Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

11 de març de 2009
24 comentaris

Deu reflexions sobre deumil.cat

Aquest és un article amb deu pensaments post ressaca de la manifestació de Brussel·les del dissabte passat.

La iniciativa de Deumil.cat té varies lectures, cadascuna d’elles amb la seva visió més o menys pessimista o optimista. Jo no entraré ara, valorar-les, però si que voldria esmentar-les algunes reflexions, segons el meu punt de vista com a membre del consell que ha coordinat des del primer dia la iniciativa.

.

(continua)

.

La primera reflexió que hi faig és que ha estat una iniciativa innovadora i espontània que ha sortit de les noves tecnologies de comunicació, és a dir d’Internet, en aquest cas dels blocaires i que es va expandir gràcies a les xarxes socials. Deumil.cat és un exemple clar de la Societat 2.0. Com va dir el president Pujol ja fa un parell d’anys, possiblement la catosfera és el darrer exercit de Catalunya.

La segona reflexió, és que malgrat tenir un partit independentista governant la majoria de les nostres institucions, com diputacions i sobretot a la Generalitat, ha tingut que ser una iniciativa nascuda de la societat 2.0 qui realment fes un pas realment decisiu per la internacionalització del nostre conflicte. Amb un pressupost de menys de 10.000€ deumil.cat ha aconseguit més per posar la independència de Catalunya en l’agenda internacional, incloent declaracions específiques de la secretaria d’Estat dels Estats Units, que totes les delegacions de la Generalitat a diferents països i activitats que Esquerra està duent a terme per mitja de pressupostos milionaris de la conselleria de la vicepresidència gestionada per Carod-Rovira.

La tercera reflexió, és que, tant en les persones que varen venir a la manifestació, com també amb els companys que he tingut el plaer de treballar en el consell de deumil.cat, he vist que la majoria són, bé, millor dir que no som joves. He vist moltes persones de 50, 60 i 70 o més anys, treballant de valent i lluitant, perquè la iniciativa sigui un èxit. Quina lectura té això?, La independència ja no és cosa de quatre joves exacerbats utòpics?, o  potser som la darrera generació que queda sobiranista?

La quarta reflexió, és del buit primer i desprès el menyspreu, com per exemple les declaracions de la delegada de la Generalitat a Brussel·les, que hem sofert inicialment per part de les teòricament institucions catalanes, com també per mi, el sorprenent acovardiment del Casal català de Brussel·les per donar-nos suport directament,  com també dels mitjans de comunicació públic de masses i de la manca de suport explícit dels partits catalans fins que no han vist que seria un èxit, tot plegat em fa pensar que realment els catalans sobiranistes estem sols, em fa pensar que no podem esperar cap mena d’ajuda ni suport dels teòricament catalans que treballen en les nostres institucions amb els nostres impostos, de fet, aquests son moltes vegades els pitjors enemics, simplement perquè se senten molt incomodes amb la contradicció que representa la nostra presencia i la seva traïció a la pàtria. En comptes de reconèixer la traïció, prefereixen fer tot el possible perquè els catalans sobiranistes, siguem com ells, moltes vegades penso que són iguals que aquell drogoaddicte què fa tot el possible perquè els seus amics i coneguts també es tornin tant addictes com ell, no suporta veure que ell és l’únic miserable. 

La cinquena reflexió, és que en el consell de deumil.cat hem treballat persones que militem a diferents partits polítics, com també molts d’altres que no ho estan militant en cap. Quan l’objectiu és lluitar per la independència, tant s’hi val de quin partit siguis o simpatitzis, el que compte, és l’amor per la teva terra, és el patriotisme el que fa que tots els catalans independents de la teva classe social,  de l’edat i de la ideologia, lluiten junts superant tots els entrebancs que ens han posat els enemics tant interns com externs.

La sisena reflexió, és que en el consell, els que som militants de partits, només ho som d’ERC i CDC, i cap de nosaltres som de l’aparell del partit o afins a aquests, de fet som militants crítics amb l’estratègia actual que estan duent a terme la direcció de cadascun dels respectius partits. De fet, possiblement, és aquesta, una de les raons de què un dels objectius de deumil.cat sigui exigir als partits nacionals catalans, que incloguin en els seus respectius programes la independència com a prioritat màxima i que es comprometin a condicionar els pactes posteriors segons aquest objectiu. En definitiva, militants que som a part de crítics, desconfiats amb les direccions actuals d’ERC i CDC estiguin realment disposades a treballar per la sobirania de Catalunya.

La setena reflexió, és que hi ha cada dia més un creixent malestar a Catalunya, cada vegada hi ha més persones que estan emprenyades amb la manca de reacció per part dels nostres polítics i poc a poc estan arribant a la conclusió de què l’autonomisme ja no pot donar més que si. Son persones que estan despertant del somni d’una Espanya respectuosa amb la nació catalana i es troben en una Espanya castissa i cada vegada més desacomplexadament anticatalana. Si no havia prou, amb la darrera onada immigratòria, mols catalans han vist les orelles del llop de l’espanyolització definitiva de la nostra terra. Sense aquest substrat, la iniciativa de deumil.cat per molt que els membres del consell i dels delegats territorials haguéssim treballat o fins i tot que hagéssim comptat amb molt més recursos dels que hem tingut, finalment no haurien vingut tant milers de catalans a Brussel·les.

La vuitena reflexió, és que pels europeus i els americans, cada dia que passa sense que els catalans reclamen la independència, serà entès per ells, com una prova afirmativa de què estem contents de ser espanyols. Gràcies a deumil.cat molts europeus, sobretot belgues i estic segur que alguns americans, per primera vegada en molts anys sabran que existeix una nació catalana que esta disposada a lluitar per la independència, cosa que ens haurà de fer reflexionar de la poca visualització que ha tingut la nostra causa si es col·labora lleialment amb l’estabilitat de l’Estat Espanyol.

La novena reflexió, és que amb la independència no ens la donaran els Estats Units o els europeus per molta manifestacions que fem a Brussel·les, Ginebra o New York. Tenim les declaracions de neutralitat de la Hilary Clinton que els Estats Units no s’hi posaran en assumptes interns de la Unió Europea, però tenim les declaracions contraries del president del Parlament Europeu a què Catalunya esdevingui un Estat independent, però igual que la Clinton, la Unió Europea no es posarà amb els assumptes interns d’Espanya. Tots plegat està clar que primer l’hem de proclamar nosaltres la independència de Catalunya a l’Estat Espanyol i desprès ells, americans i europeus, segons el treball previ que haguem fet per fer-los conèixer la nostra causa, ens donaran suport amb més o menys entusiasme. Però el que està clar, que Estats Units, ha estat sempre el principal avalador dels processos d’independència, de fet ells, son el resultat d’una lluita independentista i per tant, si nosaltres ens autoproclamen independents, la Hilary Clinton no es podran mai negar a reconèixer-ho, tal com ha fet el seu marit amb els nous estats balcànics que varen sorgir de la Iugoslàvia.

La desena reflexió, és que aquesta fita històrica ha estat possible gràcies a l’esforç i dedicació d’unes quantes persones amb uns mitjans precaris que ha comportat que en alguns moments la iniciativa realment estigues en perill. Vull dir amb això, que malgrat el  descontent amb la situació actual en la societat catalana que al final ha donat suport a la iniciativa vinguen massivament a Brussel·les, ha hagut uns moments realment que el consell s’ha trobat amb reptes molts difícils de superar. Uns reptes que només han estat possible superar-los gràcies al treball, però també a la sort i a la improvisació que ens caracteritza els catalans. La sort, s’ha de buscar, diu la dita popular, segur, però també n’hi ha una que diu, no temptis massa a la sort. Cal tenir-ho clar, quan afrontem els nous reptes.

  1. LA MEVA ENHORABONA  ALS ORGANITZADORS, NOMES PEL FET DE QUE HO HAN ENTES EL PP I ELS CIUTADANS JA HAURIA ESTAT UN EXIT

  2. Es tracta d’un èxit bestial, tenint en compte que s’ha fet amb quatre canyes i gent amateur, i l’establishment no sap com tapar-ho. Totalment d’acord amb les teves reflexions… excepte en la quinta, sexta sèptima i octava que, si no vaig errat, haurien de ser la cinquena, sisena, setena i vuitena.

  3. En primer lloc: felicitats per la iniciativa. Jo no vaig poder ser-hi però evidentment sí que hi era en esperit.

    De totes maneres ja estic fart que es parli tal i com parleu alguns. Estic fart de que parleu de desavinences internes de partit.  No estic d’acord de cap de les maneres que digueu que ERC no està fent res per la independència del meu país. Crec que hem d’anar tots a una i tenir clar qui és el nostre enemic.
    M’indigna que, pel fet de compartir unes idees majoritàries dins el partit (ERC) es digui que jo no treballo per la llibertat de la meva pàtria.

    Si us plau, mirem tots (jo ja hi miro) cap l’altre banda del mur.

    Salut i independència

  4. La gent jove, sempre ha estat poc polititzada (majoritàriament), tenen altres prioritats, (quan era jove estava molt menys polititzat que ara) és de més granadets que ens preocupem per la cultura i els temes socials.
    D’altra banda estar educats en aquesta pseudodemocrècia de pa sucat amb oli, ha estat pitjor que estar educats en la dictadura.
    Tanmateix, als partits de la selecció catalana majoritàriament van els joves, i als concerts d’Obrint Pas, la Gossa Sorda i altres ja ni t’ho dic.
    La gent jove s’han de preparar bé des del punt de vista formatiu i acadèmic, perquè sinó acabaran sent tots socialistes.

  5. Enhorabona Manel, enhorabona a tu i a tots els qui hi heu posat el coll.
    Té molt de merit per l’esforç que ha suposat i les eines de que disposaveu.
    Sou exemple de com una idea pot convertir-se en realitat. Sou exemple de que no hi ha impossibles si ens decidim a posar-hi el coll. 
    Gràcies, gràcies a tots.
    I per rematar-ho, excelent post amb meditades i oportunes reflexions.
    Una abraçada!

  6. Esquerra Republicana de Catalunya és un partit independentista, així està escrit en la seva declaració ideològica (per ara)

    Quan jo era militant d’ERC va sortir el debat de si calia posar tant èmfasi en el tema independentista, es deia que la independència no és una ideologia sino un objectiu (això ho vaig sentir dir moltes vegades al mateix Carod), i a base de fer aquesta afirmació, a base de dir-la i repetir-la al final resulta que els dirigents d’ERC han deixat de banda la idea de la independència com a objectiu prioritari i han optat pel pragmatisme, pel peix al cove, per la moqueta i el cotxe oficial…

    S’han inventat tot això del canvi de logotip (fent desaparèixer el concepte República i Catalunya), s’han reafirmat amb única idea d’Esquerra, i conseqüentment han col·locat al llocs de responsabilitat ideològica i de control del territori a gent amb idees fixes per controlar les bases. 

    La gent que hem vist tot això o bé hem deixat el partit o bé s’han estructurat en els corrents crítics.

    Amics, tot és més fàcil del que sembla… i vet aquí que un dia es munta l’excursió a Brussel·les, i si cal anirem davant de l’ONU.

    La independència és una ideologia i ens cal un GRAN PARTIT INDEPENDENTISTA   !!!, d’esquerres i republicà, també.

    Amb això que dic no proposo crear un nou partit, però potser si que podem fer que ERC ho sigui, si tots volem. Jo la primera, esclar.

  7. Diuen els catalanistes tebis, que no en treurem res de la “mani” de Brussel·les, diuen els anti-catalans, que èrem quatre gats, … 2000, dieun els qui els perilla la cadira europea, que amb les oficines tancades anar a Brussel·les no servia de res, …. i així, de tots colors, per cert, serveix d’alguna cosa anar a Madrid ?.

    Però ja  abans de les 11 del dissabte 7 de març, començarem a trobar-nos pels carrers, força catalanets, somiatruites, o patriótes, digueu-nos com volgueu, … feia un fred de mil dimonis !! però alhora, sentiem ben endins, una singular escalforeta agermanadora de tanta catalanitat, de dretes, de centre, d’esquerres, no ens interessaba aquesta mena de etiquetatge, … nomès Catalunya al cap i al’esperit,  gent de tota edat, avis, pares, fills, néts tothom de la mà, amb la bona fe pel davant per veure si ERC i CDC, es posen d’una vegada a treballar junts pel país.  Tanmateix, molta emoció, i molta, moltíssima inoportuna llàgrima vessant pels ulls de molts.  Estic ben segur que d’ara endavant, res no serà igual.

Respon a Elies Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!