directius que continuaven reben remuneracions 10 vegades més altes que la dels alemanys. Els EROS en les empreses es van multiplicar i el govern no va fer res per impedir-ho ajudant-les promovent la reducció de treball. Resumint, a Espanya es va augmentar la despesa pública en projectes inútils i no es va prendre cap mesura per ajudar a l’economia productiva que és l’única manera de sortir de la crisi en els països que no tenen recursos naturals. Aquesta disparitat de mesures com, no oblidem, la idiosincràsia especifica dels llatins (i grecs) de creure que l’Estat és dedica a robar als ciutadans i per tant, tot el que es pugi estafar a l’Estat està ben vist, ha provocat que la crisi iniciada en els Estats Units ha acabat enfonsant els països de la perifèria d’Europa, especialment Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya.
Si volem continuar amb la Unió Europea, la crisi només es podrà resoldre si Europa se sembla més als Estats Units. Malgrat els Estats nord-americans tenen tantes competències com les que tenen actualment els Estats membres europeus, la competència pel comerç i fiscal depèn del govern federal i no pas de cada Estat. A la Unió Europea hi ha llibertat de comerç, però tampoc igual als Estats Units. Per exemple hi falta la llibertat de moviment d’empreses per crear o tancar les seus corporatives. Les empreses que donen serveis a telecomunicacions, mitjans de comunicació i altres sectors que els Estats europeus considerant estratègics, tampoc tenen llibertat d’operar en qualsevol estat. Pel que fa a la política fiscal, laboral i social és molt dispar i estem molt lluny dels Estats Units. No podem ni comparar-nos.
I és per tot això que la crisi està mostrant que la Unió Europea és dèbil i ho té molt cru per sortir-se.
Als Estats Units també hi ha Estats més rics i d’altres més pobres com a la Unió Europea. Però com que una uniformitat fiscal i realment llibertat de comerç, el flux de riquesa és mou sense interferències de polítiques nacionalistes que provoquen a la llarga les situacions actuals que es viu a Europa. Sóc dels que creu que la Unió Europa sortirà d’aquesta crisi més semblant als Estats Units. S’ha d’anar cap a la creació dels Estats Units d’Europa.
Els catalans per poder estar-hi, és a dir, tenir els mecanismes per poder participar-hi i dir la nostra com fa Massachusett , cal ser el més aviat possible un Estat lliure i no pertànyer a Espanya. No queda gaire temps. Sinó l’alternativa serà amb sort, ser Las Vegas de Nevada dins d’un desert que serà Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’esquerra o quan els extrems s’enjunten en un mateix camí sense sortida. L’esquerra ‘española’ de la vergonya i de l’esterilitat inútil … que que tanmateix vol clavar el clau sobre la cabota … demanant molt més del mateix.
A l’Estat espanyol el que ha triomfat i triomfa és la mentalitat social primo-riverista i falangista.
Per fer una política per damunt de o al marge de qualsevol decisió econòmica coherent i en consonància a les necessitats reals del país que ens han dut a l’actual situació.
I l’esquerra posa l’accent en allò que no s’ha de fer, si PP-PSOE s’en passen dos pobles, l’esquerra s’en en passa quatre i fa propostes per a desvariar molt més. Aviats anem.
L’Esquerra ‘alternativa’ -de què?- De les polítiques socials que voldria fer la dreta del PP més el PSOE-IU en línees generals i que no poden ser.
L’alternativa real no és amb els socialistes, comunistes i ex-pce. Una esquerra de alt standing.
Ja que els nostres politics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla del control monetari.
L’alternativa real és sortir-s’en del euro i retornar a la pesseta, per almenys tindre el control monetari i ajustar les necessitats monetàries i econòmiques a la realitat del país.
Ja que els nostres politics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla del control monetari.
Tant si s’és de dretes com si és d’esquerres, sempre plourà de dalt cap avall i no a l’inrevès.
O què més dona una dreta de alt estanding, que una esquerra de alt standing? Si al final té que pagar-ho tot ‘poca ropa’ i els mateixos de sempre.
A més a més les necessitats dels països del sur no tenen per què coincidir i competir en les dels països nòrdics amb les seves necessitats respectives i més a més no és bó, per tant n’hi ha que sortir-s’en d’aquest euro nòrdic i centre-europeu.
La flexibilitat és la indepèndencia real d’aquest euro que ens ofega.