Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

1 de febrer de 2012
0 comentaris

Bon viatge al cel Sílvia

Avui he llegit pel Facebook que la blocaire i companya de lluita per la independència Sílvia Martinez ens ha deixat. Segons deia la nota que la seva família ha escrit al seu perfil, ahir va anar a dormir i no s’ha despertat.
La Sílvia era especial, va ser una de les primeres blocaires independentistes que escrivia al blocs de vilaweb.cat. Els seus escrits eren a vegades difícil d’entendre. Jo feia l’esforç de llegir-los fins al final. Peró mai vam tenir un bon feeling. Ella defenia sota el meu criteri massa les polítiques de la direcció d’ERC justificant-les perquè eren (o deien) d’esquerra malgrat jo considerava primer el país abans de la ideologia. Ens vam separar força quan Reagrupament va nèixer. Peró malgrat això, sempre que ens van veure ens saludàvem francament i ens respectàvem.
Va ser una de les que jo anomeno heroïnes de Brussel·les. Va ajudar molt a difondre la iniciativa per les comarques gironines i va crear uns vídeo d’animació molt ben trobats. També va ajudar amb la concentració de Ginebra. Crec que allà va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ella. La nostra relació era distant. Si a Brussel·les ens vam fondre amb una abraçada a Ginebra practicament només ens van saludar. Això si, ella em va dir, que malgrat no em podia quasi veure pel que escrivia, em respectava perquè sabia que era un lluitador per la independència. 

Aquest novembre, a l’acte final d’ERC a Girona, la vaig mirar de trobar-la. Li volia dir, que després de tot, tornàvem a anar junts al mateix vaixell. Peró quan pensava que l’havia trobat, va resultar que era sa germana bessona. Li vaig donar records per part meva. Peró no em va dir res que estiguès malalta.

És una gran perduda i molt sobtada. Cosa de digerir-ho. Aquest hivern, ens ha deixat també la Matilde Romagosa i ara la Sílvia. Potser m’estic fent vell. En comptes de veure casaments o naixements, ara toca enterraments.

Espero, però que jo tingui una mica més de sort i així, un dia, si us plau, no molt tard, pugi pensar amb elles quan vegi onejar la senyera ben amunt de l’ONU.

Bon viatge al cel companya de lluita

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!