Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

7 de febrer de 2011
3 comentaris

Diagnòstics post eleccions per a la independència (2a part): Reagrupament

A la primera part vaig fer una introducció a on exposava els motius que havien fet, segons el meu parer, que al Parlament no hi hagués una bona representació independentista malgrat l’augment del suport a la independència. Acabava amb que calia que totes les formacions independentistes fessin una diagnosi de la seva situació per avançar cap a la independència. Deia que malgrat la urgència de les eleccions municipals, no s’havia d’oblidar de fer les coses importants per aprendre dels errors.

En aquesta segona part exposaré, segons la meva modesta opinió, quin passos haurien de fer les diferents formacions polítiques catalanes per aconseguir la independència. Començaré, segons l’ordre invers als vots aconseguits en les darreres eleccions al Parlament del 28N.

Reagrupament Independentista

 

La idea original de Reagrupament fou, tal com indica el seu nom, reagrupar els independentistes per fer una candidatura al Parlament. Es va voler fer una associació de persones que deixant de banda les seves adscripcions ideològiques, tenien com objectiu formar una candidatura al Parlament per la proclamació unilateral d’independència per després si s’escau, fer un referèndum de ratificació. Calia aconseguir una candidatura transversal i màxima unitària, per així aconseguís el màxim nombre de diputats per obtenir la majoria per la proclamació. Una  vegada s’ha aconseguit la independència Reagrupament es dissol per deixar pas als partits polítics. Altre punt que s’esgrimia paral·lel a la declaració d’independència, era el tema de regeneració democràtica.

Per aconseguir aquesta reagrupació d’independentistes és va aprovar inicialment una estratègia política basada en l’associació de persones individuals i no de grups o partits. La candidatura podria ser per coalició i per llistes obertes escollides amb els associats. Aquest darrer punt no deixava clar com es podria articular la candidatura. Per fer una coalició no pots demanar que els candidats de l’altre part siguin sotmesos a un procés de llistes obertes entre els associats d’una part. Com pots negociar la llista de la candidatura sinó pots garantir el lloc? Va ser una greu errada entre altres que va marcar el futur dels esdeveniments posteriors.

Després d’un any i mig de bastir la candidatura, al final aquesta, degut entre altres coses a una greu crisi interna derivada de la interpretació de l’estratègia política, no va ser ni per coalició ni per llistes obertes escollides pels associats. És va crear un partit amb una llista feta ad-hoc per fer una coalició amb una altra candidatura que presentava un líder amb moltes possibilitats. Es va sacrificar la imatge de democràcia interna dins de l’associació en via d’aconseguir una candidatura més potent. Dic imatge de democràcia,  perquè la candidatura va ser votada per una assemblea i això és tant democràtic com escollir-ho amb altres sistemes de llistes més o menys tancades, com van fer ERC o Solidaritat. El resultat final, malgrat tot,  va ser una candidatura fluixa perquè el que l’havia de liderar va decidir anar pel seu compte. A les eleccions la candidatura de Reagrupament va obtenir uns minsos resultats. Molt menys dels que ningú dels que ho van crear i promocionar, es podria imaginar un any abans quan va sortir. Molt lluny dels objectius marcats. Una derrota sense pal·liatiu.

A part d’altres errades comeses d’organització, d’imatge i també estratègiques, el que va penalitzar greument el seu vot, segons el meu punt de vista, fou que es va presentar dues candidatures amb el mateix objectiu: Proclamar unilateralment la independència al Parlament (DUI). La major part dels votants que realment creien que hi havia aquesta possibilitat van triar a la candidatura que pensaven que podria ser més potent i aquesta no era pas la de Reagrupament.

Però una immensa majoria dels votants independentistes no van creure que la DUI fos possible. Per això ERC i sobretot CiU, van acaparà la majoria del vot independentista. Només uns 142.000 catalans (40.000 de RI + 102.000 de SI) dels 5.000.000 la van votar. Això representa menys d’un 3% de tots els votats, o bé si preferiu només un 7% dels votants que es declaren a favor de la independència (es calcula un 40% de suport a favor de la independència que representa a 2.000.000 de votants) . La pregunta clau és: Per què no va ser creïble la DUI per la resta dels 1.860.000 independentistes?.

Aquí poden trobar molts factors, però per mi, el més important és la manca de credibilitat i confiança amb un lideratge que ho pogués a dur a terme. Se sap que un bon lideratge és aquell que és capaç de convèncer a la majoria a seguir-lo, superant les pors que pugin tenir, fins aconseguir l’objectiu final. Els seguidors del líder, no necessiten res més que creure amb el seu lideratge. No els hi cal saber com ho farà ni tampoc temen pels esdeveniments. Només necessiten fe amb que si el segueixen, els portarà aconseguir l’objectiu final (encara que el líder no tingui idea de com fer-ho).

Davant d’aquesta manca de confiança amb el lideratge per aconseguir la DUI, la majoria dels independentistes van triar el camí que proposava CiU. Un camí que passa per aconseguir el suport majoritari de tots els catalans per demanar el concert econòmic, per després, si no ens ho donen, aprofitar-ho per fer exercir el dret  a decidir sense límits, segons paraules del President Mas. Un dret a decidir sense límit, que molts independentistes entenen que és el d’exercir el dret d’autodeterminació. Mentrestant no s’arriba a aquest moment,  es canvia el govern de la Generalitat per uns gestors millors (govern dels millors) i es fa fora els espanyolistes dels PSC-PSOE. A manca d’un lideratge  independentista creïble, això fou l’opció que van triar la majoria dels independentistes.

Que ha de fer Reagrupament Independentista cara el futur davant aquesta situació? Segons el meu punt de vista té tres alternatives:

a) Plegar totalment tant com associació i com a partit, deixant el pas a altres.

b) Plegar com a associació per convertir-se en un partit polític amb tots els ets i uts.

c) Plegar de ser un partit polític per convertir-se en una associació política per aconseguir la unitat entre totes les formacions, cara a les properes eleccions.

Properament explicaré quines són les avantatges i desavantatges de cadascuna d’elles, sempre pensant amb l’únic objectiu que em regeix: aconseguir la Independència de la meva pàtria.

Endavant les atxes!!

 

 

  1. Rcat va mostrar una bel·ligerància excessiva envers Esquerra i el tripartit, cosa que va reforçar l’opció de convergència (independentistes en potència) i va debilitar la d’ERC (independentistes de debò).

    Rcat va ser intransigent davant la possibilitat d’acord amb SI, que era el més lògic (Esquerra no representava aire fresc), setmanes abans de les eleccions. Molts militants dels dos grups ho van demanar per activa i per passiva. No vareu saber adaptar-vos a la possibilitat que oferia el projecte de Laporta (valor mediàtic) per intransigència.

    Segons la teva opinió, no tens ni idea del què representa la força dels mitjans mediàtics que, evidentment, sempre reforçaran les posicions dels partits existents (Ciu i ERC), tal com va passar.

    Us va faltar humilitat.

    Salut!

Respon a Albert Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!