ERC 2.0, la darrera oportunitat (El finançament del partit)

En contra d’alguns comentaris que he rebut darrerament per part d’alguns militants que donen suport a les candidatures oficialistes i que diuen que no fem propostes positives, fa temps ja vaig escriure a l’article ERC 2.0: La darrera oportunitat la meva proposta de com voldria que fos ERC i que coincideix molt amb la proposta del RCat. Però ara voldria començar una nova sèrie d’articles per anar complementant el que ja vaig dir en el seu temps. Que consti que no necessariament ha d’esser coincident amb el que RCat proposi en el seu moment. Aquest és el segon lliurament.

Una de les mancances més importants dels partits a Espanya és la falta de claredat en el seu finançament. Això pot comportar uns condicionants que influeixen en la seva acció política, però quan aquest partit té com a objectiu canviar radicalment el status quo encara ha d’anar més amb compte, i això fa que sigui més difícil el seu finançament.

Esquerra Republicana de Catalunya té els problemes dels altres partits per finançar-se més la poca o nul·la ajuda per part dels estaments que controlen les finances del país. Als Països Catalans aquestes entitats són totalment contràries a la independència o, en el millor dels casos, si pensen que una vegada independents poden millorar les seves perspectives de negoci, tenen dubtes que en aquest procés no hi perdin massa, prou perquè això els faci perillar la seva supervivència.

El finançament d’ERC és un assumpte clau que hauríem de tenir molt en compte si realment volem aconseguir la independència dels Països Catalans, i no he sentit parlar gaire d’aquest tema per part de les candidatures oficials, a banda d’algunes acusacions mútues de manca de transparència…

 

(continua)



Quan en Colom va marxar del partit, la situació financera d’ERC era molt dolenta; recordo com en Benach, al congrés de Vilanova, em va ensenyar els números. Si en comptes de ser un partit fóssim una empresa, segur que els creditors ens haurien fet declarar en fallida. Però per sort, i sobretot per l’esforç i la solidaritat de molts militants, es van poder renegociar els crèdits i ara, després de 12 anys, ERC ja ha sortit dels números vermells.

Com ha estat possible aquesta recuperació? Bàsicament perquè ha augmentat el nombre de militants, tots s’han posat al dia pel que fa al pagament, ha augmentat molt el nombre de vots (per la qual cosa es rep diners de l’Estat espanyol) i també perquè ara ERC té molts càrrecs polítics remunerats. Com tothom sap, Esquerra té una carta financera amb què es demana a cada càrrec polític d’ERC que pagui un tant per cent del seu salari.

Moltes vegades he criticat el Xavier Vendrell per les seves maneres i ho segueixo fent, sobretot per la seva part de culpa d’utilitzar l’aparell del partit a favor de la candidatura d’en Puigcercós amb pràctiques totalment forassenyades d’un partit republicà com ERC; però això no treu que cal felicitar-lo com a secretari d’organització per haver aconseguit que tothom compleixi els compromisos adquirits en la carta financera. Però també les seves maneres poc diplomàtiques i a vegades barroeres, van donar lloc a una denúncia de prevaricació contra ERC artificialment augmentada per sectors als quals els interessava debilitar la nostra posició per la votació de l’Estatut. Gràcies a la bona feina d’un grup d’advocats liderats per la Rut Carandell, quan era la secretària d’Administració i Funció Pública de la Generalitat de Catalunya, es va aconseguir que el cas s’arxivés per manca de proves.

Ara bé, aquesta opció que va ser imposada com a mesura extraordinària per eixugar el deute ens porta a una situació molt perversa:

Com més càrrecs i més persones ben remunerades aconseguim, més bona salut financera tenim!

Això per mi, pot condicionar la política del partit, i pot explicar, en part, per què ERC ha frisat per obtenir les presidències de les diputacions de Girona i Lleida per, immediatament, incrementar-se el sou, en el cas de Girona més del 40%!. Però en el cas de que no sigui així, com a mínim ens ho pot fer pensar.

També tenim el problema afegit que no podem acceptar donacions anònimes, com els altres partits. Això també condiciona que grups empresarials o financers que volguessin ajudar a la independència (estrany però possible) no ho facin per por de represàlies per part de l’Estat espanyol.

La solució, segons el meu punt de vista, és que s’ha d’actuar en diversos àmbits:

  • Primer, augmentar el nombre de militants, hem d’arribar al 20.000 com a mínim, i si són 30.000 com va dir en Carod a la Conferència Nacional, millor que millor. Però s’ha de dotar el militant de més participació en la política del partit, cosa que ara per ara ni en Puigcercós ni en Carod no volen si fem cas dels intents d’eliminar l’assemblearisme i del fet que han pres decisions tan importants com repetir el segon tripartit sense consultar-ho a la militància. Però encara hi un punt molt important en aquest aspecte que la Rut Carandell diu en cada xerrada: la importància de les sectorials no només com a font de coneixements sinó també com a eina per formar nous militants i sobretot captar-ne de nous.
  • Crear la figura dels simpatitzants, que només paguen una petita quota per poder tenir accés a votar en les primàries que ERC hauria de fer per elegir tots els membres de les llistes electorals. Seria bo aconseguir almenys més de 50.000 simpatitzants, els quals després, si es fa bé el primer punt, a la llarga podrien fer-se militants.
  • Pel que fa a la carta financera, penso que hauria de ser voluntària i que sortís a les revistes internes i la web d’ERC qui ho fa i amb quina quantitat. Tota la executiva hauria de donar exemple, però mai la carta financera ha d’impedir que puguem fitxar el millor candidat per a un càrrec o el millor professional que ens pot ajudar com a càrrec de confiança.
  • Fomentar les donacions al partit, per mitjà de recollides de diners en actes, sopars i altres esdeveniments.
  • Fer campanyes per la independència amb la creació de fons financers a retornar amb interessos quan al menys Catalunya sigui independent que arribin a tots els catalans, inclosos els que estan repartits per l’estranger. És clar que sense credibilitat de que ho aconseguirem, ningú ens donarà crèdit.
  • Reduir les despeses i no estirar més el braç que la màniga. No podem ser com un partit normal que paga sopars, autocars i entrades per anar veure esdeveniments esportius.

Del tema de la fundació i tot el que hi ha darrera, no vull parlar perquè no tinc prou informació, però si que m’agradaria que quedes clar que nosaltres no podem fer el mateix que els altres partits i desprès demanar que ens votin perquè tenim les mans netes.

De tots els punts, el que hem de tenir clar és que Esquerra Republicana de Catalunya com a partit republicà ha de donar exemple d’austeritat, no podem fer el mateix que fan els altres partits i després dir a la gent que som diferents. Si no prediquem amb l’exemple, com podrem tenir credibilitat?

Però compte, que la credibilitat també repercuteix molt en les finances. Si perdem credibilitat, pocs simpatitzants i militants s’apuntaran, i per molt bones propostes que fem al final seguirem amb la mateixa tendència actual de perdre més vots en cada elecció. Si tenim menys vots, tindrem menys subvencions, menys càrrecs remunerats i podem tornar a caure ràpidament en la mateixa situació financera de l’època en què en Colom va deixar el partit.

En aquests moments hi ha alguns símptomes que no m’agraden, com per exemple el fet que no paro de trobar-me cada dia molts exmilitants d’ERC que se n’han esborrat d’ençà la repetició del segon tripartit; per tant em costa molt de creure que hi hagi més de 10.000 militants al corrent de pagament si encara no fa dos anys es va dir en un Consell Nacional que érem menys de 8.000 militants! Això encara es veu més reforçat perquè mai s’ha volgut ensenyar el cens a la nostra candidatura de Reagrupament.Cat, ni tan sols ara que hem aconseguit els avals.

A causa de la pèrdua de vots darrerament també hem perdut subvencions de l’Estat espanyol pensades per pagar les darreres campanyes electorals, tant per a les municipals (segons sembla la federació d’ERC de Barcelona deu més de 130.000 €) i sobretot per a les generals, ja que hem perdut 350.000 vots. A part de les subvencions, quants diners hem perdut en deixar de tenir grup propi al Congrés de Madrid, i també de passar de 8 diputats a només 3 per la via de la carta financera?

Però encara més, qui pagarà els milers d’euros de les candidatures d’en Carod i d’en Puigcercós que estan gastant per les seves campanyes? O les promeses de fer una televisió d’ERC o de crear diaris digitals afins a Esquerra, qui ho pagarà?

Per cert, m’agradaria que al final, totes les candidatures presentessin els números de com han finançat aquesta campanya en el congrés. Per part de Regrupament.Cat no hi ha cap problema en fer-ho.

Un dels punts clau per assegurar que ERC no torni a tenir problemes financers és que cal recuperar la credibilitat aplicant politiques republicanes, d’austeritat, d’esforç i de treball.

Per recuperar la credibilitat, cal que guanyi la candidatura que més bé defensa aquestes polítiques.

Militants, cal votar la Rut Carandell i en Joan Carretero.


RENOVEM ERC. ARA PODEM

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *