Anècdotes d?un polític afeccionat ?La hipocresia? (3 de ?)

Aquesta és la segona entrega arran d?unes anècdotes viscudes en la meva etapa com a polític local en el meu poble, primer vaig escriure Per l’Alcaldia de Malgrat tot s’hi val! ,  a on explicava segons el meu parer, un cas que podríem considerar d?espionatge polític, el segon bloc tenia el títol de Anècdotes d?un polític aficionat (1 de …)  a on explicava una curiosa anècdota de ràbia i rancor vers els polítics. En la segona entrega vaig explicar la meva experiència amb la premsa en Anècdotes d?un polític aficionat "relació amb la premsa" (2 de …)

En aquest bloc exposo la hipocresia que dóna dins de la política.

Una de les sensacions que tens quan comences a ser polític, és la percepció que tothom és amic teu. Fins i tot els que en teoria son els teus oponents, és més, aquests son els que es mostren més afables i simpàtics amb tu. 

Continua…

Al meu poble, Malgrat de Mar, en el moment que vaig ser denominat president de la Secció local d?ERC, molta gent que no la coneixia de res o no ens havíem mai presentat, van començar a saludar-me i fins i tot mantenir converses amb mi. Els oponents polítics en el primer moment s’interessen molt amb tu, cercant complicitats i sempre d’una manera exagerada volen quedar com amics, malgrat que sabíem que quan convingui ens tiraríem els plats per damunt.

En la primera entrevista com a polític que vaig tenir amb l?Alcaldessa, La Sr, Conxita Campoy del PSC-PSOE, es va donar una situació força curiosa: Els meus companys que la coneixien m?havien avisat del fort caràcter de la nostra interlocutora i sobretot del poc respecte que mostrava amb els seus oponents. Els meus companys eren molt crítics amb l’Alcaldessa fins l’extrem de que jo m’havia fet a l’idea que la reunió seria molt dura. Després de les presentacions formals, la reunió va anar derivant en una situació en que la Sr. Campoy anava explicant algunes anècdotes suposadament còmiques relacionades amb la política local, quasi tots els meus companys varen seguir-li la corrent començant a riure de les histories que la Sr. Campoy anava explicant. Us estalvio el final, era la típica reunió entre qui té el poder i ho exerceix, i qui no ho té i té por d’enfrontar-s?hi

A mesura que tens més experiències, t?adones que molta gent té ganes de ser escoltada i sobretot de dir la seva. Molts ciutadans, igual que passa amb el Futbol, volen exercir d’entrenador i et diuen el què creuen millor pel poble segons la seva experiència. Els botiguers que volen que el carrer no sigui només per als vianants perquè creuen que sense cotxes la gent no va a comprar, els petits empresaris que reclamen pagar menys impostos, els col·lectius culturals esportius que reclamen més suport per part de l’Ajuntament (subvencions), el ciutadà del carrer que té ganes d’ajudar al poble i finalment el jubilat que només vol ser escoltat perquè a casa ningú li fa cas.

A tots ells tens que escoltar-los atentament i mirar de donar-los una resposta que volen sentir.

Inicialment jo era dels que escoltava i intentava dialogar convencent-los amb una argumentació segons el què el meu partit i jo pensàvem. Va ser molt dur aprendre que no hi ha res a fer, les persones volen ser escoltades però no volen escoltar el que tu proposes, sobretot si és diferent del que volen sentir malgrat que sigui raonat.

Finalment aprens que el millor és escoltar i respondre amb una resposta la més semblant a la qual ells volen escoltar i si per desgràcia és descaradament al contrari del que tu defenses, sortir amb una resposta vaga, i si pot ser contraatacar amb alguna pregunta marxant sense esperar la resposta, això sí, amb un somriure ben gran. Quan les eleccions s’acosten, tota aquesta gent que vol parlar amb tu, sempre acaba dient que votarà el teu partit. Però el dia després quan els resultats no han estat gens bons i et tornes a trobar les mateixes persones, totes sense excepció, et tornen a dir que et votaren i no es creuen com hem pogut tenir tan pocs vots!.

Si la meitat de la gent que ens va dir que ens votaria hagués realment votat al nostre candidat, a Malgrat ja faria temps que tindríem un Alcalde d’ERC.

A tots no ens agrada dir males noticies i dir a un polític que no el votaràs és com dir-li un insult a una persona que en un moment donat pot exercir un poder que et pot perjudicar personalment.

Si la hipocresia és dóna ja en la política local sobretot per part dels ciutadans com es pot esperar que els polítics professionals, que tenen molt a perdre, no siguin uns mestres d’aquest art.

No podem esperar gaire sinceritat dins de la política, sobretot quan es jugant les garrofes. La nostra societat així ho vol.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *