Des de l?exili ja ha fet 1 any i ara toca plegar veles

El 17 de novembre del 2006 vaig obrir aquest bloc amb l’article Bloc d’un exiliat econòmic. He escrit 170 articles, he rebut 740 comentaris i més de 26.900 visites. Per a mi ha estat tota una sorpresa la resposta que he obtingut i sobretot la qualitat de la majoria dels comentaris. Ha estat una experiència molt enriquidora.

La meva intenció quan vaig decidir escriure aquest bloc no fou sentir-me escoltat pels altres –bé, una mica potser sí–, sinó primer per poder-me sentir més a prop de la meva gent, sobretot de la gent catalanista i independentista, però a la vegada per poder explicar quina era la meva preocupació per la marrada sobiranista que el meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, estava duent a terme amb la seva estratègia actual. No volia de cap manera que el col·lectiu cada vegada més nombrós d’independentistes pensés que tots els que estàvem dins d’ERC hi estàvem d’acord.

Inicialment em sentia molt sol amb aquesta preocupació, perquè des d’Alemanya no podia estar al dia si hi havia altres persones dins del partit que també ho veien com jo. Per sort, al cap d’un parell de mesos d’aparèixer el meu bloc, va sortir en Joan Carretero amb el Reagrupament.Cat i gràcies a ells em vaig sentir una mica més acompanyat. Ara per ara l’article que vaig escriure No em sento sol a ERC, però compte a no perdre-ho tot! és el més llegit de tots amb quasi un miler de visites, i això em fa pensar que no era pas l’únic que es va sentir reconfortat amb la notícia.

Però darrerament m’he adonat que cada vegada estic més absort amb el bloc i el que al principi era com un mitjà per mantenir-me prop de la meva terra, ara ha esdevingut com una vàlvula d’escapament de la meva realitat. Una realitat de la qual per responsabilitat no puc evadir-me; tinc quatre fills per mantenir, un treball que cada dia és més exigent i un país, Alemanya, del qual molts dies ni m’adono que hi estic vivint.

Quan estava a Catalunya, a vegades havia criticat els immigrants que vénen de fora que no fan l’esforç d’integrar-se i aprendre la cultura del país d’acollida; per mi era molt criticable no fer l’esforç de parlar el català si feia prou anys que vivien i treballaven a Catalunya. Era com una manca de respecte pel país que et dóna menjar.

Doncs ara, després d’1 any i mig de viure i treballar a Alemanya, amb prou feines puc parlar l’alemany com un nen de 4 anys. Estic segur que als ull de qualsevol dels meus companys de treball i veïns, sóc com aquell espanyol que tots coneixem que fa molts anys que viu a Catalunya i encara no t’entén quan li parles en català.
 
Per tot això, crec que ja he dedicat massa temps del qual no disposo a escriure articles al bloc, són massa hores de son perdudes per aconseguir pocs resultats i per això he decidit que ara toca plegar veles…

(continua)

 
Voldria agrair-vos a tots la vostra comprensió pel meu pobre català escrit, i si darrerament els meus articles no tenen tantes errades, és gràcies a la correcció desinteressada del Marc Cortès, del bloc “Reflexions en català”. No cal dir l’agraïment immens que sento per aquesta ajuda inestimable. Moltes gràcies, Marc.

Quan he dit al principi que creia que havia aconseguit pocs resultats, em referia que dins del sentiment angoixant que un sent quan veu que el partit dels teus ideals està prenent un camí equivocat, pots fer diverses coses: fer els ulls grossos, abandonar, criticar-ho despietadament o triar canviar-ho. Jo vaig decidir-me per la darrera opció i per això la meva crítica sempre ha intentat ser raonable i constructiva, potser amb algunes excepcions que m’heu de perdonar per culpa de la frustració en veure el que ens estan fent; no m’he pogut aguantar.

Per això un altre objectiu del meu bloc ha estat forçar un congrés extraordinari d’ERC abans no fos massa tard per tal de provocar un canvi en l’estratègia actual. Per desgràcia, com he dit en els articles El suflé està baixant: impressions de la Conferència Nacional d’ERC i Reflexió final sobre la Conferència Nacional d’ERC: no m’he sentit sol a ERC, però tampoc acompanyat, el canvi no ha estat possible aquesta tardor.

Llàstima, perquè ara per mi ja és prou tard, el mal ja és irremeiable a curt termini, i com més endavant anem amb aquesta estratègia de tot o res amb el patriotisme social apostant pel PSC-PSOE del José Montilla, més en contradicció entrarem amb els nostres ideals.

La militància que no vivim en una bombolla ideològica tal com la defineix Elies115 en el seu darrer article, The boy in the plastic bubble (o la ideologia com a coartada), no podem entendre per què no s’aprofita la conjuntura actual per aglutinar cap a ERC el cada dia més creixent suport sobiranista.

Tampoc no entenem per què cada dia és més buida de continguts la paraula independència a costa de mantenir l’estabilitat d’un govern que fins ara no ha fet cap gest ferm en defensa del catalanisme; ans al contrari, sembla que en comptes d’avançar des que ERC governa amb el PSC-PSOE i Iniciativa, cada dia que passa Catalunya empitjora. Ja sé que no tot és culpa dels consellers d’ERC, però aleshores per què volen continuar amb aquest pacte si estan manllevant el nom d’Esquerra Republicana de Catalunya?

Com pot ser que no es vegi que cada dia que passa ERC és coresponsable de l’acció del govern del Sr. José Montilla?.
Tampoc no oblidem que aquest senyor és també membre de l’executiva del PSOE, i per tant ERC no pot creure que el Sr. José Montilla no està al corrent que de tot el que el PSOE està duent a terme contra Catalunya!

Com pot ser que no es vegi que ERC està donant suport a un membre de l’executiva del partit que no ha fet res per impedir que TV3 es deixi de veure al País Valencià, que fa lleis que violen les competències de l’Estatut, que incompleix totes les paraules incloent-hi la de tornar els papers espoliats de Salamanca, que no vol publicar les balances fiscals i que es mofa dels ciutadans catalans que pateixen el desgavell de les infraestructures.

Com pot ser que ERC doni suport a qui és responsable de l’espanyolització de TV3 i Catalunya Ràdio?

Com pot ser que ERC doni suport a qui és responsable de l’intent de trencar la normalització lingüística; dic intent perquè no estic segur de com pot acabar l’aplicació de la tercera hora.

Com pot pretendre Esquerra mantenir la mínima credibilitat davant dels seus votants sobiranistes i catalanistes si el Sr. Montilla, el Sr Ferran, el Sr. Iceta i tants altres socialistes espanyolistes estan governant Catalunya gràcies als nostres vots?!

Com pot ser que ERC segueix pensat que tot això no l’hi pasarà factura!

Com a conseqüència de tot això, ara mateix estem en una situació en què el meu partit ja no és el partit referent que fa 4 anys va aglutinar tots els ciutadans descontents amb la situació política i que volien quelcom més que el nacionalisme pactista de CiU.

Pocs ciutadans independentistes creuen ara per ara que l’actual executiva d’ERC estigui fent passes reals per a la independència, fins i tot n’hi ha que consideren que en l’actual executiva d’ERC ja no creuen que la independència sigui possible.
 
Per això tinc la impressió que molts dels més de 600.000 votants que varen optar per ERC en les darreres eleccions generals al Congrés espanyol s’abstindran o, veient el panorama del PP-PSOE, potser votaran l’ERC o la CiU de Duran tapant-se al nas, tal com van fer els francesos en les eleccions presidencials per decidir entre en Chirac i Le Pen.

Jo, que creia fa 4 anys que a hores d’ara ERC estaria a punt de fer el salt quantitatiu per ser el partit hegemònic del Principat, i en canvi ara fins i tot l’actual executiva d’ERC ja dóna per cantat que perdrem entre 3 i 4 diputats dels 8 que tenim!

Si segueixen així, amb tots els tripijocs per impedir que els candidats no oficials, malgrat el suport de la militància, no surtin a les llistes, i també amb el pobre espectacle de l’intent fallit de posar l’Elisenda Paluzié de segona per Barcelona, la meva predicció ara és que amb prou feines trauran entre 2 i 3 diputats!.

Però ja he parlat massa del meu partit; com ja vaig dir en el meu article Em censuraré per Esquerra Republicana de Catalunya, no puc continuar fent-ho sense criticar-la. Per cercar un exemple del que em passa, parlar d’ERC em fa el mateix mal que faria a qualsevol mestre de poble quan veu que aquell alumne que ha tingut des de fa molts anys, en fer-se gran deixa de creure en tota la bona educació i l’ètica que li ha ensenyat en agafar un camí equivocat que potser el transformarà inevitablement en una persona amb pocs escrúpols i deshonesta.

Però igual que el mestre també sap que o bé l’exemple i l’educació que li ha transmès potser hauran fet la seva feina interiorment encara que avui no es manifesti i per tant hi ha esperances que el noi torni al bon camí; o bé que ja no hi ha remei i, malgrat tot el dolor, el mestre haurà de deixar de pensar més en ell, perquè encara té altres alumnes per ensenyar i sobretot per educar.

Jo penso igual que aquest mestre, des de la modèstia he intentat des d’aquest bloc explicar i argumentar per què cal un canvi. Però serà l’any que ve quan veurem si ERC ha agafat el camí de no-retorn o, al contrari, per sort encara hi ha esperances. Del que estic segur és que, igual que el mestre, el treball ja està fet i ara el transcurs dels esdeveniments dictarà la sentencia. Jo, igual que el mestre, ja no hi puc fer res més.

Abans de deixar d’escriure al meu bloc, però, tinc pendent una sèrie d’articles per la promesa que vaig fer-me a mi mateix en la mort de Lluís Maria Xirinacs sobre el projecte per al referèndum 2014, també un sobre medicina per al meu amic Albert Serrano de Malgrat de Mar, el meu poble; i també un sobre la vellesa arran d’un comentari d’una de les meves fidels lectores, la Rosa de Molins de Rei.

Pel que fa a la política catalana, tinc dos articles pendents mig escrits i pensats que també m’agradaria publicar abans de tancar la barraca.
 Però per acabar escriuré el darrer article dedicat a Esquerra Republicana de Catalunya, que ha estat i encara és el partit dels meus ideals, uns ideals que, com diu el subtítol del bloc, són per aconseguir una Catalunya independent, republicana i pròspera!

Moltes gràcies.
Manel Bargalló i Alabart
17 de desembre del 2007
Karlsruhe
Baden – Alemanya

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *