Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

5 de novembre de 2010
13 comentaris

Damn the torpedes ! Full speed ahead !

Durant la guerra civil nordamericana, va haver una batalla naval a la costa d’Alabama, a l’entrada de la Badia de Mobile. Al capdavant de La Unió hi havia l’almirall David Farragut.

La Badia de Mobile, estava defensada per dos forts confederats: Fort Morgan i Fort Gaines, i per una sèrie de mines navals o torpedes com es deia en aquell moment, que van crear un estret canal pel qual entrar i sortir de la badia. Els vaixells de la Unió quan van intentar entrar a la badia,  van patir una tremenda pèrdua,  el USS Tecumseh  que va ser danyat per un torpede, i es va enfonsar en menys de tres minuts amb 94 homes a bord.

Sota el foc confederat procedent tant de la flota confederada com del Fort Morgan, Farragut va haver de triar entre la retirada o desafiar el camp de mines o torpedes. D’acord amb algunes fonts, Farragut va pronunciar en aquest moment la seva famosa frase: «Maleïts torpedes! A tota velocitat!» (“Damn the torpedes ! Full speed ahead !”).

Així, Farragut, comandant el seu vaixell insígnia, va entrar i superar els torpedes del camp de mines, seguit per tota la seva flota. Quan van arribar a la badia, van derrotar a la flota confederada.  Podeu llegir més a la viquipèdia.

Encara no fa dues setmanes vaig escriure un article Teories conspiratives? No gràcies , a on defensava que no em creia les teories conspiratives dins del moviment independentista, ja que crec amb explicacions més simples relacionades amb la naturalesa humana del voler poder i diners. Reconec que el vaig fer per refermar-me a mi mateix, que tot el que ha succeït aquest estiu dins del moviment independentista, malgrat hi ha moltes casualitats i indicis, no era un pla pensat i executat per torpedinar que al Parlament de Catalunya hi hagi un grup de diputats, honestos i incorruptes, disposats a proclamar la independència i regenerar la política catalana.

Malgrat importants i reconeguts intel·lectuals,  catedràtics, historiadors i darrerament empresaris independentistes,  han dit en privat i també en públic que  el que ha succeït  aquest estiu no ha estat una casualitat. Malgrat que aquestes persones, que ningú els pot tractar d’estúpids,  diuen que darrera hi ha un pla pensat per torpedinar-nos i enfonsar-nos. Jo em resistia a pensar-ho. No només perquè no m’agrada, sinó perquè com vaig escriure a l’article no és convenient pensar-ho. Fer-ho provoca més divergències insalvables entre els independentistes de bona fe i també provoca frustració entre els potencials electors, que al final poden acaben votant als partits de sempre o que s’abstinguin. Per desgràcia ahir, jo ho vaig viure a la pròpia pell aquest sentiment d’engegar-lo tot a la merda i retirar-me de la lluita.

(continua)

Ahir pel meu compte vaig esbrinar una informació que per desgràcia em confirma que estava ben equivocat. És una informació que sumada a la que ja tenia i junt amb l’historial dels esdeveniments que han succeït aquest estiu, em confirmen el que jo em negava a creure, malgrat algunes evidències m’insinuaven el contrari.

No ho puc explicar el que he esbrinat, encara que és públic i es pot trobar per Internet, perquè si ho faig, cauré als terrenys pantanosos de la frontera entre la veritat i la difamació. Però també perquè quedés embrutat a ulls del qui ho llegeix igual com qui és denunciat. El cervell del qui t’escolta o llegeix quan ho expliques, queda dolorit pel que expliques i aquest dolor s’associa a la teva persona.

Però si que m’agradaria compartit a vosaltres, el meu sentiment. Per això he decidit escriure aquest article. Ajuda a un mateix a desfogar-se, cosa difícil vivint a Alemanya, sense amics i companys de lluita per poder-ho explicar.

Haver-me equivocat amb el meu article quan deia que  el que ens està passant no és una conspiració per desactivar el moviment independentista, no sabeu el greu que em sap. Però no pas pel meu orgull com a blocaire, no. Com tampoc, encara que si que una mica, per Reagrupament.  Em sap molt de greu per Catalunya.

Ahir quan ho vaig esbrinar, vaig quedar realment tocat, com si m’haguessin disparat realment un torpede. Vaig estar tota la tarda deprimit i al cap em va venir  ganes de deixar-ho córrer, d’abandonar la lluita. Els meus sentiments em deien que si realment  a la societat catalana hi ha aquest nivell de perversió i maldat, jo la veritat no vull saber-hi res. Em concentro amb el meu doctorat i la feina, que darrerament no hi estic dedicant el temps que caldria, per veure si puc tornar a Catalunya. Però sobretot també amb la meva família. Els meus fills grans els tinc ja sols a Catalunya fent la seva vida i no els truco el que hauria de fer. Als meus fills petits, molts cops en comptes d’estar amb ells jugant, els deixo davant de la TV i jo vaig a l’ordinador a fer ciberactivisme per la independència. No dic res de la meva dona, encara no sé com no m’ha deixat per un altre. Val la pena tot això? Val la pena tot aquest esforç per una societat catalana malalta i plena d’aquesta brutícia i deshonestedat?. A prendre pel sac!!

Però al vespre tenia la reunió com cada dijous de la Vegueria d’Exteriors amb els companys de Canada, Sud-àfrica, Irlanda, Suïssa, Alemanya, Països Baixos i Finlàndia. No els hi vaig explicar res de res del que he esbrinat. Com he dit abans, és contraproduent fer-ho. Peró quan he vist les ganes que hi ha entre els companys, malgrat la situació de divisió que ens trobem. Quan he vist les activitats que estem fent, preparant xerrades a Londres i Zuric a favor d’una Catalunya Independent i sobretot un projecte que aviat sortirà i encara no podem anunciar-ho. Tot plegat he pensat, que tota aquesta feinada que hem fet i estem fen, no pot quedar en un no res.

No pot ser que els espanyols tornin a sortir-se amb la seva i acabin desactivant la força independentista que havíem aconseguit arrancar dins a Catalunya amb la manifestació de Brussel·les el 2009, l’efervescència del sentiment  populars a favor de la llibertat amb els referèndums posteriors, l’articulació amb penes i molt de treball de Reagrupament per  fer una candidatura unitària que anés al Parlament a proclamar la independència i la regeneració política i finalment la fita històrica que fou la gran manifestació d’un milió de catalans cridant unànimement INDEPENDÈNCIA el 10 de Juliol.
No pot ser, que tot això es vagi a n’orris!!. No ho puc permetre ara de defallir. Ara és quan més fa falta l’aportació dels qui estem a la lluita només per aconseguir la independència de la nostra nació.

Per això el meu instint batallador i competitiu, davant d’aquesta situació, em surt de dins del cor un crit ben fort:

 “Manel ara és l’hora de la veritat: Damn the torpedes ! Full speed ahead !

El 28 de Novembre guanyarem la primera batalla i entrarem a la ciutadella!!

Endavant les Atxes!!

Endavant Reagrupament!!

  1. Jo no tinc la certesa de la conspiració, però per tots els indicis,ja fa molt temps que me la crec. Primer la preparació del cop del gener contra Rcat. En Valdero ja feia temps que posava coordinadors febles i manipulables allà on ell volia; algun el va imposar sense que ni tan sols hagués guanyat la votació. Després la Solidaritat i ara , l’atac al CCN. Tanta casualitat és impossible. I sempre amb uns mètodes tan semblants. Jo soc de l’opinió, que quan hi ha les certeses de que tu parles, s’han d’explicar. Ajudarien a molta gent, que potser dubten i que com que l’enemic és molt hàbil, a voltes et quedes amb els arguments curts davant tota la empenta i mentides que utilitzen.  Jo trobo que és més trist i depriment, saber que hi ha una  veritat i no és explicada. Potser no tothom la creurà, però a molta gent l’ajudarà. Fins i tot, crec que és un deure . I ja som grandets per tenir la valentia d’afrontar la veritat, encara que dolgui. S’ha de poder votar amb la llibertat que dona el saber que t’ha arribat la major nformació possible amb la possibilitat de l’anàlisi posterior.Si no és aixi, em sento tractada com un nen. També li he llegit una cosa semblant a l’Enric Canela, No puc estar-hi d’acord.

  2. Manel, cal insistir, persistir com diria el Guardiola. Les pedres que ens posen al camí i que fan entrabancar-nos, no han d’impedir-nos tornar-nos a aixecar. El got està clarament mig ple. Cal veure on erem fa 2 anys, abans de la manifestació de Bruseles, o de la consulta d’Arenys de Munt. Abans la paraula “independència” era tabú. Avui és el centre del debat de les eleccions. Potser hi haurà poca reprensentativitat al Parlament, però el cultiu està fet, no hi ha aturador. La corda entre Ejpanya i Catalunya cada cop està més tibada, i s’acabarà trencant, és evidentíssim, tard o d’hora, cal tenir paciència. La taca d’oli s’acabarà estenent i la gent del carrer al final veurà que sols hi ha una opció.

    Finalment, gràcies a gent com tu, als que hi dediqueu tantes hores i energia, la resta de “mortals” us ho agraïm. Cal persistir i aprendre dels errors.

  3. No
    siguem innocents, amb la independència de Catalunya tots ens hi
    juguem molt, els que la volem i els qui no la volen, així que cal
    fer la pell gruixuda per les que han vingut i les que vindran.
    Pensem-ho, les escanyes i els poders burgesos s’hi juguen els diners,
    la posició social i l’estatus, i fins i tot l’esser, i aquesta gent no estan per
    romanços, ho saben…ja han mort d’altres per això i matarien si els hi deixessin.

    Ànims,  fem el
    cor fort i no anem a corda!

  4. Doncs, Manel, què vols que et digui, jo crec que en Farragut, català de les illes però empeltat de l’esperit que ha fet gran (la més gran per ara) la nació americana, jo crec que, tot dient “damn the torpedoes! full speed ahead!”, i fent la maniobra que va fer, no va fer el mateix que tu, que et quedes a mitges i ens deixes a mitges.
    Que és tot a la xarxa? es clar que hi es tot……, però tot!! tanmateix una de les coses que sovint obliden (oblideu) els mes ciberactivistes mes actius i experimentats: que no tothom es mou igual per la xarxa, no tothom és al cas d’on cercar els secrets millor guardats, no tothom sap veritats que sovint ens sembla que tothom sap….o és que tindriem a en Montilla de President si tothom sabés alguns secrets que alguns sabem d’ell?
    Parla, que allò de es diu el pecat però no el pecador és de nenes!! ;-)))
    Salut
    Juanjo 

  5. Coi, Manel, ara no ens deixis a mitges!!!

    Al menys digues només si o no, si té relació amb el vídeo.

    Qui més qui menys ja intueix que una aparició tan sobtada a l’independentisme d’una persona tan vinculada als aparells de l’estat no pot ser del tot aigua clara. I mira com ha acabat tot el que ell ha tocat: les consultes, un guirigall i amb enfrontaments; la creació de la Soli en contra d’RCat; l’afer CCN… a veure què serà el següent!!

    Mira, ja tens el meu mail. Si vols m’ho envies i ho penjo a títol personal en un comentari al bloc deumil o al BGS.

Respon a Esteve Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!