El bloc del Director (ILC)

[…] 

Serà la penúltima (l’última, dijous de la setmana que ve, tindrà per protagonistes Dora Fusimaña, Roser Rosés i Helena Vidal, tres testimonis de l’exili soviètic del tot inèdits) de les sessions complementàries de l’exposició Literatures de l’exili: retorn a Catalunya, de la qual ja vaig parlar en aquest bloc. La vaminaugurar el dia 21 d’abril i es pot visitar fins al 21 de juny.

Hem editat un cartell, obra de Francesc Abad, que en deixarà un bon testimoni. I un catàleg que és també la història d’aquest projecte expositiu, nascut el 2005 a Barcelona i que, en itinerar a Buenos Aires, Santiago de Xile, Ciutat de Mèxic i Santo Domingo, ha comportat un enriquidor treball de recerca sobre l’exili i la vida dels catalans als països d’acollida. Per presentar-lo vaig escriure aquest text:

Serà la penúltima (l’última, dijous de la setmana que ve, tindrà per protagonistes Dora Fusimaña, Roser Rosés i Helena Vidal, tres testimonis de l’exili soviètic del tot inèdits) de les sessions complementàries de l’exposició Literatures de l’exili: retorn a Catalunya, de la qual ja vaig parlar en aquest bloc. La vaminaugurar el dia 21 d’abril i es pot visitar fins al 21 de juny.

Hem editat un cartell, obra de Francesc Abad, que en deixarà un bon testimoni. I un catàleg que és també la història d’aquest projecte expositiu, nascut el 2005 a Barcelona i que, en itinerar a Buenos Aires, Santiago de Xile, Ciutat de Mèxic i Santo Domingo, ha comportat un enriquidor treball de recerca sobre l’exili i la vida dels catalans als països d’acollida. Per presentar-lo vaig escriure aquest text:

No morir d’enyorança

Ho va dir el poeta: una nit de lluna plena un grup d’escriptors tramuntaren la carena lentament sense dir res. Si la lluna feia el ple, també el féu la seva pena. Després, primer en terres de França i l’endemà més lluny potser, van començar a construir una vida nova que posava en tensió la perspectiva incerta del retorn amb el quefer diari en una nova pàtria. Alguns d’aquells escriptors van morir a l’exili. D’altres van retornar relativament aviat. Uns altres encara van esperar fins que el règim feixista instaurat a Espanya va semblar-ho menys o fins que es va extingir biològicament. Sigui com sigui, van ser molts els que van deixar un bocí de les seves vides, sovint concret i indeleble com ho són els fills i els néts, allí on van anar a raure i es van instal·lar.

L’exposició Literatures de l’exili va començar l’any 2005 a construir el relat global d’aquesta peripècia col·lectiva bastida per tantes històries individuals. Ara, quatre anys després i amb l’experiència i els descobriments aplegats en un viatge pel continent americà que va més enllà de les quatre parades que hi ha fet la seva versió itinerant, el projecte expositiu torna a Barcelona. I ho fa, aquesta n’és una de les novetats, amb la mirada posada no tant en l’experiència traumàtica de l’exili -que hi és, ineludible- com en l’esperança d’una represa al territori d’acollida -que al capdavall hi va ser, inevitable i necessària-. Voldríem que aquest Retorn a Catalunya ho fos, també, de tot el que, a causa de la diàspora, la cultura catalana i els milers de catalans errants que l’encarnaven van aportar i encara aporten a tants indrets d’arreu.

Des de la Institució de les Lletres Catalanes volem agrair amb efusió la complicitat amb què tots els anteriors promotors del projecte han acollit la nostra proposta. Perquè han entès que tinguéssim la gosadia de fer-nos nostre el projecte Literatures de l’exili i volguéssim posar el colofó que suposa aquest Retorn a Catalunya. Una gosadia que ha de contribuir a recordar l’exiliada que fa setanta anys va protagonitzar bona part de la societat catalana i gairebé tota la seva cultura en pes. Una exiliada que va ser, també, la dels escriptors que formaven la Institució de les Lletres Catalanes del període 1937-1939, i que amb ells va córrer el risc de morir a l’exili.

Però no d’enyorança. Avui, i d’ençà del 1987, la Institució torna a ser viva i activa a l’hora de promoure les lletres catalanes. Per això, ara i aquí, recordar els qui la van fundar fa setanta anys és també una manera d’homenatjar-los.