Un cadàver al soterrani

Hi ha una dita alemanya „Leichem im Keller“ que es pot traduir com un cadàver al soterrani. Aquesta expressió  vol dir que quasi segur durant la teva vida hauràs comès alguna irregularitat o quelcom que et podria fer passar-te vergonya o perjudicar-te si és fes públic. Potser des d’un trauma d’infància que no podies fer-hi res fins a errades greus o accions deshonestes que has comès en unes circumstàncies determinades.

A les persones de l’àmbit públic i sobretot les que es volen dedicar a la política, els cadàvers al soterrani cobren una importància molt gran. Molts cops, els polítics quan neguen que tinguin cadàvers al soterrani i són descoberts posteriorment, l’opinió pública no els retreu el cadàver descobert, si no el fet que mentís quan se li va preguntar que si que en tenia un.


(continua)


Per aconseguir ser un reeixit líder polític cal generar molta confiança als electors. Cal que el líder no tingui cadàvers al soterrani o al menys, si en té, que siguin assumibles per la majoria dels potencials electors. Però també, si aquest lideratge polític no té competència amb altres lideratges, malgrat tingui un cadàver al soterrani més o menys escandalós, el  perjudici que pot provocar si és fes públic, pot ser molt menor que si aquest lideratge té una altra alternativa. Si no hi ha competència també hi ha més possibilitats  que mai es faci públic l’existència del cadàver al soterrani. Es farà pinya al voltant d’aquest únic lideratge, amagant tot el que li pugi fer mal.

Per tot el que he explicat, no acabo d’entendre la manca de voluntat manifesta per part del Jan Laporta i l’Alfons Lopéz Tena d’anar en coalició amb Reagrupament Independentista. És de manifest públic que  Jan Laporta en els darrers anys com a President del Barcelona ha comès alguns excessos poc adients per reforçar la seva bona imatge com a polític. Se li pot perdonar les seves celebracions a la discoteca banyant-se amb xampany francès fins a la matinada com a President d’un club de futbol. Però com candidat a ser President de la Generalitat?  També els resultats de l’auditoria que la nova junta del Barça presentarà aquest dissabte a l’assemblea del de compromissaris, poden perjudicar molt la imatge del Jan Laporta en tot els sentits, però més com a polític.

Totes aquestes informacions, independentment que siguin més o menys certes, podrien perjudicar menys a les seves perspectives electorals si tot l’independentisme anés unit. Si és fes pinya amb el seu lideratge, seria molt més fàcil fer front a les critiques i les sospites que es derivin. Sobretot perquè només vindrien del front espanyolista o unionista. Amb el que succeit aquest estiu, no serà pas el cas.

Laporta en comptes d’anar junts en una sola candidatura, ha estimat crear la seva pròpia plataforma electoral a corre-cuita, trencant al darrer moment el pacte emparaulat amb Reagrupament. Però a més li ha fet una Opa hostil per dessagnar-la d’associats i a la vegada com a acte suprem d’arrogància demanant a Reagrupament que es dissolgués per deixar a ell, el camí planer. Tot plegat, en comptes de fer pinya entre tots els independentistes, ha creat divisió i animadversió entre nosaltres.

Jo sóc un bon exemple. Em vaig fer soci del Barça el setembre de fa tres anys, just després de la moció de censura que Jan Laporta va partir,. Ho vaig fer una mica en solidaritat amb ell i per donar suport al Barça més catalanista que ell havia implementat. Ho vaig fer quan no estava gens clar que l’equip liderat pel Guardiona ho guanyés tot. Malgrat visc a Alemanya i no puc anar a veure cap partit ni gaudir de les avantatges de ser soci, vaig regalar pel cinquè aniversari del meu fill Jan el carnet de soci i de pas per mi. (Per cert, el meu tercer fill, porta el nom de Jan també una mica per honor al Laporta).

Totes les notícies que m’havien arribat fins aquell moment dels excessos del Laporta, de les seves sortides de festa fins a la matinada, de mostres de nepotisme endollant la seva amant brasilera al club o de defensar el seu excunyat col·locat també al club malgrat estava clar que era falangista, d’actitud fanfarrona i prepotent que apareixia en algunes notícies, a mi, malgrat no m’agradaven gens, mirava d’obviar-ho.

També malgrat no les tenia totes que fos el millor candidat per Reagrupament, vaig defensar-lo de les critiques que rebia esgrimint que eren fomentades per la seva decisió de dedicar-se a la política per aconseguir la independència de Catalunya . Ho feia, perquè la majoria dels atacs que rebia venien del costat més espanyolista del Barça o de la caverna mediàtica espanyola. Ho feia, perquè era qüestió de fer pinya amb els nostres líders que podrien ajudar a aconseguir l’objectiu que jo al menys he dedicat més de la meitat de la meva vida: La independència de la nació catalana.

Ara, després del que ha succeït aquest estiu, ja no puc defensar-lo.

Endavant les atxes!!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *