Des de l'Exili

Aquesta és la segona entrega de la crònica de la meva visita de 5 dies a Catalunya. En la primera part vaig explicar el que vaig fer el divendres i vaig acabar amb la prèvia de la reunió de 10.000 a Brussel·les al local d’Esquerra al Poble Nou.

En aquesta segona part, explicaré com va anar la reunió i la resta del dia de compres per Barcelona.

(continua)

.

Com sempre passa a Catalunya, a diferència de la resta d’Europa, la gent no va venir fins ben bé mitja hora més tard, això si, es va omplir la sala amb més de 30 persones segur. Érem representats la gent del consell de deumil, del SiP , de la PDD , el responsable d’ERC de la secció Local i del districte que ens havia deixat el local, com també el nostre delegat del Poble Nou. Penso que varem saber transmetre l’entusiasme i la idea de la iniciativa de 10.000 a Brussel·les, i en el torn de preguntes, van sortir moltes respecta a la logística del viatge, que penso que varem saber aclarir.  

De tot el que varem dir, em quedo el que va explicar el representant de la PDD, que no recordo el nom, però ser que em va dir que era de Sans. Va explicar a part de les noves activitats i actuacions que estan preparant cara aquest any, que ells quan varen conèixer la iniciativa de 10.000 a Brussel·les, veia pocs mesos que també havien creat una comissió interna per debatre que calia fer per la internacionalització de la nostra lluita. Per això es varen adherir-se plenament amb nosaltres i de fet, tant ells com la SiP, formen part de la iniciativa 10.000 a Brussel·les, com no podria ser de cap altre forma. Està clar que en la societat catalana, hi ha quelcom que es mou.

Desprès en la típica xerrada amb la gent, vaig poder conèixer alguns dels que m’escriuen comentaris al bloc, vaig parlar amb en Joan P i en Jordi, molt content de poder-los conèixer. En Joan P, és seguidor del Bloc Gran del Sobiranisme i està una mica mosca amb un altre comentarista l’Andreu, l’hi demano que no caiem en polemitzar ni en personalismes. En Jordi fa temps que no escriu cap comentari, de fet em coneix d’aquest bloc personal i em costa recordar-me d’ell, al final em diu que és el que em deia no estava del tot d’acord  amb mi perquè ell creu que a Esquerra s’ha de seguir una estratègia d’anar tots junts i no divergir tant. L’hi dic que jo també penso el mateix si l’estratègia és correcte, però si veus que té l’ha fots, renoi, és molt difícil esta calladet mentre veus que vas directe al desastre. 

Com que era hora de dinar, amb el meu fill de 18 anys decidim dinar al costat mateix del Local d’ERC, a on hi ha un petit bar que fan tapes molt bones, ho recordava de quan vaig viure al barri. Amb el meu fill, ens varem entaular i vaig aprofitar per menjar el que no puc trobar a Alemanya. Vaig menjar tant, que ja no vaig poder ni sopar al vespre!. Reconec que “ la bomba” o “los Chocos” que fan en aquest local, estan molt bons, massa per la meva cintura.

Bé, desprès de dinar, en comptes d’agafar el cotxe per anar al centre de Barcelona a comprar, varen anar amb metro del poble nou a l’estació de Jaume I, i allà a peu caminant per la Plaça del Rei i la Catedral varen anar cap el Portal de l’Àngel, per comprar roba en les rebaixes.

Quanta gent!. Semblava que la crisi no es notava i de fet, una de les coses que trobo diferent de Karlsruhe, és justament la conglomeració de persones caminant pel carrer mirant les botigues. Per aquí a Alemanya, si que es troba gent anant de compres, però no hi ha tanta quantitat ni tampoc tanta diversitat de cares i color de la pell. Barcelona és molt més multicultique Karlsruhe, per aquí, la immigració que hi ha, la majoria són eslaus o italians o turcs (els únics que destaquen per tenir un color bru de la pell) , amb algun xinés o d’indonèsia. Però res d’africans o magribins o paquistaní o sud-americans o gitanos.

Anem cap a la plaça Catalunya, escolto els ja clàssic grup que toca cançons trance amb flautes i instruments andins, i entrem al Fnac, per comprar algun llibre o DVD. Miro DVD, i em compro la darrera sessió de West Wing que darrerament  estic mirant. Reconec que és molt bona sèrie i molt instructiva. Et diu que un líder necessita un equip al darrera potent i que és vital per la seva projecció mediàtica, però també que molta gent que hi darrera treballa tenen un sou inferior al que reben molts dels càrrecs de confiança dels nostres governants. Molts ho fan perquè és tot un honor poder treballar pel seu país. També es veu la importància de no mentir, de ser honrat per sobre de tot i quant un s’equivoca, entre tots miren de solucionar-lo, ara bé, sempre que sigui una persona competent, sinó, no tenen cap mania en acomiadar-lo. No hi ha lloc per la mediocritat. 

Possiblement, el que falla, en el nostre cas, és que els polítics han passat de no cobrar gens a cobrar massa, han passat de deixar de parlar d’una cosa per no mentir, a mentir per descosits per així veure si la cosa passa. De no reconèixer mai que s’han equivocat i passar la pilota als altres, premiant el competent en la mentida i l’escaqueix, mentre es fomenta l’incompetent en tots els demés sentits. En fi, et donés compte que Polònia és més versemblant al que succeeix en la política catalana que West Wing.

En la secció de llibres d’assaig de ciència, trobo un llibre amb l’interessant títol Xarxes complexes. Fa un any vaig llegir un altre llibre que em va agradar molt, que és diu Sistemas emergentes. Oque tienen en comun hormigas neuronas, ciudades y software, de Steven Johnson. El llibre només es pot trobar en espanyol i el que s’explica em va fer pensar molt, tant que he escrit algun article amb el títol Catalunya 2.0, o el present immediat, a on hi vaig referència. Per això en llegir el títol d’aquest, desprès de fullejar-lo, vaig decidir comprar-lo.

El llibre esta fet per Tusquets Editors i l’autor és Ricard Solé de la Universitat Pompeu Fabra. El llibre de l’estanteria era en espanyol i penso que seria increïble que no estes en català atès que tant l’autor com l’editor són catalans. Busco i remeno i no trobo l’edició en català, tots són en espanyol. Vaig cap al lloc d’informació i pregunto, el noi que m’atén , mira a l’ordinador i em diu que si, que n’ha d’haver, que a la secció de sociologia el trobaré, m’indica sense deixar la cadira. Torno cap a la secció de sociologia i miro tots els llibres que estan col·locats lateralment en la llibreria. Ho faig mirant llibre per llibre mentre penso, ostres, que dur que és ser militant del teu país. La meva vista cansada m’impedeix poder llegir de prop, i això fa que si la lletra del títol lateral és petita, no ho puc llegir bé. Al final ja tinc mal de cap de forçar la vista, i quan estic a punt de renunciar i marxar sense comprar el llibre, penso, no!, no potser, renoi quin mal exemple estic donat al meu fill!. 

Em torno cap al venedor, l’hi dic que no el trobo i si em pot ajudar a cercar-ho. El noi s’aixeca i comença a mirar, res, no el troba, i quan semblava que anava a abandonar, el troba mig amagat en una altra secció, en la de comunicació. El format del llibre és de més baixa qualitat que l’edició en espanyol, però al menys està en català.

Quan el venedor marxa, agafo uns quants llibres en català i els poso a sobre dels de l’edició en espanyol en la secció d’assaig de ciència, que és a on hauria de ser. A veure si així la gent compra més l’edició en català que la de l’espanyol. 

Però mentre ho faig, em pregunto si hauria tingut tanta paciència de militant catalanista sinó fos, perquè anava acompanyat amb el meu fill.

(fi de la segona part)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!