El nacionalisme espanyol no entén com és que hagi independentistes amb el cognom Martínez, Fernández o Rodríguez. Deu ser que el nacionalisme espanyol té un fort component ètnic. Un exemple ho tenim en la reacció que hi ha hagut contra al David Fernàndez de la CUP arran de la seva intervenció en la comissió del Parlament , a on els nacionalistes espanyols es lamentaven que els fills dels emigrants espanyols amb el cognom acabats en “ez”, ara són independentistes. Però el nacionalisme espanyol no és cap excepció. De fet, és un nacionalisme normal o clàssic. El que és excepcional és el nacionalisme català.
El nacionalisme per definició és excloent i en alguns casos amb un fort component ètnic. En l’extrem pot arribar a ser fins i tot racista, com passa en una part del nacionalisme flamenc o el que hi ha a la Padània.
Si els catalans haguéssim assumit aquest tipus de nacionalisme ètnic o racista, sincerament crec que ara no estaríem a on estem: A punt d’aconseguir la independència. El nacionalisme català va estar també temptat a ser un nacionalisme clàssic, però potser degut a les grans migracions, primer de murcians i després d’andalusos i extremenys , junt amb el fet de no disposar de cap poder per fer valdre la identitat catalana a la identitat espanyola dels nous immigrants, va fer que haguéssim d’optar per un nacionalisme obert i integrador. Calia fer-lo atractiu als nouvinguts i en aquest sentit, sempre hagut una sensibilitat especial en la societat catalana a favor d’acceptar com a català a qualsevol que fes l’esforç de parlar el català, independentment del seu origen. Si parlaves català més fàcilment t’integraves a la societat catalana i més possibilitats tenies de prosperar. Però no ha estat un camí de roses. Jo mateix, quan vaig per Barcelona, més d’un cop m’he sentit com l’últim mohicà. És a dir, com estranger a la meva capital.
Malgrat tot, una part important de ciutadans catalans immigrats o descendents d’aquests, han abraçat la identitat catalana o almenys la comparteixen amb la identitat castellana d’origen. Però sigui com sigui, tenen una identitat diferent a l’espanyola, que és monolítica castellana. Malgrat no s’ha aconseguit arribar pas a tota la població de Catalunya, sense dubte que el % de ciutadans de Catalunya que se senten amb una identitat nacional diferent que l’espanyola va molt més enllà dels qui tenen els orígens ètnicament catalans. Això ha estat clau per garantir un dels tres pilars bàsics per aconseguir la independència: Sentir-se d’una identitat diferent a la resta.
Però només aquest pilar, molts cops no és suficient per aconseguir la independència. Hi ha altres dos pilars que són molt importants per aconseguir la independència: el greuge econòmic i el greuge de no sentir-se reconegut amb els mateixos drets que la resta. Segons un estudi sobre els darrers processos d’independència, el Professor Jaume López de la Universitat Pompeu Fabra afirma que el que motiva més per aconseguir la independència és el greuge de no sentir-se reconegut amb els mateixos drets que la resta. Fins i tot per sobre el greuge econòmic. Està clar que tots aquests tres pilars estan estretament lligats. Sense sentir-nos d’una identitat diferent a l’espanyola difícilment podem sentir-nos amb menys drets.
Però les darreres enquestes diuen que el suport a la independència està per sobre dels qui és senten només catalans o més catalans que espanyols. Hi ha una part cada vegada més gran, de ciutadans catalans que no tenen la identitat catalana que també votarien a favor de la independència. Hi ha varis exemples com “Independentistas en Castellano” o “Súmate”. Per què? Doncs principalment per aquest darrer greuge: No sentir-se amb els mateixos drets que la resta dels espanyols o dit d’altre manera, només pel fet de ser ciutadà catala, sigui quin sigui el teu origen, estas discriminat i a més, no et lliure per decidir el millor per tu. Estàs a la voluntat del que decideixi la resta dels espanyols.
Darrerament, l’Estat espanyol intenta aturar el moviment independentista, però ho fa amb la mentalitat del nacionalisme clàssic. Utilitzen barroerament l’origen dels catalans o més sibil·linament la llengua per crear divisió.
El tema de l’origen dels catalans, no és problema, perquè com he dit abans el nacionalisme català és no clàssic i no té cap component ètnic. Però en canvi si que pot ser un risc, el tema de la llengua. Per això els que som nacionalistes catalans hem de fer un pas més per aconseguir la nostra llibertat. Ara hem de deixar de ser nacionalistes que volem que se’ns parli en català, per ser simplement independentistes. Això no vol dir renunciar a la nostra llengua. Només vol dir, que hem de cercar entre tots els ciutadans de Catalunya, el que ens uneix i aparcar el que podria separar-nos. El que ens uneix més, és el greuge de sentir-nos menyspreats i amb menys drets que la resta d’espanyols. El fet de què no ens deixin votar, és encara més determinant per aconseguir independentistes que fins i tot l’espoli fiscal.
No és pas fàcil canviar el sentiment de sentir-se l’últim Mohicà o de pensar que si no parla català és un espanyol i per tant serà un adversari contra la independència de Catalunya. A mi em passa encara que quan escolto a un ciutadà català que no parla català o encara que ho parla, prefereix parlar l’espanyol, d’entrada no el veig com un company de viatge cap a la llibertat. He de fer un esforç per acceptar que en aquests moments, ja no es tracta de resistir sinó de guanyar. I per guanyar necessitem a tothom i no sobra ningú.
Una vegada aconseguim tenir un Estat Català, llavors ja ens discutirem entre nosaltres, és a dir, els catalans siguin quina sigui la identitat que tinguem, quina ha de ser la identitat que hem de desenvolupar al nostre nou Estat. Sense interferències dels espanyols i en plena llibertat. Estic segur que la llengua catalana i la cultura catalana, tindran un paper primordial, com no podria ser. En canvi, per contra, estic segur que si continuem a l’Estat espanyol, el català i la seva cultura tindrà un paper residual.
Endavant les atxes!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!