Lesson learning després dels fets d’Octubre 2017: Resistència pacifica i pas a pas

Quan un s’ha d’enfrontar a grans reptes o problemes als quals no albira la solució, cal fer-ho d’una manera diferent dels altres que ja saps com es poden solucionar.

La independència de Catalunya és un dels exemples de reptes que quan comences a cercar la solució per aconseguir-ho no saps de veritat quan i com s’aconseguirà. Pots fer suposicions i preveure diferents solucions a cadascuna dels escenaris possibles, però a vegades el que tu suposaves que es donaria, resulta que no és així i això t’impedeix aplicar la solució que tenies prevista.

Sense dubte que la suposició que la Unió Europea no donaria suport a la violència i opressió que finalment l’Estat espanyol va aplicar durant els darrers dies abans del referèndum, durant el referèndum i posteriorment durant l’aplicació de l’article 155, va ser errònia. Que l’Estat espanyol utilitzaria la repressió violenta crec que tots els membres del govern de la Generalitat n’eren conscients, per això tres mesos abans el President Puigdemont es va veure obligat a substituir tres consellers del seu govern davant la negativa d’aquests a córrer el risc de ser empresonats o d’haver d’exiliar-se com a final ha ocorregut.

Equivocar-se davant d’un repte tan difícil i complicat és normal i no és cap problema si aprenem dels errors. Ara sabem fins a quin punt l’Estat espanyol està disposat a arribar. Sabem que la Unió Europea no té intenció d’impedir la repressió espanyola encara que podem intuir que només si aquesta no ocasiona ferits o morts. Sabem que el govern espanyol aprofitant el 155 i encara més si guanya els partits unionistes el 21D, aplicarà una censura i manipulació informativa per tal d’espanyolitzar als catalans. Sabem que la majoria dels espanyols, i també els catalans que així es consideren, estan disposats a veure les llibertats retallades, reprimits i fins i tot de ser adoctrinats, en nom de la unitat d’Espanya.
Davant d’aquestes lliçons apreses en els darrers mesos, hom podria pensar que no hi ha res a fer. Que potser no s’hauria d’haver començat mai el procés cap a la sobirania de Catalunya el 2012 perquè ara no només no hem aconseguit la independència sinó que ara hem perdut la Generalitat amb l’aplicació del 155.

Aquest desànim, lògic per tot el que ha succeït, no ens ha de deixar de veure, que mai en la història de Catalunya, s’havia aconseguit tant a favor de la independència. Mai tan catalans havien votat a favor de la independència. Hem posicionat Catalunya al mapa del món. Fins fa un parell d’anys no existíem. Ara saben que el Parlament de Catalunya després dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre, defensat èpicament de forma pacífica de la violència de la policia espanyola, ha proclamat la República Catalana. Saben que una part del govern de la Generalitat ha estat empresonat i l’altre és a l’exili. Això no ens ho treu ningú per molt que vulguin manipular des d’Espanya els fets. Això ja forma part de la història.

Si no haguéssim començat el procés sobiranista, algú creu que amb un Estat espanyol governat per un partit corrupte i neofeixista com el PP, que li dóna suport una extrema dreta liberal o amb una alternativa del PSOE, cada vegada més nacionalista espanyol que socialista, no seguirien espoliant Catalunya fent-la cada vegada més pobra, corrupte i provinciana.
Però a més, després de la gran crisi del 2008, amb les retallades del 2010 i amb una ofensiva nacionalista espanyola manipulant els mitjans de comunicació, la Generalitat de Catalunya sense el procés d’emancipació nacional com a alternativa, era qüestió de temps que acabés sent governada pels demagogs unionistes del PSC o C’s junt els de Comuns-Podemos.

Ara és clar que no podem exercir la proclamada República Catalana per culpa de la repressió espanyola que té el beneplàcit de la Unió Europea. Davant d’aquesta situació i amb les lliçons apresses, descartant qualsevol via de violència, que donada les circumstàncies i en el segle que vivim és la millor manera de perdre-ho tot, només ens queda la via de la resistència pacífica. Aquesta forma de lluita, implica més esforç, més paciència, més fermesa, més valentia i sobretot aprofitar qualsevol oportunitat que sorgeixi en cada moment, sense tenir cap pla a mitjà ni a llarg termini. El 21D és una d’aquestes oportunitats que no la podem deixar passar. Hi ha molts interrogants que pot succeir a partir del 22D. No està clar que es pugui restituir el govern de la Generalitat amb el President Puigdemont a l’exili i el vicepresident Junqueras a la presó. No sabem si continuaran aplicant l’article 155 encara que guanyi els partits independentistes. Però això ja ho veurem. El que sí que està ben clar, és que si el 21D guanyen els partits unionistes, els espanyols com a poble conqueridor, acostumats a menystenir als vençuts, que ningú dubti que intentaran amb tots els mitjans d’aniquilar la identitat catalana i fer que Catalunya esdevingui unes províncies més a servei de la gran Madrid.

La lluita de resistència pacifica, representa anar pas a pas sense defallir, fins que un dia, sense esperar-nos ens trobarem que la independència serà un fet.

El dia 21D ningú pot quedar-se a casa sense votar independència. Ens hi va molt.

Endavant les atxes!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *