Que difícil es sempre reivindicar que soc Català!

Que difícil es sempre reivindicar que soc Català!

Moltes vegades, la militància de la teva pàtria es una carga feixuga pels que per desgracia no tenim un estat propi.

Avui a la classe d’Alemany la professora ens ha demanat que fem una llista dels perjudicis (Vorurteil) que pensem de cada país de cada company del curs. Amb aquesta llista desprès cadascun haurà de rebatre els perjudicis preconcebuts del seu pais.

En el curs hi som 4, cadascun d’una país diferent, la professora ja coneix que jo soc català i no espanyol, però tot i així ha insistit que miressin per Internet coses interessants per fer una llista de perjudicis preconcebuts d’ Espanya, Japó, Jordània i Albània.

Automàticament he insistit que jo soc de Catalunya i que per ajudar , podien mirar coses de Barcelona, ara que es una referència mundial (avui mateix he vist un anunci de la Visa a la televisió Alemanya que mostra els millors llocs de Barcelona malgrat que mai ho diu de quina ciutat es tracta).

Dons no, la professora ha insistit en Espanya perquè segons ella es més fàcil poder-hi treballar amb la llista de perjudicis.

Però el més bo, ha estat quan li he preguntat a la noia d’Albània si era de Tirana i m?ha contestat que ella no era d’Albània sinó de Kosovo.

A les hores he tornat a insistir amb Catalunya, però tampoc ho ha acceptat malgrat que ha aceptat que miréssim coses de Kosovo.

Per no crear una situació una mica molesta li he dit que com a català i per tant no Espanyol jo també podria fer la llista de perjudicis dels Espanyols. El problema seria qui defensaria els espanyols dels perjudicis preconcebuts?

Al final m?he sentit una mica cansat i he pensat que si amb una tonteria com aquesta ja tens que crear una mica de discussió, que passa amb molt altres casos sobretot com el de la llengua o d’altres com el que he viscut aquest estiu amb el Mundial de Futbol.

Eren els primer dies que tenia en el nou lloc de treball, en un pais que no es el teu i a més a més sense dominar l?idioma. Vaig tenir que anar amb molta cura, perquè tots els companys del departament hem preguntaven per la Selecció Espanyola. Aquí si que vaig aprofitar la avinentesa per fer pedagogia i vaig dir que ni tan sols sabia quins eren els jugadors apart d’en Pujol i d?en Xavi.

Fins i tot els vaig dir que la selecció Espanyola mai arribaria a les finals perquè no es un equip, sinó que un conjunt de jugadors que no senten el mateix perquè son de diferentes nacions.

Com que hem insistíem que fos d?una selecció, vaig decidir que la meva era la de Brasil. Dir que era l?Alemanya hauria estat de massa llepafils ! 

Vaig patir una mica, però per sort al final el "Sabio de Hortaleza" i les seves tàctiques antediluvianes hem varen donar la raó.

Renoi, ser catalanista en un país estranger no es pas fàcil. Puc arribar entendre els que ho deixen corre al cap d’uns anys,

Crec que com més fortament una persona s’ho ha pres en el primer moment de defensar i reivindicar la seva catalanitat, més fàcilment es que caigui en la desesperació i finalment ho deixi corre.

Hi ha persona que quan comença ha sentir-se cansat de reivindicar-ho constantment a les hores diu que son catalans  d’una Espanya plural i que tenen les seves particularitats, però al final quasi tots al cap d?uns anys acaben renegant del seu origen i diuen que son tant espanyols com els altres.

Crec que actualment tenim alguns exemples a Catalunya en els nostres politics que sembla que han començat aquest viacrucis, mai m?hagués pensat que podria passar amb segons quines persones.

Personalment mai he tingut aquesta temptació, però per mi, quan m’he sentit una mica cansat, sempre he pensat que no hem tinc que fer un gra massa i que tinc que actuar naturalment, sense estar sempre a l’aguait per reivindicar el greuge reivindicatiu, ni sempre amb la pancarta aixecada.

Només amb normalitat i sense donar-li gaire importància, les altres persones foranies  poden arribar a entendre-ho. I el més important sobretot per mi, es que no et fas mala sang.

La vida es massa bonica per deixar escorre entre els teus dits sense desfruitar-la plenament.

Al final quan portes molts d’anys, sempre hi ha la temptació de deixar-ho corre i passar de tot. A ningú li agrada esser sempre el descol·locat, el desvinculat, el que no te representació, el desubicat, el que sempre esta reivindicant, el nacionalista..etc

Afegeix un comentari

Respon a Llu Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *