Regressions

Reflexions amb dades

3 de maig de 2015
6 comentaris

La cultura de l’esforç, els fills de papà i els anticapitalistes

La recent entrevista de la Mònica Terribas a José Luis Bonet Ferrer, president del Grupo Freixenet, va resultar altament ulcerativa. Deixant de banda el paternalisme i la demofòbia (tant quan parla del procés independentista com quan parla de Podemos), el senyor Bonet Ferrer irrita amb el tòpic de “la cultura de l’esforç”: en José Luis entén el patiment de les persones “que ho estan passant malament” però, ve a dir, això s’arregla treballant. O dit d’una altra manera: ell és on és perquè ha treballat molt i els que pateixen…

Això de “la cultura de l’esforç” toca la moral perquè si alguna cosa caracteritza el capitalisme global és la poca importància que té l’esforç a l’hora de determinar la recompensa, en forma d’ingressos, que reben les persones. Branko Milanovic, ex-economista del Banc Mundial i expert reconegut a nivell mundial en temes de desigualtat, explica al seu llibre “The haves and the have nots” que més del 80% dels ingressos d’una persona estan determinats en el moment de néixer. En particular, el 60% queda determinat pel lloc on neix la persona i el 20% per la seva classe social; la resta ve donat per altres qüestions com ara el gènere, habilitats innates, l’edat… i l’esforç. A nivell global, doncs, força menys del 20% del que guanyem depèn del nostre esforç.

I a nivell del Reino? L’elasticitat d’ingressos integeneracional (en anglès, intergenerational income/earnings/wage elasticity) mesura fins a quin punt diferències d’ingressos dels pares respecte la mitjana es transmeten als fills: una societat totalment igualitària tindria una elasticitat de 0 (els ingressos relatius de la gent són independents dels dels seus pares), mentre que una societat on no hi ha cap mena de mobilitat social (tothom és relativament igual de pobre/ric que els seus pares) tindria una elasticitat de 1. Doncs bé, segons les estimacions que s’han fet, el Reino té una elasticitat al voltant de 0.4, a mig camí de països com Dinamarca o Noruega, que tenen elasticitats per sota de 0.2, i països com Brasil, la Xina o Perú, amb elasticitats al voltant de 0.6. Grosso modo, això vol dir que, fins i tot en una societat que es presenta com a relativament igualitària, en mitjana un 40% de la diferència salarial (relativa) entre pares es transmet als seus fills: res a veure amb l’esforç.

Elesticitat intergeneracional d'ingressosFigura 1. Elasticitat d’ingressos intergeneracional a diferents països. Font: Corak 2006.

 I passa que en José Luis és un bon exemple de tot plegat. Nét de multimilionaris i hereu (amb germans i germanes i cosins i cosines) de la nissaga Ferrer, que haguem de suportar els seus sermons a la ràdio pública té poc a veure amb el seu esforç i el seu treball. Si realment creu en la “cultura de l’esforç”, el que hauria de fer és militar en l’anticapitalisme amb tots aquells que menysprea cada cop li posen un micro al davant.

    1. És incorrecte? El diccionari de l’Enciclopèdia recull l’accepció:
      5 SOCIOL 1 Sexe en funció dels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment.

    2. “Gènere” seria el mot adient. El sexe és binari i biològic, a diferència del gènere que té més a veure amb rols i comportaments socials. Parlant de desigualtats socials, no deu ser el mateix per un home heterosexual que per un home transsexual, malgrat ser del mateix sexe però no del mateix gènere.

  1. Moltes gràcies per aquest apunt. Molt interessant la informació, referma el que sempre he pensat, que “no hi ha res millor que tenir un pare amb pasta” en aquest món. Ja està be de demanar a la majoria que treballi, quan és l’únic que fa mentre quatre es fan rics sense “fotre l’ou”.

  2. La cultura de l’esforç és un clixé molt propi de morals burgeses i també anglosaxones que fa quaranta o cinquanta anys ens repetien contínuament; sovint persones més o menys benpensants que se’l creien perquè així els hi havien ensenyat, més enllà de que l’experiència ―en el sentit científic d’observar la realitat, fer experiments i treure’n conclusions― demostrés que sovint només servia als interessos de tercers.
    Ara, potser, en alguns sectors de la nostra societat, les coses ja es comencen a veure una mica diferents, tot i que fins i tot moltes posicions d’esquerres, no ho expliciten.
    Molts joves confien molt més en la sort ―inclosa la de naixement― que en el esforç. I això també genera com a efecte negatiu el pensament que «faci el que faci, serà igual, res no depèn de mi».
    A tot això cal afegir-hi que la limitació de la producció ―per dir-ho en termes economicistes―, ja no ve limitada per la disponibilitat de mà d’obra, com havia estat des dels començaments del neolític, ara factors de matèria primera, energia, espai, logística i medi ambient són els factors primordials. La mà d’obra ―l’esforç del José Luis―, ja no és determinant, i cada vegada ho serà menys. Però la base de la dreta és l’axioma que les coses sempre seran iguals amb poques variacions.
    A les escoles, seguint la visió burgesa, sovint sense adonar-se’n gaire, ensenyen malament l’adquisició de molts coneixements. Diuen als alumnes que «s’esforcin» i molts ho assimilen a quelcom similar a passar-se moltes hores repetint alguna cosa que no acaben de comprendre, en lloc d’aturar-se i pensar cinc minuts. Sembla com si «pensar» fos molt cansat i demanés un «esforç» per damunt les possibilitats de la majoria.
    I respecte a l’elasticitat, el problema és que l’escola no dóna ni de lluny, allò que en circumstàncies favorables pot donar la família o l’entorn immediat. Sóc científic i el meu fill també. Casualitat? El vaig teledirigir? No, senzillament al llarg de la seva vida va rebre explicacions i se li van fer observar fets que a l’escola no hi entren. Una societat més justa i igualitària ha de partir d’una escola que, en lloc d’igualar per la banda baixa, doni un nivell cultural adequat, molt més enllà de la mera transmissió de coneixements o, més ben dit, de la teòrica transmissió de coneixements.

  3. “La más sencilla observación muestra que en todos los contrastes notables que se manifiestan en el destino y en la situación de dos hombres, tanto en lo que se refiere a su salud y a su situación económica o social como en cualquier otro respecto, y por evidente que sea el motivo puramente “accidental” de la diferencia, el que está mejor situado siente la urgente necesidad de considerar como “legítima” su posición privilegiada, de considerar su propia situación como resultado de un “mérito” y la ajena como producto de una “culpa”. Max Weber, Economía y Sociedad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!