Emigdi Subirats i Sebastià

4. Mostra de proses de La Riuada

ESTAMPA BARCELONINA

Per un contrast que encara fa sentir més la bellesa ciutadana, la tardor de Barcelona no és la tardor malenconiosa i desolada dels vilatges, petits i llunyans, bells també si voleu de poesia camperola i paisatge grisós i enjorós.

La tardor d’ací te una altra bellesa completament oposada. Bellesa objectiva; a flor de pell, com la mateixa pell pulida i flairosa de la fèmina moderna.

És la gent torrada del sol que retorna de les platges elegants amb una calor nova i sanitosa en el rostre. És l’esclat dels teatres amb tota llur decorativa de darrera novetat. Comencen a les nits a aparèixer els primers abrics de pells costoses que les «demi-mondaines» de luxe ostenten amb gest displicent sobre la seda perfumada del muscle finíssim.

Son els magnifics «tout-temps» silenciosos i ràpids que a les portes lluminoses dels «cabarets» aromats de fums exòtics esperen la delicada ordre del dandy i la petja suau de la fembra platxeriosa i negligent. Són les joieries rublertes de pedres fantasioses i preciositats d’or i argenteria. Són els cafés acollidors i amables ón la noctambuleria s’hi conforta en les hores de postdisbauxa, quan ja el sol comença a brodar catifesdaurades sobre l’infinit del «mare nostrum».

Són les primeres fulles grogues dels arbres dels carrers, que es despengen amb revolts d’angoixa i cruixen estranyament.És la turba estudiantil cridanera i alegre que com un cant de joventut desinteressada i bona—com ha d’ésser |oh savisl la vera joventut? – s’escampa per tota la ciutat preocupada i absurdament pràctica, És tota una nova escenificació, tota una altra diversitat d’ambient i vida aquesta tardor ciutadana tan distinta de les ruralies silencioses. S’ encenen els llums aviat. Aquests llums tan clars, tan encesos de la Barcelona nova. Surt la vulgaritat de les oficines burocràtiques. Dependentes, taqui-mecas, modistetes passen taconejant deliciosament, rambles amunt, rambles avall…
Tal vegada l’Amor espera vora una porta, rere un cantó… Tota la feminitat conscient que treballa i juga és el perfum de Barcelona en aquesta hora de llibertat després de la jornada cruel que el viure imposa.

Es fa tars. Sortida dels teatres, l’hora de l’altre viure; de la gent de nit del «músic hall» i el «foyer». El carrer Nou i el Paral·lel—vies dels amics de l’amor i la filosofia—s’encenen com no mai. Músiques rares: Charleston; barbarismes. Egipcis cocaïna. Refinaments a ultrança, Llums grocs, rojos, verds. En la pudor de l’Arc del Teatre, brilla «Villa Rosa», com una boca de dona bonica un femer infecte.

Cares pàl·lides, rostres viciosos, ulls cansats.Tots els vicis fan garlanda sobre els cossos exaurits de lassitud. Mitja llum de dia; mitja llum de n i t . ..

El darrer noctàmbul es creua amb el primer tramvia. A Canaletes les mangueres posen en tot una frescor diàfana i clara com una carícia…

(15 octubre de 1927) 

TOTS SANTS

Fred. Fred del cos i fred de l’ànima. El presentiment ens sobta pueril i humanament; ell és qui encomana aquest glaç que fa poruc el nostre cor.

Les campanes gemegaran la malenconia de la fúnebre festivitat. El jorn entristit emboirarà la pupil·la juvenil i encesa. Els ulls sentiran el calfred—com un algun dels anys que indefectiblement han de transcórrer—d’aquella data propera en què ells també faran la diada dolorosa als que encara servaran llur recordança.

Meditem…

Existeix inevitable aquest contrasentit que fa que en les visions pregones i tristes veiem al costat una claror de cosa amable. En l’esgarrifament de la proximitat del nostre fi, ens agombola la idea de què encara vivim; de què encara nostra mà mesquina pot acariciar tota la petitesa de çò bell i saborós que ens omplena l’existència.

A un costat, la visió desconhortadora del temps que buidarà nostres òrbites i assecarà el llavi encès; la faç pàl·lida de l’inevitable, que clourà tots els parpres, sens remei.

A l’altre l’Amor, Poesia. L’exaltació dels sentits. La sensualitat florejada d’esperit que posa a nostre abast tota la dolçor efímera de la terra. Podem cantar i besar. Els llavis encara gaudiran la sucositat dels fruits mundanals. Els badius es dilaten flairant les flors del viure. El cor b a t ega . La sang té força i venç avui encara la mort.

Oh! L’eterna paradoxa que fa l’existencia migradament desitjable.

Per això, aquella gent de la història antiga, curulla de refinaments, posava en llocs visibles, la calavera tawSMS^ indicadora que el temps, nostre assassí, no para mai. L’esfinx macabra vora les cornucòpies i s a f a t e s plenes a vessar de tota la magnificencia delitosa pels sentits.

L òs fred i descarnat enfront l’eurítmia de les sacerdoteses de carn rosada proclamant en les dances voluptuoses el triomf momentani sobre la mort.

Tots Sants. Benvingut.

Del teu dolor treurem una alegria, car sempre dolor i a l e g r ia menen el nostre viure. Més trist del que no sap gaudir la bellesa del dolor! No hi fa res que Tots Sants ens retregui l’acabament de nostra misèria.

Per sobre d’ella hi aixecarem, purificant-la, el foc de l’ànima divinalment immortal.

(1-NOVEMBRE 1927) 

L E S V E U S A M I G U ES

E N D A V A N T , A M I C S DE T I V I S SA

«Quan enmig de la indiferència i l’apatia per les coses desinteressades i espirituals, que en les nostres terres, vora casa, són gairebé consubstancials a la majoria de la gent, apareix de sobte un reflex, una espurna, demostratives que no totes les consciències dormen en aquests solcs fatals per la vida progressiva, hem d’experimentar per força aquesta alegria i contentament—tonificants i estimuladors dels nostres entusiasmes—que sentim sempre en notar que prop de nosaltres existeixen encara consciències vivents i sanes freturoses d’ideal i millorament.

La satisfacció de sentir en la soledat qui ens fa bona companyia. És això el que pensàvem en veure en nostres mans el primer número del vostre assenyat quinzenari, car encara que materialment no ens coneixem, aquell vostre cordial «bon dia» i el vostre entusiasta programa—«Estimar, protegir i treballar» —ens assegura la mútua identificació i coneixença.

No podia ésser d’altra manera, existint evidentment el sòlid lligam dels qui fan via, vers el mateix fi, per idèntica ruta.

Endavant, amics de Tivissa! Algú ha dit amb encert, que un sol gest pot dignificar tota una vida. EI que vosaltres heu portat a terme és un gest d’aquests. Encara que la dissort no el fes reeixir, serà sempre com una toia magnífica de bellesa, d’idealitat que vosaltres heu ofrenat a Tivissa, esforçadament, amorosament. I, el vostre esforç i el vostre amor, han de donar els fruits cobejats, car sempre l’esforç noble consegueix llur recompensa, de la mateixa manera que l’amor és també sempre pròdig i fecund.

Seguiu, amics. La tasca començada tan escaientment mereix continuïtat. Tivissa per obra de la vostra voluntat, del vostra amor, s’engarlandarà a sa bellesa natural, amb la bellesa de les coses on l’esperit hi posa el raig de la seva llum benefactora i daurada. I encara que moltes vegades no es correspongui com fóra just i equitatiu a les fineses espirituals, el propi contentament, la pròpia netedat en vostra actuació, no per humil menys digna, és suficient per animar-vos a seguir endavant vers la fi proposada, a despit de tota indiferència i incomprensió.

Aquestes, altrament, no són mai absolutes, i sols per aquells que confien i esperen,—si per altra cosa no—és necessari continuar.

LA RIUADA, en donar-vos la seva més cordial benvinguda, us desitja també tot l’encert, tota la felicitat que per a ella voldria.

(Revista de Tivissa, gener de 1929) 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!