La ?cultura del no?, la sequera, els transvasaments i altres conyes marineres (1er Part)

Arran d’un bon article, De transvasaments i
complicacions polítiques
, del blocarie Xavier Mir, quan he
volgut escriure un comentari, a poc a poc m’ha anat sortint aquest article que
teniu a continuació que com que és una mica llarg ho he dividit en tres parts.

La primera part és la que fa referència a l’anomenada La ‘cultura del no’.


(continua)





La ‘cultura
del no’

S’ha escrit molt des d’alguns sectors conservadors sobre el
fet que a Catalunya s’ha instal·lat la cultura
del no.
Fins i tot el molt honorable Jordi Pujol més d’alguna vegada ho ha
criticat.

El fet de dir no
respecte a certes decisions polítiques pel que fa a certes infraestructures no
hauria de ser cap motiu de discussió ni de debat. Hauria de ser el més normal
en una societat desenvolupada i sobretot sobirana de les seves decisions.

Quan s’ha de construir una nova infraestructura sempre
comporta uns beneficis i uns perjudicis; és molt difícil que una
infraestructura tingui el consens total de totes les parts implicades.

Per resoldre els contenciosos que es generen amb aquestes
situacions, tenim els polítics en primera instància, i si amb això no n’hi ha
prou, tenim la justícia.

Ara bé, per què una majoria de catalans, o com a mínim
molt cridanera, sempre diu no a
tantes infraestructures? És possible que aquests catalans hagin tingut una
infecció estranya que els ha fet recular fins a tornar a la pubertat?

Jo no ho crec. Per mi, el que ens passa és que al nostre
país els ciutadans, conscientment o inconscientment, saben que no estem en un
Estat de dret (l’Estat espanyol) i que a més a més aquest Estat no és el
nostre.

A Catalunya els ciutadans han après, des del final de la
dictadura fins ara, a protestar perquè els facin cas. Saben que la justícia és
lenta i moltes vegades arbitrària. Saben que les lleis, les de veritat, les fan
a 600 quilòmetres de casa seva persones que no són catalanes. Saben que sempre els
tocarà el rebre.

Si a tot això hi sumem la demagògia interessada de certs
partits polítics quan eren a l’oposició, tenim que, conscientment o
inconscientment, una part important de catalans sempre estan a la defensiva, és
a dir, estan pel no d’entrada.

Cal que Catalunya recuperi l’autoestima necessària per
sortir d’aquesta depressió col·lectiva, cal que els ciutadans catalans creguin en
la justícia i sobretot que creguin en la política. En definitiva, que els catalans
comencin a creure en el seu propi país.

Perquè així sigui, només hi ha una solució: que Catalunya
sigui realment propietat dels catalans, mentre que ara per ara només som una
comunitat autònoma dels espanyols.

En la segona part que publicaré en el següent article al
bloc farà referència a la sequera i els
transvasaments.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *