Emigdi Subirats i Sebastià

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918) ha rebut enguany el Premi d’honor de les lletres catalanes, que atorga Òmnium Cultural, com a reconeixement a la seua dilatada trajectòria com a poetessa i com a traductora. En la seua faceta poètica ha publicat: Vida diària (1963), El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), i Dins l’esfera del temps (1998), premi Crítica Serra d’Or, i Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002.
Quant a les seues  traduccions, destaquen les  de la prestigiosa poetessa nordamericana Sylvia Plath (la qual ha apropat al lector català). Al mateix temps ha traduït a la llengua de Shakespeare part de l’obra dels mítics Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, amb la qual cosa ha col·laborat altament en la seua difusió fora de les nostres fronteres. Durant els dos darrers anys, ja a redós dels noranta, li han arribat els reconeixements més significatius de la seua llarga carrera literària. L’any passat va rebre el premi Cavall Verd-Rafael Jaume per les traduccions de l’esmentada Sylvia Plath, mentre que el 2008 el premi Jaume Fuster dels escriptors catalans i l’esmentat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Hem de lamentar que aquest darrer guardó, el més prestigiós de les lletres catalanes, només l’hagin rebut tres dones en gairebé 40 anys d’existència. A la veterana escriptora tarragonina l’havien precedida únicament les novel·listes Mercè Rodoreda i Teresa Pàmies. És un cas preocupant, atès que en la literatura catalana hi ha hagut i hi ha moltes escriptores de gràn vàlua, que n’haurien estat ben mereixedores (Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Mari Àngels Anglada, etc.). La mateixa Montserrat Abelló va dir que l’entristia ser la tercera, i va fer esment d’altres autores actuals de gran nivell com Carme Riera o Maria Barbal, a les quals podríem afegir altres noms femenins importantíssims de la nostra literatura: Olga Xirinacs, Isabel Clara Simó, Maria Antònia Oliver o Marta Pessarrodona.
Tampoc no sembla gens lògic que la majoria d’escriptors hagin d’esperar rebre aquesta distinció amb una edat molt avançada. Hi ha molts literats i literates que tenen una àmplia obra quan  encara els queden molts anys per endavant. D’altres, han traspassat sense rebre el guardó, quan havien estat eterns candidats durant anys i panys. El cas del mequinensà Jesús Moncada, que va morir als 63 anys a conseqüència d’una llarga malaltia, n’és un claríssim exemple. Era un dels autors amb més prestigi de les nostres lletres, que havia creat tota una mítica novel·lística i que havia realitzat esplèndides traduccions.
No descobreixo la sopa d’all si afirmo que el paper de la dona en la literatura no està suficientment reconegut, no només en les altes esferes. Jo mateix he d’entonar el “mea culpa”. Al programa lletres ebrenques (Antena Caro Roquetes, 96.0 fm), hem realitzat 53 entrevistes, únicament 9 de les quals han estat dones. També hem realitzat 12 homenatges a escriptors històrics d’arreu dels Països Catalans, dels quals només a una dona: la gran Mercè Rodoreda. Malgrat que també a les nostres comarques hi ha una supremacia masculina quant a nombre, tenim escriptores d’altíssim nivell com Carme Meix o Zoraida Burgos, de les generacions més grans, o Francesca Aliern i Estrella Ramon, les quals sí que tingueren el seu espai a Lletres Ebrenques.
No sóc mai partidari de quotes ni paritats, ni en literatura ni en política, però hauríem de prendre consciència que no ens podem permetre casos tan sorprenents i negatius com que només tres dones hagin rebut la màxima distinció de les nostres lletres, quan hi ha tantíssimes autores de qualitat contrastada.
Ens hem de felicitar que la Montserrat Abelló ja ha rebut el reconeixement necessari per una obra extensa i de qualitat. No ens podem permetre esperar molts més anys, però, que una altra dona sigui distingida amb el màxim guardó de la nostra literatura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!