Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

2 de novembre de 2011
4 comentaris

Normalitzar el radicalisme independentista

La paraula normalitzar pot donar per a moltes interpretacions. Però en aquest cas, ho utilitzo amb el significat d’aconseguir minimitzar el radicalisme polític dins del independentisme per tal que no impedeixi que sigui l’opció més votada dels catalans.

Dins de l’actual moviment independentista català ens trobem amb la paradoxa que malgrat segons les enquestes indiquen que hi ha una majoria favorable a votar afirmativament en un referèndum per la independència, no hi ha cap partit majoritari que hagi estat capaç de ser el receptor d’aquest anhel popular.

Per què?

Per mi, la clau ha estat que els partits independentistes és perceben com a partits radicals. No sóc cap expert en sociologia ni tampoc politòleg, però amb una mica de sentit comú es pot veure que la majoria d’una societat, sigui catalana, alemanya, sueca o japonesa, no els acaba de fer el pes les postures radicals, tant en la política com en altres coses de la vida. Entenc que com més evolucionada democràticament és una societat, més difícil que el radicalisme tingui bona acceptació Ara bé, cal també matisar que quan hi ha crisi, sigui econòmica, social o política, el radicalisme té més possibilitats per reeixir, però jo penso que difícilment aconsegueix ser l’opció majoritària. De fet si aconsegueix governar, acaba tenint molt problemes per mantenir la coherència i credibilitat, ja que difícilment podrà aplicar les polítiques radicals pel que va ser votat .

A Catalunya això és una mica el que li va succeir a ERC. A les eleccions del 2003, Esquerra significava una opció radical al que hi havia, bàsicament per dos motius: 1) Per voler la independència en front a l’autonomisme de CiU i 2) per voler imposar els valors republicans com són la transparència en la gestió publica, una gestió austera de les despeses, nomenaments dels càrrecs públics per mèrit i no per nepotisme, promoure la participació democràtica ciutadana,,,etc.

Però no va arribar a ser la tercera força política al Parlament defensant aquests dos punts amb discursos abrandats, o amb postures radicals i vehements. El discurs del Carod-Rovira era tranquil, però ferm amb els objectius. En canvi al final, en comptes de fer-ho així, Carod i Puigcercós van apostar per un govern Tripartit que era tot el contrari al que defensaven. Cap dels dos motius que la gent els va votar, van ser aplicats. Els dirigents d’Esquerra van decidir relaxar i fins i tot, arraconar, els objectius independentistes amb l’errònia excusa que calia arribar a un major nombre d’electors d’origen espanyol i facilitar el pacte amb els socialistes catalans, un dels partit amb més casos de corrupció i amiguisme a Catalunya. Això va provocar que ERC s’embrutés les mans malgrat tenia les mans netes quan va arribar a la Generalitat.

Amb aquesta greu decisió, ERC va perdre la credibilitat tant com a partit independentista com a partit republicà. Això junt amb l’ajuda de la incompetència política del Puigcercós-Ridao que van promoure l’exclusió dels que hi dissentien, va provocar l’aparició de nous partits independentistes.

Ara el problema pel moviment independentista és que l’existència d’aquests diferents partits independentistes provoca una lluita entre ells per marcar diferències i així aconseguir més suport dels possibles votants. Si a més, aquests partit no tenen una ideologia molt ben definida i bàsicament només tenen l’opció independentista com a argument polític per vendre a l’elector, aquesta lluita acaba provocant la radicalització de les postures. Com és diu popularment, tots volen marcar el paquet. Però per desgràcia com més radicalització de les postures més lluny estarem d’aconseguir la majoria per la independència.

Sota el meu parer, en el moment que ERC per mitjà de la nova direcció, sembla que està tornant als orígens d’abans dels 2003, és la millor candidata per recuperar que el independentisme sigui considerat una opció seriosa que pugi un dia aspirar a ser la majoritària. Això si, amb el permís de CiU. Si el pinyol independentista dins de la federació nacionalista s’imposa als regionalistes, està clar que serà a partir de CiU qui es podrà construir la opció majoritària que es porti cap la constitució d’un estat català.

Però mentre això no succeeix i si tenim en compte que ERC és el tercer partit català amb més nombre de regidors i alcaldes i a més, té 10 escons al Parlament, és per mi la millor opció que tenim els independentistes. Potser després del desprestigi polític que Esquerra ha patit merescudament pel que ha fet, no és possible que integri com si res hagués passat els nous partits polítics que s’han format. Potser caldrà fer una federació igual com hi ha a CiU. Però també caldrà que la nova direcció d’ERC recuperi la credibilitat amb accions polítiques alineades al seu programa independentista i republicà. Malgrat tot això, està clar per mi, que ERC és més candidata per tornar a ser el pal de paller del independentisme parlamentari que els altres partits polítics que volien ser-ho. Veig com un primer pas seriós en aquest sentit l’entesa entre l’actual direcció d’ERC i Reagrupament per fer la coalició Catalunya SI a les properes eleccions del 20N. Llàstima que aquest acord no hagi estat possible amb Solidaritat. Com he dit en un altre article, mentre hi hagi varis partits que lluiten pel mateix potencial d’’electors i creuen que tenen possibilitats de reeixir políticament per separat, l’entesa serà quasi impossible.

Una federació de partits polítics independentistes entorn d’una renovada ERC pot crear les condicions per facilitar que els dirigents de Solidaritat vegin que si no s’hi apunten no tenen res a pelar. Estic segur llavores, deixaran de banda part del radicalisme que ha caracteritzat aquest partit polític per cercar l’entesa. Però molt em temo que si no succeeix quelcom extraordinari que obligui els partits catalans a fer pinya en un Front Patriòtic, els dirigents de Solidaritat no ho faran fins que les urnes els obrin els ulls que ells no són els escollits per liderar la independència.

Jo vull la independència, entre altres coses, per així poder aconseguir canviar radicalment a millor la política Per aconseguir-ho cal fer un discurs ferm amb els objectius però gens radical amb les formes. Malgrat tinc tendència a ser vehement i radical quan defenso les meves postures independentistes, i per tant no sóc el més apropiat per dir-ho, voldria expressar que si ferim els sentiments dels altres catalans que encara no ho tenen clar, potser per culpa d’això, mai ho acabaran de tenir-ho clar. Si entre els que ho tenim clar, ens desqualifiquem mútuament, a part del pobre espectacle que estem donant, no estem donant confiança a la societat catalana que serem capaços mai d’anar junts per treballar per una Catalunya Lliure. Mentre això passi, la majoria dels catalans seguiran votant altres opcions.

Endavant les atxes!!

Nou llibre: Els herois de Brussel·les. Crònica de la manifestació de 10.000 catalans a favor de l’autodeterminació (més a www.elsherois.cat)

  1. Però si totes les enquestes diuen això: 

    Els socialistes només guanyarien a Catalunya…Només a Catalunya el PSOE es manté com a força més votada..


    I el segon lloc estarà entre CiU i PP, és a dir que l’independentisme tindrà un dels pitjors resultats, i ull en en les generals on vota mes població.

    Som junt Andalusia el graner de vots sociata, però ara mes que els andalusos que semblen que han obert els ulls.

  2. M’alegra veure que almenys part d’ERC torna una mica a la realitat, tot i que potser pel meu català no acabo d’agafar ben bé allò de que la majoria votaria independència.

    El que tu anomenes “normalització” CiU porta dècades anomenant-lo “discreció”. Si alguna cosa hem après al llarg de la història, especialment els catalans, és que les coses surten bé quan es fan “con empeño, pero sin que se note el cuidado”. A Felip V li va anar molt bé i Catalunya ha de començar a entendre ja perquè sempre han perdut les guerres.

    Salut. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!