Oda a la derrota?

Fa anys, amics i coneguts estrangers, principalment espanyols, em comentaven amb un somriure sota el nas, que els catalans ens agrada recrear-nos amb la derrota i un dels exemples per reafirmar-lo era que commemorem en el nostre dia nacional la derrota de l’11 de setembre del 1714. Sempre els hi contestava que la nostra Diada no era per commemorar res, era per reivindicar la nostra llibertat perduda en la guerra de Successió. Per demostrar-ho els hi deia que sempre a l’11 de Setembre anàvem a manifestar-nos cridant per la independència de Catalunya. D’ençà del 1978, la meva primera diada, no hi vaig faltar mai, fins que el 2006 en emigrar a Alemanya, ja vaig començar a no poder anar-hi. Amb tot, sempre que hi podia m’ho combinava per poder baixar a Barcelona. Per mi, passejar pel Fossar de les Moreres al matí i després anar la manifestació a la tarda era la millor dosis de vitamines que tenia per afrontar el derrotisme i submissió que imperava a Catalunya.

Definitivament per mi, la diada era un acte reivindicatiu fins que no aconseguíssim la llibertat de la nostra terra. Durant molt de temps, la majoria dels partits parlamentaris, a excepció d’ERC no participaven en la diada, a part de la tradicional ofrena al Monument de Casanova, a on molts rebien els xiulets pertinents segons la seva catalanitat. Així va ser fins que el President Maragall, a partir del 2004, va voler institucionalitzar la Diada amb actuacions i desfilades al davant del Parlament. Em va semblar un intent per part del tripartit per fer un simulacre dels dies nacionals que fan altres països, com si ja fóssim un estat sobirà i per tant ja no calia fer-la reivindicativa. A poc a poc, es va anar perdent el caràcter reivindicatiu de la Diada.

Per sort, el 2012 l’ANC aprofitant el malestar generat per la sentència del TC del 2010 contra l’Estatufet, va aconseguir que la Diada tornes a ser 100% reivindicativa, omplint els carrers amb una força descomunal, mai imaginada en el millor dels meus somnis. D’aquella manifestació va sortir la força i l’anhel independentista que ha culminat l’1 d’octubre del 2017. Sense aquell canvi i la mobilització que va sorgir el 2012, encara estaríem discutint si “ara no toca” o som només un “15%” i d’eixamplar les bases.

Per desgràcia tot el que ha vingut posterior l’1 d’octubre ha estat un despropòsit. Si ens haguéssim entrenat potser no ho hauríem fet pitjor. Jo he quedat perplex i encara no m’he recuperat. Tant és així que en veure des d’Alemanya per TV3 la manifestació de l’11 de setembre d’enguany, per primer cop, no he sentit cap injecció de vitamines que em recuperi del sentiment de derrota que porto a dins després del 27 d’octubre. Em sembla molt increïble la performance d’un milió. Però mal em penso que per primer cop des del 2012, aquest 11 de setembre no servirà per avançar cap a la independència.

Els polítics catalans tenen por d’acabar a la presó i una performance com la d’enguany ja no els acollona. A l’honor a la veritat, conec alguns actors polítics que estan disposats a tot, però quina força poden tenir ells contra la repressió judicial espanyola més la conspiració dels seus companys acollonits. Per això, segueixo amb escepticisme el que el Govern i el Parlament de Catalunya puguin fer per fer efectiva la república catalana. Crec que només dependrà de la mobilització de la gent la possibilitat d’aconseguir avançar cap a la independència.

Però si els actes i manifestacions programats per aquest octubre només són per fer més performances i o continuar amb les marrades groguenques provocades per la demanda de llibertat dels presos polítics, crec que ja podrem començar a dir, que la independència haurà perdut el seu “momentum”. Si seguim com s’ha actuat fins aquest 11 de setembre del 2018, el moviment independentista de la dècada 2010-2020 passarà a la història com una repetició de la proclama del 6 d’octubre del 1934 protagonitzat pel President Companys. Al final com a molt s’aconseguirà una millora financera i que els presos polítics siguin indultats després d’una reforma més o menys maquillada a la monarquia espanyola.

Llavors algú tornarà a fer que la Diada sigui commemorativa de totes les derrotes que hem patit d’ençà del 1714 deixant una especial dedicació a una oda amb versos dedicats als presos i exiliats del 2017. Artistes voluntaris a fer-ho, n’hi haurà a cabassos. És més poètic i fàcil fer-ne una oda a la derrota que una a la victòria. Ja hi estem acostumats.

M’agradaria de tot cor equivocar-me, però no sóc gaire optimista.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *