“Hispanidad y arabidad”, Rodolfo Gil Benjumea, Ediciones Cultura Hispanica, Madrid, 1952.
Cercant llibres sobre la influència islàmica entre pobles penínsulars he trobat aquest volum editat fa seixanta anys, en ple franquisme, que aporta la visió d’un descendent directe de la nissaga andalusí dels Omeia, castellanitzats com a Benjumea. Analitza l’arabisme com a factor intern hispànic des de l’època romana arran dels fluxos migratoris provinents del llevant mediterrani, actualment la regió siriana-libanesa, i dels pròpiament àrabs i magrebins després de la conquesta peninsular iniciada l’any 711. Una commemoració, per cert, que ha passat desapercebuda a les autoritat espanyoles.
L’autor, un home erudit certament, dedica un capítol als aspectes culturals de l’estat islàmic cordobès i el bilingüisme coexistent entre l’àrab, llengua oficial, i les parles autòctones derivades del llatí hispànic. Per establir, finalment, punts de connexió entre l’universalisme musulmà i catolicisme castellà fins arribar al segle XX, però sense caure en els tòpics oficials de ¨la tradicional amistad hispano-arabe¨. En conjunt, m’ha semblat una reflexió interessant des d’una perspectiva que fins ara m’era absolutament desconeguda. La catalanitat, però, és absent totalment del seu àmbit d’estudi. També deixa de banda els jueus.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!