Tenia previst parlar del conflicte dels cogombres espanyols (sembla el títol d’una dolenta pel.lícula d’humor groller amb nus, ja saben, “El conflicte dels cogombres”), o de la xenofòbia que ha portat cap al poder (o gairebé) a alcaldes a un indret tan civilitzat com a Catalunya, que seria com si a Israel hi guanyessin alcaldes d’idees nazis o que neguessin l’Holocaust.

Però la mort als 87 anys de l’escriptor Jorge Semprún a casa seva a París em fa canviar el tema, potser per a millor, perquè és millor parlar d’algú com en Semprún, que va saber ser discret, al contrari que d’altres egocèntrics col.legues literaris, entestats a figurar i cridar l’atenció amb extravagàncies tipus “puc absorbir una galleda sencera d’aigua amb el meu esfínter” (Camilo José Cela dixit) o ??presumir de lligar-se de jovenetes japoneses (Fernando Sánchez Dragó). Testimoni directe de les atrocitats dels camps de concentració alemanys, en haver estat 15 mesos a un d’ells, el de Büchenwald, i passar-se gairebé tota la seva vida a l’exili a França, va viure la societat del seu temps amb el lògic escepticisme que qualsevol persona intel.ligent se la hi veuria.

Va ser expulsat del PCE (Partit Comunista d’Espanya) per defensar el que després es diria “eurocomunisme”, que en Santiago Carrillo adoptaria als anys 1980, i tot això significaria l’expulsió del partit dels “prosoviètics” (el meu avi figurava entre aquests darrers). Sabia que el partit no podia continuar com fins llavors, estava antiquat. Després, com a Ministre de Cultura espanyol (1988-1991), va portar la difícil tasca d’intentar canviar certes coses anquilosades en la cultura del país, com que les subvencions al cinema espanyol havien de donar-se d’una altra manera i d’altres detalls, que van provocar atacs contra ell, de manera que va haver de plegar i tornar cap a París. Alguns li deien “afrancesat”, perquè venia amb idees més vàlides al país veí, per la influència rebuda durant tota la seva vida, que li feia desconèixer el tarannà espanyol, com li va retreure la seva neboda, l’actriu Carmen Maura.

En la polèmica pel testament d’en Salvador Dalí, que va llegar la seva obra sencera a l’Estat espanyol, ell va decidir no complir del tot la darrera voluntat del polèmic artista català i va repartir part d’ella entre Catalunya i Espanya.

A més de la seva interessant obra, va aportar de valent al cinema com a guionista (la magnífica “Z” de Costa-Gavras és un exemple, a més de “La guerra s’ha acabat”, totes dues amb el gran Yves Montand al repartiment).

Tota la seva vida va tractar de ser coherent amb les seves idees, fora de la política activa, ja que en ella no podia actuar com sabia o com en volia. Mentre a Espanya l’han ignorat, a França sí que li han sabut apreciar com a escriptor (això no ho sabran veure els que aplaudeixen al Rafa Nadal el seu meritori triomf al Roland Garros, encegats per la seva fòbia antifrancesa), igual que han sabut apreciar el talent del músic català Jordi Savall, especialista en la viola de gamba, les actuacions del qual allà omplen teatres, i a Espanya només és conegut pels melòmans.

En Semprún va ser molt crític amb que l’eix franco-alemany ja no era vàlid per a ell per manar a Europa, que ja està molt gastat i en cal un altre. Són opinions, però no li falta raó, Europa pateix una crisi d’idees noves i ell ho veia molt clar.

A més, ell no aprovaria mai valer-se de gent xenòfoba i racista per aconseguir vots o càrrecs, com a nous alcaldes a Catalunya (Badalona o El Vendrell), mentre que ell hi veia a França a forces demòcrates, esquerra i dreta, recolzar-se mútuament per tancar el pas a l’ultradretà Front Nacional.

Ell, que com vaig dir va patir la barbàrie nazi en primera persona, defensava que la Memòria Històrica s’ha de fer a Espanya, mentre que a França s’ha aplicat sense problemes, ningú en aquell país no defensaria el nazisme o el col.laboracionisme del mariscal Pétain sense ser vist com un feixista perillós.

Això dels cogombres, no sé com ell s’ho veuria, però un país tan seriós com Alemanya ha pecat de insensat. Jo menjo de cogombres perquè m’agraden, en amanida. Potser la dura competència entre productes de països fa que siguem així de bèsties, vull dir en denigrar injustament un competidor.