Anècdotes d?un polític aficionat “relació amb la premsa” (2 de …)

La meva experiència com polític aficionat m´ha dut un munt d’anècdotes que m’agradaria anar exposant en el meu bloc.

Ja vaig exposar la primera anècdota en el bloc “Anècdotes d’un polític aficionat (1 de …)” i arran de la noticia de la indecent actuació del cap de premsa de la presidencia de la Generalitat vers un periodista de La Vanguardia, explicaré el que em va passar la primera vegada com a polític aficionat amb el diari “El Punt”, malgrat que te poc en comú.

  

L’equip que vam accedir a gestionar la secció local de ERC a Malgrat de Mar teníem una situació molt dolenta ja que la nostra militància estava desmoralitzada i internament dividida a causa de l’actuació d’un dels regidors en l’Ajuntament que ens havia dut a uns mals resultats obtinguts en les darreres eleccions municipals, on havíem passat de tres regidors a només un.

 

El comitè polític de ERC que jo tenia l’honor de ser el president, érem tots inexperts però amb moltes ganes de treballar pel poble i sobretot per a remuntar el nostre partit a Malgrat, on sempre havia tingut un suport bastant bo.

 

En el primer moment no vam obtenir cap suport dels mitjans de comunicació i tampoc de la ràdio de Malgrat (controlada i mantinguda per l’Ajuntament, malgrat que va ser una de les primeres creades en la transició i durant molts anys mantinguda per persones afins o militants de ERC), l’excusa per no poder sortir a la radio era que ja teníem un regidor al Consistori que era qui sempre entrevistaven en nom de ERC. Després d’aquest regidor reiteradament incomplís les peticions del comitè local fent un seguidísme de les directrius de l’alcaldessa del PSC-PSOE, el vam desautoritzar públicament i el vam obrir un expedient intern dins del partit. Només després d’aquests fets la radio ens van fer una entrevista durant una hora perquè expliquéssim quines eren els nostres eixos bàsics de la nostra política per a la Vila de Malgrat.

En el nostre comitè local, cada persona tenia assignada uns temes i vam preparar aquests temes amb els pocs mitjans que disposaven (és a dir gairebé gens) per a l’entrevista.  En l’entrevista parlem dels temes que crèiem importants per al nostre poble, sempre intentant argumentar amb critiques constructives i donant solucions. Entre els 4 o 5 temes que es va dir, un va ser el cas de la Casa terapèutica pels malalts psíquics que teníem l’antic Hospital de Malgrat. El company membre del comitè que era veí del carrer on estava la Casa terapèutica va exposar que darrerament havien sorgit algunes crítiques entre els veïns per la quantitat de gent que vivia en aquell petit local i que alguns dels pacients havien provocat alguns incidents menors al carrer o fins i tot que havien saltat la paret de la casa del veí.

 

El meu company va dir que s’havia de fer quelcom al respecte abans que el malestar dels veïns pugui provocar una rebuig frontal a aquest tipus de pacients. En vies de donar solucions, el meu company va començar proposant per veure si l’Antic Hospital de Malgrat de Mar tenia les condicions necessàries per dur a terme aquest tipus de funcions, tant pel lloc com per la grandària del local o era millor començar a cercar altre local en una ubicació millor. Va posar com exemple el qual havia passat a altre poble del Maresme en un cas similar. En aquest exemple va dir que la casa que en principi era en el centre del poble, s’havia traslladat als afores del poble en un masia-granja renovada on els pacients cuidaven dels animals i plantaven hortalisses pel menjar de la comunitat. El meu company va dir que potser a Malgrat s’hauria de fer quelcom d’igual i que per a aquest tipus de pacient potser estarien millor en un lloc com aquest que en les actuals condicions.

 


L’endemà al treball em va trucar una periodista del Punt del Maresme, i em va demanar si li podia explicar el qual havíem dit en la ràdio ja que ella no ho havia escoltat. Per a mi va ser una agradable sorpresa ja que era la primera vegada que el Punt ens preguntava quelcom, després de diversos  intents infructuosos d’obtenir una entrevista amb ells. En aquells temps, ERC als diaris generals no sortia mai, i si sortíem érem per noticies poc serioses (Colom – La Rahola i els seus espectacles) o critiques cap a a la nostra actuació radical. El Punt del Maresme no era cap excepció en aquest ambient en els mitjans dels 90.

 

Molt content vaig començar explicar el qual havíem dit, però ella només es va interessar amb el tema de l’Antic Hospital i dels pacients amb transtorns psicològics. Per a mi va ser un poc sorprenent perquè era un tema menor si comparàvem amb els altres que vam exposar en la Ràdio, li vaig dir que jo no era la persona indicada ja que tot això ho portava el meu company de la Secció Local. Però ella va insistir que si li podia fer un resum ja tenia prou. Al final li vaig explicar més o menys el qual abans he esmentat en les línies anteriors.

 

L’endemà en el diari el Punt del Maresme sortia en portada una noticia que malgrat no recordo exactament el titular deia quelcom semblant a “El president de ERC de Malgrat de Mar vol fer fora del poble el centre terapèutic de malalts mentals“. En la descripció de la noticia deia que jo havia dit que volia expulsar els malalts mentals de centre del poble i que els volia ficar en un lloc apartat a la muntanya separats del poble perquè no molestessin als veïns.

 

Però la cosa no acaba aquí, en l’Editorial del Punt, havia una crítica tant ferotge a la meva persona que amb una paràbola increïble acabada comparant-me amb els Nazis!. Tot això arran d’una conversa telefònica que la periodista va tenir amb mi i que jo vaig explicar amb tota la bona voluntat el qual el meu company havia dit al respecte en un programa de ràdio.

 

Com és pot canviar tant el sentit i significats dels paraules per tal de fer una portada d’un diari i després fer-hi una editorial?

 

Que l’havien fet els de ERC i sobretot jo, que era la primera vegada que parlava amb ells, per que ens ataquessin d’aquella manera?

 

Vaig quedar totalment desmuntat!, jo que creia que intentàvem aportar el nostre gra de sorra per millorar el meu poble i ara em veia tractat com un Nazi!

 

I el pitjor de tot, com em podia defendre del que jo creia que era una calúmnia?.

 

Vaig intentar amb tots els mitjans parlar amb la periodista i no va ser possible de cap de les maneres, també vaig intentar parlar amb el director del diari i tampoc es va posar al telèfon. Que podia que fer?

 

Al final després de dos o tres dies, vaig decidir anar personalment al diari a Mataró i allí em van dir que no em podien atendre perquè ni la periodista ni el director eren en l’oficina. Em vaig plantar i vaig dir que no marxaria fins que no hagués parlat amb alguns d’ells dos. Vaig esperar més de tres hores fins que finalment la periodista em va atendre.

 

Com que havia tingut diversos dies per pair el que havia passat i der mirar el que era millor cara el futur per el meu partit li vaig exposar molt educadament que creia que o bé ella no m’havia entès correctament o bé jo m’havia explicat malament. Que jo mai havia afirmat que volia fer fora el centre terapèutic de malalts mentals de Malgrat i que solament havia dit com exemple el que el meu company havia dit sobre el cas similar d’Arenys. Vaig reconèixer que potser l’exemple d’Arenys no era molt adient si s’agafa la noticia pel costat que ells l´havien interpretat, perquè el nus de la qüestió era que nosaltres creiem que s´havia de investigar si el centre terapèutic de l’Antic Hospital reunia les condicions adequades per la tasca que estava duent a terme.

 

Després de més d’una hora de conversa no vaig aconseguir que ella rectifiqués la notícia i només va dir que podien publicar-me una carta al director. La vaig fer amb molta cura on desmentia el que s’havia dit al respecte i al final demanava que entre els polítics locals i els diaris comarcals hagués una mica més de comprensió per no repetir malentesos com la del meu cas, aquesta comprensió era degut a que molts dels polítics que ens dedicàvem a la política local érem quasi tots aficionats i potser no sabíem expressar-nos amb la professionalitat dels polítics d’àmbit nacional que hi viuen d’això. La carta la van publicar una setmana més tard de quan la vaig enviar, és a dir dues setmanes més tard de la portada i de l’Editorial. Com totes les cartes al director, aquesta va sortir en un lloc discret i que estic segur que molt poca gent la va llegir si la comparem amb la primera noticia.

 

 
Malgrat tot, arran d’aquest incident , la periodista i jo comencem a poc a poc establir una relació més comprensiva i correcta. Crec que tant ella com el seu diari van començar a respectar-nos en el moment que mai vam buscar la confrontació directa amb ells, sinó que vam intentar aclarir molt educadament el qual en tot moment vam intentar fer veure que havia estat un malentès i no una calúmnia, malgrat que internament no m’ho creia del tot!..

 

De tot això vaig arribar a la conclusió que amb els periodistes s’ha d’anar amb molt en compte amb el que dius, sobretot perquè ells tenen en ment buscar una noticia que els ajudi a vendre diaris i nosaltres de donar una noticia per a sortir en els diaris.

 

 A vegades les ganes tant d’uns com d’els altres poden fer males jugades.

 

No voldria donar cap lliçó als polítics professionals, però estic convençut que a la llarga dona molt mes bon resultats la no confrontació directa que la que el Sr. Bolaño ha fet amb Sr. Barbeta. Malgrat que a més de la llibertat de premsa hi ha temes de subvencions i concessions televisives en joc.

 

 


Afegeix un comentari

Respon a campoy Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *