La vellesa i l?envelliment


Abans
de tancar el bloc, tenia pendent un article per a la Rosa de Molins de Rei arran
d’un comentari sobre la vellesa. Aquí el teniu.


Clàssicament es considera que l’home és més que un
animal perquè es conscient de la seva existència com a ser viu i per tant també
de la seva mort; aquí podríem fer un matís en el sentit que certs animals també
tenen aquesta consciència sobre la vida i la mort.

Molts filòsof han parlat i raonat sobre què hi fem,
en aquest món, i també per què morim. Per l’altre costat les religions també
han intentat donar una resposta sobre la mort. De fet la mort ens crea angoixa
i per això els homes hem intentat trobar una resposta a per què ens morim.

Ara bé, sobre la vellesa ni els filòsofs ni les
religions no han dedicat gaire esforç a explicar per què envellim. Que estrany…
i la ciència que diu sobre això?


(continua)


A mesura que un deixa de ser jove, a poc a poc ets
conscient que el teu cos comença a no ser el mateix que abans; et costa més
recuperar-te després d’una nit de festa, sobretot si has begut una mica massa
d’alcohol, agafes més punxades i sobretot et vénen més tard quan arribes
del gimnàs després d’unes setmanes de no anar-hi; et costa més pujar aquella
muntanya o comences a descobrir que existeixen unes coses que es diuen
articulacions, sobretot els genolls i també l’esquena. És quan comences a ser
conscient que el teu cos envelleix.

Però què ens passa al cervell? La veritat és que
aquest òrgan no sembla que envelleixi a la mateixa velocitat que el cos. També
és cert que una nit sense dormir de jove no representava cap terrabastall,
dormies 10 o 15 hores seguides i com nou; en canvi, a mesura que et fas més
gran notes que malgrat que dormis el que faci falta, el cap no respon de la
mateixa manera fins passats un parell de dies. Malgrat tot l’envelliment del
cervell és molt més lent que el del cos, perquè el cervell, gràcies a
l’experiència acumulada, pot suplir l’envelliment d’una manera efectiva. Ara bé,
hi ha certes aptituds com la curiositat, la il·lusió i l’entusiasme que a poc a
poc es van apagant a mesura que el cervell envelleix.

Gràcies al fet que el cervell envelleix d’una
manera tan lenta respecte al cos i sobretot al fet que amb el pas dels anys el
cervell acumula molta saviesa, els homes, quan el seu cos esdevé cada vegada
més fràgil i inservible, no han estat repudiats per la resta de la societat.

Des de les societats antigues fins als nostres dies
els vells sempre han estat venerats i ben cuidats, sobretot abans.

Ara, en canvi, els vells ja no són tan respectats;
de fet aquest canvi va començar a poc a poc en les societats més avançades a
mesura que els joves, gràcies a l’educació que rebien i als coneixements que
cada vegada eren més a l’abast de tots, varen començar a posar en dubte la saviesa
acumulada dels vells.

Avui en dia, a mesura que anem cap a la societat del
coneixement i l’Estat vetlla amb més eficàcia pels seus ciutadans, la saviesa i
l’experiència dels vells són cada vegada més prescindibles. Si fem una ullada a
altres pobles menys desenvolupats en la societat del coneixement, els vells
tenen un paper encara molt rellevant en les seves societats, En canvi en la
nostra molts vells són abandonats en residències malgrat que encara hi ha
famílies que tenen cura que tinguin una vellesa digna i càlida.

Però, paradoxalment, aquestes mateixes societats
avançades que creuen que no necessiten res dels vells són cada vegada més
velles. ¿Com podrem fer front al fet que en la nostra societat els vells són cada
vegada més nombrosos, viuen més anys i necessiten més recursos si la seva
utilitat és cada vegada més fútil?

Vet aquí un dels problemes més greus a què la
nostra societat haurà de fer front.

Però no vull acabar aquest article sense parlar sobre
per què envellim. Si fem un ràpid repàs del que es diu generalment sobre això,
tenim des dels que ens diuen que és un fet inevitable i que Déu així ho ha
volgut, fins a d’altres que donen la culpa a les lleis de la termodinàmica pel
que fa referència a l’entropia. L’entropia es pot interpretar com la mesura del
desordre d’un sistema i la termodinàmica ens demostra matemàticament que a
mesura que passa el temps en qualsevol procés natural l’entropia creix. És a
dir que el desordre creix amb el temps.

La primera explicació és qüestió de fe i nosaltres
no som ningú per discutir-la. Però en canvi la segona, malgrat que és totalment
certa matemàticament per als sers inerts, és discutible quan s’intenta aplicar
als sers vius en el mateix sentit que es fa en la física i la química.

Els sers vius també compleixen les lleis de la
termodinàmica, només faltaria, però la biologia ens ensenya que gràcies a uns
mecanismes específics podem crear sistemes amb ordre a partir d’energia. Aquests
sistemes que anomenem sers vius gràcies a l’aportació d’energia del seu entorn
poden combatre l’entropia.

Però sí és així, per què no podem mantenir aquests
sistemes funcionant per sempre si no manca l’energia? Per què no podem ser
immortals?

És clar que aquí no parlem d’accidents o
assassinats, com tampoc en el cas de si el subministrament de l’energia és
aturat per als sers vius; això significa la mort. Però si en el cas d’un ser
viu sempre té l’energia suficient, per què no pot viure per sempre si no el
maten?

Un es pot imaginar que igual que passa amb molts
altres sistemes inerts, a mesura que passa el temps hi ha un desgast i que
finalment desgast provoca que cada vegada sigui més ineficient malgrat
l’energia subministrada i arriba un moment que s’atura. Però en els sers vius
no és ben bé així. Per exemple si ho comparem amb un cotxe; des del primer dia
que comencem a fer servir el cotxe s’envelleix i cada vegada es torna més
ineficient. Mentre que en canvi els sers vius a l’inici no envelleixen i es
tornen més ineficaços com el cotxe; més aviat al revés: a mesura que passa el
temps, els sers vius són més forts, complexos i eficaços per lluitar contra el
seu entorn, de fet no tenen desgastos fins que arriben a ser adults. Sembla que
la termodinàmica no es compleix en els sers vius mentre són infants.

Ara bé, a mesura que es tornen adults, els sers
vius comencem a patir els efectes de l’entropia, ens tornem més ineficaços i
més dèbils, el desordre dins del nostre cos augmenta.

Per què a partir d’una certa edat no podem mantenir
l’entropia a ratlla?

Doncs
perquè la selecció natural no ho ha considerat necessari.

Vaja, dirà algú, tot aquest rotllo per arribar a una
conclusió sobre la vellesa semblant a la que ens dóna la religió; de fet només
ha canviat Déu per la selecció natural!

Doncs sí, la selecció natural és la causant que a
partir d’una certa edat comencem a envellir i no pas abans. Però no és una
qüestió de fe, és una qüestió natural, ja que en el moment que el ser viu
arriba a l’edat de maduresa sexual i transmet els seus gens als seus
descendents, ja ha complert la seva raó d’existència. A partir d’aquest moment,
tots els mecanismes per combatre l’entropia per fer el ser viu més fort,
ordenat i complex ja no tenen cap importància perquè el seu codi genètic ja ha
estat transmès. Així de simple!

De fet podríem dir que la vellesa és la
conseqüència visible dels errors (les mutacions) que es produeixen i que no
afecten la perpetuïtat de l’espècie. Per exemple, si en la pubertat al mascle li
surten canes, arrugues o no pot ballar, saltar o fer-se el fort a causa del mal
d’esquena o dels genolls per conquistar la parella, tindrà molt cru que cap
femella vulgui tenir fills amb ell. Aquest mateix exemple es compleix, fins i
tot potser amb més força en el cas de les femelles, encara que això varia
segons certes espècies.

Es pot dir que la selecció natural vetlla perquè no
envelleixis fins que t’has reproduït. Ara bé, després tot el que falli ja no té
cap mena d’importància. Els errors en el teu codi genètic que surten desprès de
la teva maduresa sexual ja han estat transmesos a la teva descendència.

Com un es pot imaginar en el cas de l’espècie
humana, hi ha altres consideracions que cal tenir en compte en aquesta selecció
natural, com és el fet de tenir cura dels infants fins que són autosuficients.
Per a nosaltres és important envellir més lentament que en altres espècies que
tenen els seus descendents més preparats per sobreviure per si sols. Fins i tot
hi ha una teoria que diu que les dones viuen més anys que els homes perquè les àvies
tenien un paper molt important en la cura dels néts quan la mare i el pare havien
de deixar l’àvia deixar-la a càrrec dels fills mentre ells anaven a cercar
menjar per a la família.

La ciència moderna que estudia l’envelliment tracta
de descobrir quins són els mecanismes que els sers vius tenen en la infantesa
que els fa pràcticament immunes a la vellesa. Per sort la vellesa no és cap
patrimoni de la humanitat; totes les espècies a partir d’una certa complexitat
i sobretot que tenen la reproducció sexual com a via de supervivència pateixen envelliment.
Però se sap d’espècies immortals o de
les quals com a mínim no es coneix el límit de longevitat, i ara els científics
les estan estudiant per trobar els remeis que aturin la vellesa igual que passa
amb els infants.

Aquests descobriments que vindran, juntament amb la
revolució que provocaran i ja estan provocant les noves teràpies
biotecnològiques a causa del coneixement del genoma humà, faran que cada vegada
l’home visqui més anys i amb més bona salut.

¿Com
ens ho farem si cada vegada som més i els recursos de la Terra són limitats?

Per a això sí que no tinc cap resposta, de fet ni
tan sols vull saber-la.

Ja començo a ser una mica gran…

Nota:
Si voleu saber més sobre els darrers estudis sobre l’envelliment, recomano el
llibre amb aquest títol aparentment contradictori: Biologia de la mort (en castellà)
(en
francès
) i (en anglès)
de André Klarsfeld i Frédéric Revah. En
català per desgracia no hi és.

Afegeix un comentari