Des de l'Exili

Els qui portem molts anys treballant per la independència de Catalunya i mirem enrere, podem estar molt contents de la situació actual. Abans dins del moviment independentista regnava la sensació que la independència era més una utopia romàntica que calia lluitar malgrat era quasi impossible aconseguir-la.  Els lideratges que havien en el moviment independentista eren conseqüència  d’aquesta percepció:  Lideratges idealitzats. Calia seguir el líder amb la fe que ell ho aconseguiria malgrat semblava impossible.  Els que s’erigien com a líders independentistes estaven més pendents d’aconseguir més seguidors per sobreviure o mantenir-se com a tal, que de realment treballar per aconseguir la independència, ja que fins i tot ells tampoc s’ho acabaven de creure que fos factible.

L’escriptor i empresari Xavier Roig, va escriure un llibre del tot recomanable “La dictadura de la incompetència” i també ho ha fet als diaris, a on diu que si no canviem al sistema polític radicalment, Catalunya té  tots els números per acabar enfonsant-se a la misèria per culpa de la incompetència dels seus politics. Xavier Roig indica que el sistema que regeix els partits polítics impedeixen que els millors i més competents polítics per governar un país acabin sortint a les llistes electorals. Per contra amb l’actual sistema partidista de llistes tancades entre altres coses,  els polítics més preparats per la intriga, per aconseguir complicitats intercanviant favors, conspirant darrere les cortines i sobretot els que són més llepafils al líder de torn, són els que acaben sent escollits per anar al Parlament de Catalunya.

Per mi, complementant el que diu el Xavier Roig, la política catalana està sotmesa a unes regles que provenen d’una democràcia espanyola amb un fort component colonial. Espanya és una andròmina política del Regne de Castella per mantenir el resta de l’imperi hispà. Un imperi que ara només li queda les colònies ibèriques: Els Països Catalans.  Aquesta política colonial provoca que els polítics catalans acabin perden credibilitat a mesura que el temps demostra que són o bé titelles del govern colonial o bé inútils perquè no disposen de recursos ni de veritable poder per fer política.

Qualsevol polític, sigui regionalista o unionista, sigui d’esquerres o de dretes no pot demostrar la seva vàlua amb la situació actual. Per molt bo i honest que sigui, no té ni sobirania ni recursos per fer res de significatiu. Si tot això, li sumem la incompetència que regne en els partits tal com denuncia Xavier Roig tenim la situació actual de descrèdit a la política. Un descrèdit que repercuteix negativament a la creació del lideratge polític que necessita Catalunya per sortir d’aquest atzucac.

Però la crisi econòmica i l’atac ferotge i constant dels tribunals espanyols contra la minsa autonomia catalana, està provocant en la societat catalana el pensament que no hi ha res a fer dins del marc colonial espanyol. Com a conseqüència d’això, la independència per molt difícil o tòpica que abans semblava, ara es veu com la única possibilitat que ens queda per sobreviure i prosperar. Les reflexions del expresident Pujol són molt bon exemple d’aquest pensament.

Per mi, això pot provocar un canvi de paradigma dins de la política catalana. Crec sincerament que aquest canvi provocarà que surtin més polítics estadistes que pensin com aconseguir la independència que polítics de mentalitat regionalista i per tant incompetents. No només perquè l’electorat així ho demanarà sinó perquè  també el polític que estima la seva professió sap que no podrà exercir-la si continua dins del marc colonial espanyol. Els polítics catalans cada dia tenen més  clar que només podran exercir com a tal amb la creació d’un nou estat: L’Estat català. Com a conseqüència d’això serà més fàcil que surti un lideratge polític independentista menys idealista i utòpic per un més pràctic, més competent políticament i sobretot ambiciós nacionalment. Les habilitats “polítiques” que els liders polítics catalans abans destinaven a aconseguir de Madrid quatre engrunes compentencials ara es destinaran per aconseguir la independència. Però també el canvi de paradigma provocarà que surtin altres líders que abans es negaven a jugar sota “la dictadura de la incompetència” que denuncia Xavier Roig.

Sóc optimista, penso que estem en una situació semblant, malgrat les diferències històriques, que va provocar l’aparició d’un lider com Francesc Macià. Però el nou Macià es sentirà  més a prop del Cambó que del Companys. En tot cas, a mi m’importa ben poc com serà mentre aconsegueixi portar-nos cap a la independència.

Crec que el 2014 serà el punt d’inflexió que veurem finalment el lideratge que ens portarà a la llibertat.

Endavant  les atxes!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!