Diagnòstics post eleccions (3a part): Futur de Reagrupament

Ahir es va publicar al e-noticies.cat  part d’un correu meu intern entre els coordinadors i membres de les juntes locals de Reagrupament,  a on argumentava respecte el futur de Reagrupament com a partit polític. Els títols  del e-noticies.cat, demostrava que no havien llegit el que ells mateixos publicaven (suposo que han de vendre la noticia). Però el contingut del text deixava clar que era unes reflexions internes, ben lògiques després del 28N,  per mirar d’aconseguir els objectius proposats: Una majoria de 68 diputats per proclamar la DUI.

He escrit més d’un cop, que els catalans no sabem discutir i encara menys criticar-nos. Recordo que ho vaig fer al bloc de deumil.cat amb dos articles: Pell Fina i Ens manca cultura política. Suposo que a part de la nostra idiosincràsia mediterrània, de caire individualista i expressivitat exagerada, junt amb la manca de tradició democràtica i el mal exemple dels espanyols, ha acabat fent que siguem poc tolerants a la critica i al debat. Normalment caiem amb postures maximalistes típiques com “d’estàs amb mi o estàs contra mi.”

Penso que hauríem de fer un exercici d’autocontrol i disciplina els catalans, en mires de no caure en aquestes postures. Per mi, aquest és una de les raons, no l’única, que dificulta el bon enteniment entre els independentistes.

Quina és la solució? Jo penso que és fomentar més debat. Fomentar més la crítica. Fomentar l’educació i el respecte per l’opinió de l’altre. Però cal que la crítica sigui honesta, sense caure amb personalismes i deixant clar, quins són els motius d’ella. En aquest sentit malgrat volia esperar una mica més de temps, degut a què un desgraciat (ho dic per la feina tan desagradable que ha de fer) ha volgut torpedinar aquest debat intern dins de Reagrupament o simplement ha pensat que podria fer mal a l’independentisme filtrant correus interns privats a la premsa, he decidit escriure la tercera part dels articles que havia començat fa un mes a publicar en aquest bloc. 

(continua)

A la primera part vaig fer una introducció a on exposava els motius que havien fet, segons el meu parer, que al Parlament no hi hagués una bona representació independentista malgrat l’augment del suport a la independència. Acabava amb que calia que totes les formacions independentistes fessin una diagnosi de la seva situació per avançar cap a la independència. Deia que malgrat la urgència de les eleccions municipals, no s’havia d’oblidar de fer les coses importants per aprendre dels errors.

A la segona part vaig exposar, segons la meva modesta opinió, les raons  que van provocar que Reagrupament i també en conjunt les opcions que defensaven la DUI (Declaració Unilateral d’independència)  hagin obtingut uns resultats tant minsos.  Acabava amb:

Que ha de fer Reagrupament Independentista cara el futur davant aquesta situació? Segons el meu punt de vista té tres alternatives:

a) Plegar totalment tant com associació i com a partit, deixant el pas a altres.

b) Plegar com a associació per convertir-se en un partit polític amb tots els ets i uts.

c) Plegar de ser un partit polític per convertir-se en una associació política per aconseguir la unitat entre totes les formacions, cara a les properes eleccions.

 

L’alternativa a) de que Reagrupament plegui totalment , té les seus avantatges i desavantatges.

         a.1) Avantatges: Els reagrupats podem dedicar l’esforç i treball a altres activitats, sigui sobiranistes o no. Deixem el camp lliure a altres formacions polítiques per fer les seves activitats a favor de l’independentisme  més còmodament (principalment SI i ERC i  la part independentista de CiU)

         a.2) Desavantatges: És perd un lideratge i un grup excel·lent de pencaires independentistes i també la seva organització territorial. En no haver una alternativa política  a les altres formacions polítiques independentistes, aquestes es poden relaxar i no actuar correctament. Es genera un buit , malgrat SI en fa bandera , però de manera populista, respecte a la regeneració política i l’excelència amb els valors del treball i l’educació.

La meva opinió és que és massa aviat i ara per ara, tal com estem internament i també pels desavantatges que es produiria per la independència de Catalunya, no estic d’acord amb aquesta alternativa.

L’alternativa b) de què Reagrupament es torni un partit polític amb ets i uts: 

         b.1) Avantatges: Es concentraria els esforços, com a tot els partits, a aconseguir vots. Es treballaria com un bloc i es donaria una imatge de seriositat a l’electorat. A mesura que s’aconsegueix regidories, alcaldies, llocs a la diputació, es podria aconseguir més recursos econòmics per “alliberar” militants o contractar assessors polítics, d’imatge i estrategues de comunicació (Spin Doctors). Això provocaria una professionalització política de Reagrupament. Sortirien nous lideratges amb ambicions polítiques, a dins de Reagrupament que permetrien donar una imatge renovada i amb més força política.

         b.2) Desavantatges: És perdria un dels esperits que Reagrupament ha fet bandera: Som professionals que ens volen dedicar a fer política i no professionals de la política que volen continuar vivint de la política. Reagrupament hauria de definir-se més clarament en aspectes polítics concrets (esquerres, dretes, ecologisme, nuclears, treball, sindicats, empresaris, impostos..etc) que poden perjudicar la idea d’aconseguir una majoria transversal i que deixa de banda la ideologia, per aconseguir la majoria al Parlament. Donaria peu les típiques negociacions internes a on s’intercanvien favors i contra favors (això és política estat pur) entre diferents corrents liderades per diferents líders a canvi de quotes de poder dins del partit. Entraríem a fer política partidista de mirar d’esgarrapar el vot com sigui i utilitzant totes les estratègies tòpiques de la política que el regim autonòmic espanyol ens deixa (jo penso que a l’estar limitats pel règim actual autonòmic, la política partidista acabaria donant peu a contradiccions amb la defensa de la regeneració política)

La meva opinió és que no veig a Reagrupament com a un partit polític pur i dur. No ho veig tal com ho vaig manifestar en el correu intern que s’ha filtrat. Una de les virtuts que teníem a Reagrupament és la de ser diferents als partits i que tenim un lideratge que és  contrari als polítics professionals (i a més, ens vanagloriem de no ser-ho).

Voler ser un partit polític requereix tornar-nos polítics professionals, amb tot el bo i dolent que això representa. A part de què no veig els companys de la Junta de Reagrupament i tampoc al Joan Carretero exercir com el típic líder polític professional, penso que això implicarà que Reagrupament hagi de fer una travessia molt llarga abans que aconsegueix uns resultats dignes al Parlament. Reagrupament haurà primer de tot, de professionalitzar-se políticament, aconseguir recursos econòmics molt difícils amb l’actual crisi i millorar extremament en la seva política comunicativa. Això serà condició necessària però no suficient. Perquè el pitjor de tot, és que haurà d’esperar que les altres formacions independentistes cometin greus errors polítics (i si potser millor que afectin a l’honorabilitat dels seus líders) per poder tenir oportunitat d’esgarrapar-los vots. Mireu com Ciutadans, amb baralles internes increïbles i patètiques, malgrat tot això, han aconseguit 30.000 vots més que el 2006!!.

Només amb un ERC sense renovar-se i a la deriva, i una Solidaritat encapsada per greus problemes amb els seus líders,  Reagrupament com a partit professionalitzat, podria aconseguir entrar al Parlament. Necessitem que tenir tota la sort del món i a més que els altres tinguessin tota la pitjor. 

La situació per un nou partit polític ara a Catalunya és molt complicada, no només per Reagrupament, sinó per qualsevol moviment polític que vulgui fer un forat dins de l’electorat independentista. Salvador Cardús és més optimista que jo i diu que tot això és degut a què falta un moviment majoritari que freni als aprofitats fer la seva “capalleta” per donar sortida els seus interessos. Estic d’acord que amb un moviment que donés la imatge de poder aconseguir la majoria, molts dels aprofitats s’apuntarien i així se retroalimentaria el moviment, fent-lo més unitari i fort encara. De fet, jo vaig pensar que Reagrupament inicialment anava per aquest camí. Però al final , van marxar cap a altres llocs a on tenien més opcions (Un clar símptoma de què Reagrupament no tenia gaires opcions de triomfar com a partit polític).

 

Per acabar la tercera alternativa c) Plegar de ser un partit polític per convertir-se NOMÉS en una associació política per aconseguir la unitat entre totes les formacions, cara a les properes eleccions.

Com podreu deduir, sóc més partidari d’aquesta opció, però m’haureu de perdonar que no ho expliqui públicament. Primer vull parlar-ne amb els companys de Reagrupament i preparar una ponència al respecte, per tal de presentar-la a l’assemblea.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *