Fa unes setmanes, al programa Divendres, de TV3, em van demanar –a mi i a la resta de col·laboradors que fem la taula dels dimarts– que diguéssim quin seria, per nosaltres, el “català perfecte”. Era una manera de dir-ho, a propòsit dels elogis cada vegada més encesos que rep últimament l’entrenador del Barça, Pep Guardiola. Vaig començar per dir que ningú no és perfecte –ni en Guardiola!– i després vaig proposar Lluís Llach com el català que, actualment, podria reunir les millors qualitats per representar-nos. Fa tants anys que admiro en Llach que m’estimo més no comptar-los. L’admiro pel seu talent com a músic, per la seva trajectòria artística, coherent i compromesa, per la seva implicació oportuna i valuosa en els assumptes públics, per la seva retirada elegant dels escenaris feta en el moment i de la manera que ha desitjat, pel seu esperit lliure i solidari. Quan vaig dir tot això al Divendres ja feia mesos que em neguitejava la situació política del país i que lamentava que l’alè del 10 de juliol surés encara damunt dels nostres caps, sense que ningú fos capaç d’encarrilar-lo i posar-lo en marxa. Però aquell dia, alDivendres, encara no es va encendre cap llumeta que pogués il·luminar la foscor del futur. La llumeta es va encendre diumenge passat, llegint l’entrevista a Lluís Llach que publicava aquest diari: “Quan hagi de fer el pas per entrar en política, que potser l’hauré de fer, serà en el moment que jo cregui que hi estic obligat”, deia el músic de Verges. Crec que no sóc l’única que llegint aquestes paraules va veure com s’obria una porta per a l’ esperança (encara que la porta sigui lluny, i només s’hagi entreobert lleugerament, i que les frontisses hagin de grinyolar encara moltes vegades). Llach donava alguna pista de per on hem de començar: “Cal un punt de trobada estratègic molt ampli, que va des de Pujol fins a Castells”. Aquests últims dies, amb l’ensopegada de Solidaritat, ja ha quedat clar que els dos requisits que necessita l’independentisme –unitat i un líder sòlid– no ens vindran de l’escenari polític que tenim, així doncs, no deu ser el moment de buscar una via diferent i imaginativa? No seria la primera vegada que els poetes –Llach, i amb ell Martí Pol i Kavafis– acaben guiant els destins d’un poble.
Llegeixo que el primer ministre de Montenegro, Igor Luksic, acaba de publicar el volum de poesia Llibre del riure. Potser anem pel bon camí.
COMENTARIS DELS LECTORS DE L’AVUI:
Sóc un enamorat d’en Llach, clar que fins avui dia m’agradaria veure’l cantant, tornant al viu i directe, no pas de polític afilerat amb un partit polític, amb la qual cosa crec que tornaria a fer més ell en el camí vers Itaca que no pas d’altra manera, talment com fa en Pep Guardiola entrenant al Barça. Respecte el què diu l’articulista de l’ensopegada de SI, això no vol dir desfeta i la proposta en el Parlament de la llei de consultes populars i del dret reconegut de l’autodetermina ció corresponent demostra la vitalitat d’un subgrup i d’un partit petitó que mai el sentia tan cohesionat d’ençà de la marxa de Laporta, i ho diu un laportista consumat al qui el seu líder ha deixat sortosament en braços de SI. Cadascú que faci el què li sembli perquè estic convençut que la independència l’assolirà la societat civil catalana representada en el Parlament i guiada pels independentiste s més fiables. L’esdevenidor més immediat ens dirà de qui parlo.
José Antonio Primo de Rivera, de qui em separen profundes diferències, va dir en certa ocasió: “A los pueblos los mueven los poetas.” No puc menys que coincidir amb ell, si més no en aquest punt. És cert que els poetes tenen, o poden tenir una influència notable -decisiva de vegades- en el destí dels pobles, sobretot mentre són vius, car un cop morts només són recordats per una ínfima minoría.
Cosa que em porta a Lluís Llach, poeta reconegut i admirat pel poble català, de qui rebo amb satisfacció i esperança que contempli la possibilitat de fer el pas a la política. Fes-ho, Lluís, que un viatge llarg a Itaca, si bé cal desitjar que sigui llarg, de cap manera no ha de ser etern; la nau està ja molt atrotinada i els mariners anhelen fa temps arribar a port. Respectuosament et demano que no ho demoris. Àfrica pot esperar encara; Catalunya no.
No sé si precíssament el Sr. Llach seria un líder vàlid, però el que sembla clar és que el catalanisme necessita un líder que sigui capaç d’aglutinar els diferents corrents en un moviment unitari. Es tracta d’aconseguir el que De Gaulle va fer a la II Guerra Mundial: laRésistance francesa englobava demòcrates, patriotes de dreta, liberals, socialistes, socialdemòcrates, comunistes, anarquistes i qualsevol que volgués defensar França de la invasió alemanya. El seu líder era un home de dretes, De Gaulle, però a les seves files ningú en qüestinava el lideratge.
És evident que aquelles eren circumstàncies excepcionals, en un període de guerra, però nosaltres, després de quasi 300 anys de dominació, també ens trobem en un període excepcional. Precísament avui he escrit un article parlant de la marxa del Sr. Laporta i de la divisió al si del moviment sobiranista. Us en passo l’enllaç:
a href=”http://almeuentendre.wordpress.com/2
http://almeuentendre.wordpress.com/2011/03/12/ja-ho-deien-els -monty-python/
(No ha sortit bé l’enllaç a l’anterior missatge)