Com serà el Laporta polìtic? (1er Part: Precedents futbolístics)

D’entrada vull deixar clar que segueixo pensant que el millor és no escriure de política catalana i dels seus actors principals per no entorpir les converses que hi ha o haurien d’haver per aconseguir avançar cap a la independència de la nació catalana.

Però donades les actuals circumstàncies poc comprensibles pels qui volen la candidatura unitària per proclamar la independència al Parlament (i la regeneració democràtica, no oblidem), voldria escriure quelcom al respecte . La situació d’aparent divisió que estem vivim aquest darrer mes amb la negativa del Jan Laporta per encapçalar la candidatura de Reagrupament Independentista i en canvi, crear la seva pròpia plataforma a corre-cuita per presentar-se ell sol a les eleccions, penso que em permet fer una excepció per escriure aquest article. El que escriuré és la meva visió del que està succeint i ho faig per mirar d’ajudar a poder entreveure el que pot passar en el futur immediat. Puc estar equivocat amb les conclusions que es poden desprendre, però el que explico com a fets, alguns són comprovables a les hemeroteques i altres, m’han arribat per vaires fonts de plena confiança.

Abans de començar, vull també que quedi clar, que sóc soci del FC Barcelona , junt amb el meu fill petit Jan, gràcies a l’excel·lent trajectòria del FC Barcelona i l’admiració que he tingut al seu president durant aquests darrers anys.

(continua)

Jan Laporta és un líder nat. Ningú ho pot dubtar. Una persona que abans de complir els 40 anys s’enfronta pràcticament sense cap suport de l’establishment a unes eleccions per la Presidència del Barça i és capaç de guanyar al candidat favorit en totes els enquestes, no és un líder qualsevol. Si amb això no hi ha prou, la seva presidència al club ha estat plena de successos que han demostrat que Jan Laporta és una persona amb un fort caràcter i ambiciós. Una persona que no s’arruga davant de les circumstàncies i que sap aguantar la pressió.  Una persona que sap prendre decisions arriscades i les porta fins a les darreres conseqüències. Això sense dubte que només ho pot un líder fort.

Però també els líders forts tenen la seva cara fosca. Per poder afrontar els problemes i atacs dels rivals, com sobretot per prendre decisions arriscades i mantenir-se ferm fins al final amb elles, un líder necessita una forta autoestima. Una forta autoestima que pot arribar a transformar-se en superba que el pot fer cometre errors importants per la seva alta confiança amb les seves possibilitats. Uns errors que per orgull el pot portar a no voler rectificar abans que sigui massa tard.

El fort caràcter que ha de tenir un líder per afrontar-se als atacs dels adversaris, al cap del temps, acostuma a fer que s’acabi rodejant del col·laborador de perfil baix o llepafils. Els líders de fort caràcter tenen dificultats per treballar amb equip i els millors col·laboradors, sobretot els que tenen criteri propi acaben sent foragitats pel mateix líder. Al cap d’un temps, el líder  de fort caràcter,  acaba rodejat de col·laboradors sense criteri i carisma, que només l’adulen, ja sigui perquè realment creuen cegament amb ell o perquè persegueixen altres objectius personals que saben que només ho poden aconseguir adulant al líder. Amb un equip així, un líder per molt competent que sigui, pot acabar cometen errors importants, normalment pel mal assessorament i l’adulació dels seus col·laboradors.

Ser líder no és fàcil ni tant sols amb el Futbol, malgrat cada cap de setmana tot els errors s’obliden si la pilota entra.  Però a la política els lideratges encara són més difícils. A la política no hi ha marge d’error, sobretot si comences i ets un nouvingut. No és pot comparar les conseqüències derivades de certs errors d’imatge o de l’àmbit privats a la política, que el que es pot donar al futbol. El futbol és permet certes llibertats als seus actors, impensables a la política.

Però també és molt més simple les eleccions a la Presidència del FC Barcelona que a les del Parlament de Catalunya.

Les eleccions al FC Barcelona, els candidats que passen el tall, saben que un només serà el President i que aquest tindrà totes les mans lliures per triar el seu equip de col·laboradors. Els socis també ho saben. Els candidats saben que cada candidatura que quedi pel camí, la majoria dels socis votaran a les que queden. Per això és normal a les campanyes presidencials als clubs de Futbol es miri d’anular o fer desaparèixer les altres candidatures com sigui i sinó poden, es fan pactes oferint-los càrrecs a la futura junta directiva.

A la política catalana no és tant fàcil, primer no es tracta d’escollir un president solament, es tracta d’escollir un Parlament amb 135 diputats. I l’aritmètica del resultat permetrà escollir el President i no pas guanyar les eleccions pels vots (oi Maragall i Mas). Però encara hi ha un altre fet que el fa diferent a les eleccions al futbol. A la política catalana hi ha el factor patriòtic per la lluita per la independència.  Per això és molt difícil poder eliminar candidatures independentistes sense ocasionar greuges entre els seus militants o simpatitzants. Greuges que es produeixen quan la candidatura  guanyadora ha atacat a la perdedora com si fos l’enemic espanyol. Aquests greuges impedeixen que la majoria dels vots de la candidatura perdedora vagin cap a la guanyadora. En el millor dels casos s’abstenen.  Una abstenció que no beneficia els objectius de la independència i poden fer fracassar també a la candidatura guanyadora.

La forma que Jan Laporta va aconseguir guanyar la Presidència del Barça, va demostrar que era un líder ambiciós i si calia, feia tot el que fes falta, sense importar si el que deia era cert o no (recordeu el fals fitxatge del Beckham). Gràcies això  i els errors dels altres, va guanyar per sorpresa de tots.  La posterior trajectòria de Jan Laporta a la Presidència del Barça, ha mostrat sense dubte que és un líder fort i amb caràcter. Aquest mateix caràcter fort, l’ha fet cometre errors. Errors que malgrat ser el President del Barça més triomfant de la història, el va fer arribar al final de la seva presidència, pràcticament sol i barallat amb la major part dels seus antics col·laboradors.

La conseqüència final és que el nou president del Barça escollit no és el que defensava el model implementat per Jan Laporta, ans el contrari, Sandro Rossell, representa el probable retorn a un model de Barça més espanyolista i “nunyista” que Laporta ha combatut durant els 7 anys de la seva Presidència. Amb tots els triomfs que un president d’un club de futbol podria mai somiar, Jan Laporta no ha sabut guanyar les eleccions sota el seu mandat. Pitjor encara, les ha perdut de forma humiliant. El seu candidat, Ferrer, representava perfectament com havien quedat l’equip de col·laboradors que tenia en Jan Laporta: col·laboradors sense personalitat ni cap carisma. La candidatura continuista del Laporta era una candidatura perdedora fins i tot abans que es presentés. Malgrat tothom ho veia, Laporta no ho va voler o no va poder veure-ho i va impedir qualsevol pacte amb les altres que defensaven el seu model. Típica falta de modèstia necessària en molts líders forts. Resultat: el candidat defensat per Laporta, va quedar el darrer dels quatre que es presentaven.

Un lider fort i ambiciós és el que necessita Catalunya, però compte que cal que també sigui modest i prou intel·ligent per rodejar-se d’un bon equip. Sobretot si no conèixes el pa que s’hi dóna a la política catalana.

Al proper article, explicaré com va anar les negociacions amb Reagrupament i l’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *