HISTÒRIA (DIARI ARA)
El professor d’etnomusicologia Jaume Ayats publica ‘De cançó eròtica a himne nacional’, en què demostra que ‘Els Segadors’ era una cançó libidinosa
Barcelona | Actualitzada el 19/10/2011 00:00
A principis del segle XVII era força popular Els tres segadors i la dama, una cançó que descrivia com joves ufanosos baixaven de les muntanyes per segar els camps, i la mestressa, impressionada per la visió de la seva ‘falç’, enviava la criada per acordar una cita.
Els joves segadors eren força optimistes o fatxendes, pel que fa a la seva potència viril: quan la mestressa els preguntava “quantes garbes n’heu lligades”, ells contestaven que “trenta-vuit o trenta-nou, i a la raia de coranta!”. La mestressa volia més, i el segador li responia que ja “li’n donarem aliment: cop d’ous i botifarra”. Aquesta cançó força pujada de to és l’origen de l’himne nacional de Catalunya.
Ho defensa i n’aporta proves el músic i professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Jaume Ayats, al llibre De cançó eròtica a himne nacional (Avenç).
Com va acabar aquesta cançó eròtica convertint-se en un crit de guerra?
Poc després de la revolta del set de juny, diada del Corpus de 1640, es va escriure una balada que narrava els abusos i rapinyes de les tropes castellanes a Catalunya. Era una balada de propaganda política que animava els pagesos a aixecar-se en armes. El qui va fer la cançó es va apropiar de la melodia de l’altra versió força més pacífica, perquè era molt popular i, per tant, fàcil de memoritzar i de difondre.
A finals del segle XIX el jove músic Francesc Alió va ajuntar la lletra més bèl·lica, que cantava la mare del poeta català Jacint Verdaguer, amb la cançó eròtica que li va ensenyar el canonge vigatà Jaume Collell. Més tard l’anarquista Emili Guanyavents escriuria la lletra actual i l’himne es difondria arreu del territori. Clar que l’himne nacional també coneixeria la censura, l’exili, el silenci i la clandestinitat.
La versió de la cançó que podeu escoltar en aquesta pàgina és interpretada per la coral La Nova Euterpe, integrada pel mateix Ayats com a baríton, el tenor Xavier Solà (que és el secretari general del departament de Cultura), el també tenor Sebastià Bardolet i el baix Manel Marsó.
EL MEU COMENTARI:
Deso d’aquest article perquè em semblava ben curiós, tot i que no m’agrada gens fer broma d’una cosa que per a nosaltres els catalans és ben seriosa, el nostre himne nacional. Però tots els textes tenen el seu origen, normal o poc ortodox.
El texte “nou”, que s’hi pot sentir a l’article del diari ARA (l’enllaç del qual hi és més amunt), és resumit per un lector del mateix. Llegiu-lo allà, no m’atreveixo a desar-ho. I no soc cap carrincló ni cap gata-moixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
” On hi ha pèl, hi ha la gràcia del cel”.
Una abraçada per a tu, Julián.
Que la música d’Els Segadors correspon a una cançó més o menys eròtica, és conegut de fa ja moltíssim temps. Aquesta pràctica d’intercanviar lletres i músiques ha estat totalment normal durant segles. Els primers himnes protestants, preparats per Luter per fer que els fidels participessin activament en els oficis religiosos, es van fer sobre músiques de cançons i balls profans, ja que els fidels ja coneixien la música. Criticat Luter per això, va respondre que era bo que allò que havia servit al Dimoni, era servís a Déu.
El cas més divertit d’aquesta pràctica el trobem en J.S. Bach. Una cantata profana seva, té un fragment en el que la Seducció canta a Hèrcules una dolça cançó, carregada d’erotisme, en la que el convida a dormir-se entre els seus braços. La mateixa melodia, nota per nota, apareix a una cantata de Nadal, però qui la canta ara és… la Verge Maria al nen Jesús!
I també, si es canta la canço popular Els contrabandistes, i se li canvia lleugeramernt el ritme, es pot cantar, amb lletra diferent, El cant dels ocells, que, per cert no és una cançó de difunts.
Francesc Font