Des de l'Exili

Sembla que Montilla ha retardat les eleccions per jugant-se-la tot a una carta. Esperava donar un cop d’efecte preelectoral amb un acord amb l’empresa automobilista xinesa Chery. Segons s’explica al diari d’Avui,  és tractava de construir una planta per produir 300.000 vehicles l’any. Generaria uns 3.000 llocs de treball directe i uns 10.000 indirectes.

Jo no vull pas criticar que ho hagi fet. És part del joc polític treure redit electoral de les accions de govern.  Però el que voldria remarcar és que aquest intent, que trobo bé que es faci, potser no servirà de res.  No servirà de res, no només perquè el Montilla possiblement no té categoria ni l’experiència per negociar aquests assumptes, si no més aviat per la poca influència que la Generalitat pot fer per aconseguir acords amb multinacionals com aquesta per muntar plantes de producció a Catalunya.

Malgrat l’oferta que la Generalitat de Catalunya hagi pogut fer, no està gaire clar que s’aconsegueixi arribar a un acord. Tenim una forta competència amb Turquia, Itàlia i Brasil.

(continua)

Jo desitjo que Chery decideixi fer la planta a Catalunya, però si nosaltres no aportem algun valor afegit, i només competim pel preu de ma d’obra, ho tenim molt fotut. Ens queixem del pobre poder adquisitiu dels treballadors catalans i de la seva precarietat laboral. Però si mirem com estan els treballadors de Turquia o Brasil, els treballadors catalans són uns privilegiats. Segur que el nostre cost hora per treballador deu ser el doble, això sense parlar de la nostra flexibilitat laboral és molt més rígida que les altres (llegiu cost d’acomiadament). Malament rai si ens hem de comparar només pel cost laboral.

Catalunya està en una situació geogràfica privilegiada com a porta d’Europa per les mercaderies que provenen d’Àsia per via marítima. Ramon Tremosa ha fet un llibre que ho explica molt bé. Ens diu que si els vaixells que travessen el canal de Suez, en comptes de fer la volta a la península ibèrica per anar als ports holandesos, belgues o alemanys, descarreguessin als ports de València, Tarragona o Barcelona, s’estalviarien tres dies. Tres dies són molt diners. Però hi ha un problema que no permet treure redit d’aquest avantatge, les connexions viaries i ferroviàries entre aquests ports catalans i Europa.

Les connexions viaries i ferroviàries actuals són limitades o nul·les i estan estrangulant el potencial de transit d’aquests ports. Però també estan estrangular el potencial que podria tenir una nova planta de vehicles com la que podria construir Chery.

Aquesta companyia xinesa necessita bona comunicació marítima amb la Xina per rebre les matèries primeres, però també vies de comunicació dels ports catalans cap al lloc a on s’ubicaria la nova planta. També necessitarà que els vehicles fabricats, ràpidament pugin distribuir-se cap Europa amb un tren de mercaderies d’ampla europea i també unes bones conexions cap les ports catalans per tal que per via marítima siguin enviats cap al Nord d’Àfrica i Orient Mitjà.

Ja no cal que parlem que l’Aeroport del Prat tingui vols internacionals directes cap a la Xina i Orient Mitjà. Al diari d’Avui també surt la notícia que Singapore Airlines fa mesos que espera permís per volar de Barcelona a Brasil i aixì fer de Barcelona un hub de conexió entre Àsia i Sud-amèrica. És bàsic que els executius de les multinacionals xineses, japoneses, coreanes i de l’Índia, no tinguin que anar fent escala a Barajas par anar a Barcelona. Això a part que representa perdre mig dia per aquestes persones que cotitzen a preu d’or les seves hores, dóna una imatge de que Catalunya està mal comunicada. Ningú a l’era de la globalització, vol invertir en un lloc mal comunicat.

El President de la Generalitant no pot prometre res veritable del que necessita Chery i moltes altres multinacionals del ram. Per fer que l’oferta catalana sigui més atractiva que les altres, ens cal sobirania i finançament per poder invertir en les infraestructures que requereixin aquests tipus d’inversions industrials. Per sort tenim que la nostra ubicació geogràfica és teòricament la millor que d’altres. Però si els vehicles que surtin de la nova fabrica queden embossats a la B30 o els vaixells del port de Barcelona o Tarragona tarden el doble en carregar-los perquè no estan prou preparats, potser els xinesos decideixen tancar-la al cap d’uns anys i per exemple marxar a Tánger com ho vol fer la Nissan.

A veure si aprens Montilla i també a la resta de polítics, que creuen que podran, ara a l’era de la globalització, aconseguir que les multinacionals inverteixin a Catalunya com abans a va fer el President Pujol. Això ja s’ha acabat. Ara sense bones infraestructures i bons serveis, no hi ha res a fer. Però a més a més, amb les arques de la Generalitat buides i totalment endeutades, no ens arribarà ni per pagar els sopars (i el que faci falta) necessaris per tancar aquests tipus d’acords, una vegada s’han resolt tots els serrells.

No hi ha res a fer Montilla, només amb un Estat propi Catalunya tindrà la possibilitat de competir a l’era de la globalització per aconseguir noves inversions industrials. Però també no oblidem, per fer més competitives les industries catalanes que encara sobreviuen heoricament.

Malgrat els intents lloables com aquests, els catalans sense la sobirania i el finançament d’un Estat propi, no podrem impedir la decadència del teixit industrial català.

Endavant les atxes!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!