La democràcia interna dels partits (2ª part): El lideratje dels partits

Aquesta és la segona entrega de les preguntes o tòpics que s’han anat dient amb l’intercanvi de blocs entre el blocarie Xavier Mir i un servidor respecte al tema del Reagrupament.Cat, les TIC i sobretot Internet com factor important que ha ajudat a que tingués més suport aquest moviment crític contra la direcció actual d’ERC.

En Xavier Mir en el seu bloc (Maragall dimissió) Karlsruhe – Arenys de Mar; TIC i independència com a resposta a les meves al·legacions descrites al meu bloc "La democràcia interna dins dels partits. Respostes per les contrapartides de Xavier Mir". diu el següent: "El corrent crític s’ha format i si continua rebent suports la democràcia interna decidirà, però si decideix continuar amb la direcció actual s’haurà d’acceptar la decisió"

Per aquest comentari de Xavier, he cregut la necessitat d’escriure aquest segon bloc sobre el tòpic de la democràcia interna dins dels partits…
(continua)
Els partits és poden comparar com si fossin una empresa, tal com ja ho he fet en el bloc "La democràcia interna dins dels partits. Respostes per les contrapartides de Xavier Mir"..
En les empreses existeix un sistema d’organització per tal de dur a terme els objectius proposats pels accionistes. Normalment existeix un consell d’administració a on estan representants els principals accionistes de l’empresa. Aquest consell d’administració està presidit per un president o Chairman en anglès.
Per tal de dur a terme aquest objectius, és crea el que s’anomena el consell executiu que està presidit pel que els anglesos denominen el CEO o Chief Executive Officer què és el que realment controla i gestiona l’empresa.
En molts partits existeixen els equivalents a les figures de les empreses, per exemple el CEO la representa el secretari general del partit, el Chairman o president també existeix amb el nom igual de president.
Normalment en les empreses el CEO té més poder què el president, malgrat que aquest darrer té normalment la darrera paraula. Per exemple Microsoft el president és Bill Gates, però el CEO i que realment talla el bacallà és Steve Ballmer.
En els partits, aquestes figures també existeixen i en el cas d’ERC, tenim que en Josep Lluis Carod-Rovira és el President i en Joan Puigcercós és el Secretari General, que és l’equivalent al CEO en una empresa. També com passa en les empreses, hi ha partits en què la figura del president i del secretari general recauen a la mateixa persona.

En una empresa la democràcia pràcticament no existeix, el CEO executa segons de la manera que ell creu més convenient les directrius per a aconseguir els objectius generals aprovats pel consell d’administració. Normalment en el consell d’administració els objectius son aprovats sense votació, però en algunes situacions en què la decisió és problemàtica, sí què s’han votat. Aquest és seria potser l’únic cas a on és pot dir què hi ha quelcom de democràtic.
Una vegada el CEO desplega totes les directrius als seus treballadors, tots han d’executar-les. Si no ho fan, corren el perill que l’acomiadin, si un treballador l’executa però la critica públicament perquè considera què no és bona, malgrat que tingui raó, corre el perill que l’apartin, el fiquin en un racó i facin mobbing fins què marxi de l’empresa. En canvi el treballador què mostra ser pro-actiu amb desplegar la directriu del CEO, encara que és demostri que és un error per l’empresa, té molts números que sigui promocionat i acabi arribant a treballar a prop del CEO. Molts dels CEO acabant tenen el seu cercle reduït de "col·laboradors" igual que en l’era dels reis i comptes, tenien el seu propi cercle de cortesans.

En els partits igual que a les empreses, passa el mateix. Com les empreses, hi ha partits amb un tarannà més obert i participatiu i d’altres què son més jerarquitzats i dirigits.
Hi ha partits que el seu secretari general té un control absolut de l’organització perquè molts dels seus militants tenen el sou depenen de si el secretari general ho vol o no ho vol. També en molts partits les llistes electorals, què recordem a casa nostra son tancades, son proposades a dit pel secretari general al consell executiu per tal de què aquest l’aprovi. Si el secretari general no vol què un nom no hi sigui, aquest no surt a la llista proposada i el consell executiu no l’aprova. Es queda fora sense possibilitats de repetir o estrenar un escó o regidoria.

Hi ha per sort altres partits en què la llista és designada per votació dels seus militants, com és el cas d’ERC. Aquí hi ha una mica més d’oportunitat per sortir elegit malgrat no siguis ben vist pel secretari general, però no molt perquè normalment en les assemblees comarcals en què és elegida la llista, el nombre de militants assalariats dependents del secretari general son força nombrosos comparats amb la resta. També treballen més bens coordinats què la resta dels militants seguin les consignes del representant del secretari general . També és costum què en aquestes assemblees no vagi molts militants què no hi tinguin un interès "professional", sobretot si és un diumenge al matí i fa sol per anar a la platja. Al final normalment el noms "recomanat" acostumaran a sortir sempre a la llista.

A ERC, les decisions preses pel consell executiu,han d’esser ratificades per un grup representant dels militants, en aquest cas a ERC tenim el anomenat Consell Nacional. Però ¿com son elegits aquest grup que representa els militants?, ¿son realment persones independents del consell executiu i per tant poden votar sense cap mena de coacció?. Per no entrar-hi en detall, només em remeto al comentari que la Ruth Carandell ha fet de com va anar el darrer Consell Nacional d’ERC a Tarragona: Crònica de dissabte.

Perdoneu-me per endavant què faci aquest incís en aquesta dissertació blocaire, però com a biòleg, moltes vegades veig que en la natura hi ha molts exemples que ens poden ajudar a comprendre què ens passa:

Els homes i dones NO som encara humans, tal com bé diu en Eudald Carbonell en el seu llibre amb el mateix títol. Som encara primats, a on hi ha el líder alfa què sempre està controlant i gestionant la cohesió del grup perquè segueixin les seves ordres i desitjos.
A vegades, però hi ha un jove mascle què intenta contradir o criticar l’ordre del líder alfa, automàticament el líder sap que té un enemic què l’ha de fer fora el més aviat possible sinó vol que sigui ell qui haurà de marxar. El mascle jove també sap que si pot fer fora al mascle alfa, ell serà el nou líder i podrà obtenir tots els plaers de ésser el líder de la manada, incloent les femelles!. Ja tenim la propera baralla a punt. ¿Qui guanyarà?, dons depèn de molts factors, però bàsicament de si el líder alfa és massa vell, està malalt o el jove contrincant és massa jove i inexpert.

¿No veieu quelcom de semblant amb el què passa amb els nostres líders polítics?

Per a mi, en els lideratges dels partits i en les empreses passa una cosa semblant, però en el cas dels partits aquest faceta instintiva què tenim el humans encara primats, és més forta què en les empreses. En els partits l’EGO i els plaers derivats de governar un grup, poble, ciutat o nació son molt més grans i increïbles que les de governar una empresa, per a molt grossa que aquesta sigui.

Només cal veure les reverències, les flors, els regals que les nostres criatures donen als nostres líders polítics quan van de visita per a la manada que lideren.

És molt difícil què un líder polític reconeix que s’ha equivocat, ja que automàticament està donant peu l’enterrament del seu lideratge.
La democràcia interna en els partits només és dona quan els militants, en una majoria qualificada, donen el seu vot en secret. L’altre és cobrir l’expedient cara a l’opinió pública.

Pel què jo ser, només ERC té aquesta oportunitat d’exercir la democràcia, per això cal un congrés extraordinari d’ERC JA!.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *