Ahir vaig escriure El guió per aconseguir la independència s’està complint a on manifestava la meva opinió de la resposta del PP de Catalunya a les declaracions del President Mas a favor de crear una hisenda catalana. La dirigent espanyolista del PP de Catalunya, Alicia Camacho va dir de que Espanya no pagaria les pensions si CiU continuava per aquest camí sobiranista. També vaig mencionar que al diari Ara es parlava de la possibilitat que el President Mas anés a la presó quan decidís fer el pas ferm per crear la hisenda pròpia.
Un avís per navegants, o traduït sense eufemismes: Mas, quieto parao si no vols anar a la presó. Espero de tot cor que el President Mas i els dirigents de CDC no s’acollonin amb aquesta amenaça més real que la de no pagar les pensions.
Però llegint els comentaris a aquesta noticia en certs diaris digitals, hom no deixa de pensar que possiblement els catalans no ens mereixem ser lliures. A vegades penso que som potser massa petits, en tots els sentits, per no caure sempre amb típiques picabaralles familiars suïcides.
(continua)
Deixeu-me que acabi amb aquesta reflexió: he estat militant d’ERC durant 18 anys i després associat a Rcat. He criticat molt a CiU per la seva política regionalista. També des del 2006 he escrit als meus blocs una defensa a la regeneració política. En els darrers dos anys a Reagrupament n’he fet una bandera de la radicalitat democràtica. Però darrerament, davant del moment tant crític que Catalunya està vivint, crec que no hem de deixar-nos entabanar per la radicalització o la indignació davant d’algunes informacions que poc a poc, a mesura que el guió s’estigui desenvolupant, s’aniran escampant per crear zitzània i difamació entre nosaltres. Cal tenir ben clar, que qui escampa la zitzània té com darrer objectiu mantenir l’ordre establert dins d’Espanya. Un ordre que està basat en unes estructures mafioses que beneficien els col·laboracionistes espanyols.
Els catalans estem davant del repte més important de la nostra existència: La nostra supervivència mil·lenària està a punt de desaparèixer. Per això, totes les nostres forces ha d’estar en aconseguir el més aviat possible esdevenir un estat lliure i sobirà. Mentrestant, tot el que pugi desviar-nos ha de ser apartat, que no vol dir ignorat per posar-hi remei quan construïm el nou estat. En aquell moment, si s’escau passarem comptes amb qui sigui.
Però ara, no ens podem permetre ara ni tants sols indignar-nos. No tenim temps ni per això.
Endavant les atxes!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!