Anècdotes d?un polític aficionat (1 de …)

Arran de la polèmica encetada per la denuncia per calumnies i insults a la persona de l’Alcaldessa de Malgrat de Mar que l’ajuntament a fet contra la revista del poble  “Som-hi”, vaig escriure un bloc “Per l’Alcaldia de Malgrat tot s’hi val! en el que explicava una anècdota que vaig viure en pròpia pell de espionatge polític local.

 

 

En el bloc del periodista malgratenc Albert Serrano “Malgrat Confidencial“, s’ha encetat una sèrie de comentaris al respecte que m’han fet reviure els anys que vaig viure intensament en la política local com cap visible de la Secció Local d’ERC al meu poble.

 

 

Quan un comença en la política en el seu poble, automàticament si tens algun càrrec encara que sigui intern dins del partit, la gent ja et considera que ets un professional de la política, però la realitat es que et un simple aficionat, amb tota la il·lusió del mon, amb ganes de quedar be amb tothom i sense cap mena d’experiencia de parlar amb la gent, amb els periodistes i amb els mitjans de comunicació.

 

La meva experiència com a polític aficionat que comença la seva “carrera” dins del mon de la política en va fer viure un munt d’històries que m’agradaria compartir-les amb vosaltres.

 

 

Una d’elles va ser…

Cap al final de la meva etapa de polític, vaig tenir una de les experiències més amargues: Vaig patir un intent d’agressió només perquè era polític.

 

Recordo que estava assegut prenent un refresc en una terrassa d’una bar d’un amic en el carrer més cèntric del poble. Era l’estiu i en el mateix carrer més amunt, es feia un dinar de tots els veïns del carrer. L’Alcaldessa era en el dinar i també molts del botiguers que tenien negocis en el carrer malgrat que no eren pas veïns.

 

 

En acabar, un dels botiguers que el coneixia només de vista va passar per la terrassa i es va parar un moment per saludar al meu amic. En mig de les salutacions, el meu amic li va preguntar que feina dinant amb l’Alcaldessa si sempre estava criticant-la per la política que duia a terme. Unes polítiques que segons els botiguers perjudicava molt al comerç del poble. El botiguer va somriure i no va contestar. Un altre persona asseguda a la terrassa li va dir quelcom que jo no vaig pas escoltar prou bé i per quedar bé, jo li vaig preguntar quan havia pagat pel dinar.

 

El botiguer va mirar-me fixament als ulls i va dir “tots els polítics sou uns fills de …” , vaig quedar glaçat, i vaig intentar somriure mentre li preguntar perquè em insultava si jo només li havia fet una pregunta. El botiguer va continuar insultant-me pel fet de esser polític sense que jo tingues n’idea del perquè, fins que després de varis minuts continuats amb tots els insults que un es pot imaginar, vaig acabar la paciència i vaig aixecar-me de la cadira avisant-li que em deixes amb pau, que ja n’havia prou de insultar-me només perquè era polític!.

 

Varem arribar a les mans i no varem fer-nos mal si no fos pel meu amic i d’altres persones ens varen mantenir separats en una distancia prudencial. Fins i tot el botiguer va arribar agafar les cadires de la terrassa en un intent per glopejar-me.

 

Per mi va esser un xoc aquella violenta reacció d’un veí del poble envers a la meva persona només pel fet de esser polític. Per mi esser polític era justament intentar ajudar a persones com ell.

 

També em vaig sentir molt malament amb mi mateix perquè no havia tingut més paciència o diplomàcia per resoldre el tema sense arribar a la violència. Però es que vaig intentar dialogar amb ell, vaig intentar no fer-li cas, però res de res, el botiguer va continuar insultar-me fins que no vaig poder aguantar més.

 

 

El meu amic i propietari del bar en qüestió amb molts anys d’experiència amb afers semblants en va dir que no fes mala sang, que el botiguer estava tant desesperat en veure que el seu negoci desapareixia que necessitava trobar un cap de turc i aquest havia caigut en la meva persona. ¿Perquè amb mi i no amb un altre?, dons perquè jo era polític i el botiguer creia que la seva estimada botiga s’anava a n’oris degut a les decisions polítiques de l’Ajuntament i no pas perquè ell ho havia fet malament. Importava poc si jo era d’ERC i l’Alcaldessa del PSC, el que comptava es que jo representava als polítics I com normalment es diu: “Tots els polítics son iguals”.

 

 

A més a més, quan em varem explicar que es el que li havia dit la persona precedent a la meva interpel·lació, ho vaig acabar d’entendre: “Ets un cornut que paga el veure al qui s’aprofita de la teva dona” li varen dir al pobre botiguer. I jo vaig i li dic a continuació sense adonar-me del que havia dit l’altre: “Quan has pagat?”.

 

 

En fi, aquest es el preu que a voltes un polític aficionat no es capaç de suportat: Ets el primer cap de turc visible per molta gent que se sent maltractada o perjudicada per la política.

 

 

I tot això sense cobrar n’hi un duro, més aviat es tu qui has de pagar per esser polític.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *