Construir lideratges honests i honrats (3a Part)

A  la primera part he explicat la meva percepció de què un lideratge polític que ens hagi de portar a la independència no es pot basar-se principalment amb la mentida i l’engany.

A la segona part he explicat el perquè molts cops els adversaris són atacats amb molta més cruesa i amb més engany que l’enemic.

Aquest tercer
reflexionaré sobre com pot haver influït la nostra història i l’entorn natural en modelar un tipus de lideratge.

Si tornem al primer article d’aquesta sèrie, explico que sembla que hi ha la tendència a utilitzar l’engany i la mentida com a praxi política ben vista per la nostra societat. Davant això, hom té el dubte que si això és exclusiu del poble català o bé, es dóna en altres pobles d’altres contrades.

 

(continua)

 


Com he explicat a la segona part, els catalans tenim poca consciència de la importància de no considerar mai els adversaris dins de casa nostra com enemics a eliminar i per tant utilitzar les mentides i l’engany per combatre’l.

Suposo que per la història de tantes derrotes i traïcions que el poble català a patit en els darrers 300 anys, tenim poca autoestima i ràpidament veiem als adversaris com a potencials enemics. També a part dels condicionants que he explicat a la segona part d’aquesta sèrie, penso que no tenim molt clar les conseqüències de fer servir la mentida i l’engany contra els nostres adversaris. Unes conseqüències que a curt termini sembla que beneficien al guanyador de la disputa però a mig termini i sobretot a llarg termini, són molt contraproduents per ambdós i especialment pel conjunt de la nació.

La nostra situació privilegiada a on hem viscut els catalans, amb aquest clima mediterrani templat, rodejats de muntanyes que frenaven invasions massives per altres pobles i el mar mediterrani com a porta d’entrada del comerç i saviesa, ens ha permès créixer i desenvolupar-nos una mica més fàcilment i ràpidament, sense tant d’esforç, que altres pobles del centre i nord d’Europa.  No dic que els catalans ho hem patit incursions corsàries i guerres, però menys que el poble alemany per exemple.

El naixement de la nació catalana, durant la conquesta dels territoris ocupats pels musulmans del que havia estat la part oriental de la província de Tarraconense de l’imperi Romà, va donar peu al cap d’un centenar d’anys a la corona d’Aragó o confederació de la corona catalana-aragonesa. Amb aquesta confederació el poble català va poder ser sobirà, dins de les possibilitats que hi havia en aquells temps, duran prop 700 anys. Dins d’aquella confederació, existia una relació entre els diferents reialmes i principats, semblant a la que existia a Europa central amb l’imperi Sacre Romanogermànic. Aquest Imperi com descriu la wiki „
Mai va ser un estat nació. Malgrat el caràcter germànic de la major part dels seus governants i habitants, des dels seus inicis el Sacre Imperi va estar constituït per diversos pobles.”

La confederació catalana-aragonesa, també no va mai arribar a ser considerat un estat nació, malgrat el caràcter català dels seus governants i encara que la seva extensió era més petita i reialmes era molt menys, havia una autonomia sobirana entre ells. Aquesta manera de governar era diferent a la que s’estaven desenvolupant als pobles veïns, com el castellà i el francès. Durant aquest període, no hi havia entre els catalans del principat, valencians, illencs o aragonesos un sentiment de què els governants fossin de fora malgrat pertànyer a una corona que perfectament es podria considerar un imperi.

Per desgràcia a partir de la guerra de successió, el poble català va perdre la seva sobirania per culpa de la monarquia absoluta dels borbons. Amb aquest canvi, els catalans durant les darrers 300 anys van sentir que els governants no eren dels nostres. Les autoritats eren foranes que imposaven la seva llei per benefici d’un rei enemic. Per acabar-ho al final, el feixisme dels dictadors Primo de Rivera i Francisco Franco, encara va accentuar la sensació dels catalans que el qui governa no ho fa pel bé comunitari del poble català, ans el contrari, ho fa per perjudicar-lo. La repressió continua i cruel d’aquests anys a qualsevol intent del poble català a organitzar-se i unir-se contra els governants, ens ha impedit també a saber treballar solidàriament i d’anar units. Era millor per sobreviure a la repressió, fer-ho individualment tancant-se al cercle intim de la família o de la colla de tota la vida, que fer-ho col·lectivament per mitjà d’una unió amb altres grups. Qualsevol intent era denunciat a les autoritats repressores o boicotejat per infiltrats pagats per les mateixes.

Tot plegat, la història, el clima i aquesta situació geogràfica ens ha forjat unes tradicions a on la necessitat de solidaritat per poder sobreviure millor no són tant presents com en altres pobles d’Europa. No som molt solidaris i tampoc tenim moltes tradicions que inviten a ser honest amb el bé comunitari. No ho som, perquè aquests darrers 300 anys, el bé comunitari era representant per l’Estat opressor forà i per tant no hi havia la necessitat de ser honest amb el que no és nostre, ens reprimeix i ens roba. Tampoc succeïa res si no érem solidaris. No necessitàvem l’ajuda dels altres per sobreviure al clima càlid i tranquil a les ribes del mediterrani.

Més aviat, com va explicar molt bé Joan F.Mira a l’article „El familista amoral“ publicat a l’Avui, nosaltres els catalans, malgrat ens pesi i ho volen dissimular,  tenim una cultura similar a la que coneixem com la llatina. Com diu molt bé Joan F. Mira, en contraposició a la que s’entén com cultura europea, a la cultura llatina el que compte per sobre de tot és la família o colla o capelleta. Tot s’ho val  per la nostra família o colla o capelleta. Per a ells està permès enganyar o mentir als que no ho són. Està molt ben vist enganyar a la comunitat o l’Estat. De fet si no ho fas, ets vist com un estúpid i si ho denuncies, ets repudiat automàticament per la família o colla. Quedes desamparat per ser enganyat o robat per l’altre família.

Altres pobles de contrades més al nord, a on la natura és més dura i han viscut moltes més guerres i invasions d’altres pobles forans, existeix una tradició més forta a la solidaritat i sobretot de foment als valors de l’honestedat i honradesa entre l’individu i la comunitat o poble a què pertany. Els pobles que no havien cultivat aquests tipus de tradicions i costums, segur que tenien menys possibilitats de sobreviure als freds hiverns i a les invasions i guerres que han assolat durant centenars d’anys l’Europa central i del Nord. De fet una de les coses que més m’ha impressionat del poble alemany, és la seva capacitat de criticar qualsevol cosa que no estigui bé i exigir que així sigui. Suposo que si dins de la comunitat no es feia les coses amb un alt nivell de qualitat, les probabilitats de sobreviure de tothom es redueixen molt en comparació a les que pot succeir a prop del mediterràni amb uns hiverns no tan crus i llargs.

No diré ara que hem de canviar les nostres tradicions catalanes immediatament per anar a copiar les europees. No podem oblidar i tampoc renunciar a les coses positives de la cultura llatina mediterrània. Però hauríem de fer com els intel·lèctuals a principis del segle passat, que van intentar copiant els valors d’Europa i del món anglo-sanxó a la política, periodisme, ciència i cultura en general, per contrarestar a les maneres llatines i hispàniques. Era la generació d’intel·lectuals que l’editor i escriptor Quim Torra a descrit com els que volien la Catalunya Impossible. Els resultats forem molt prometedors i si no fou possible que es consolidés, no fou per culpa nostra, sinó per la guerra civil i de la repressió feixista espanyola posterior. La transició espanyola, malgrat els intents dels governs del Pujol al principi de canviar-ho, ha solidificat encara més aquesta desconfiança i manca de relació entre el poble i les seves institucions. El que ara tothom anomena la desafecció de la política.

La societat catalana si vol progressar ha de trencar amb aquesta dinàmica hispànica i llatina d’entendre la política.  A on tot s’ho val per defensar el teu grup o partit igual com si es tractés de la família o colla de tota la vida. Hem de tornar a cercar als orígens quan els nostres avantpassats del principi del segle XX van intentar que Catalunya fos equiparable a una Suïssa o Holanda. Per això ens calen lideratges als mitjans periodistics, a la cultura, a la ciència, però sobretot en la política que actuïn en aquest sentit. Líders com el President Francesc Macià que sempre fou honrat i honest amb els seus principis i va actuar amb conseqüència encara que impliques anar a la presó i a l’exili. Un lideratge que retorni la confiança amb la política, perquè la política, per sort en ple segle XXI a Europa, és l’única arma que tenen els pobles per alliberar-se de la colonització o de l’imperialisme d’altres pobles.

La pregunta que un s’ha de fer ara, és existeix a la política catalana algun líder que sigui honrat i honest fins l’extrem d’anar a la presó o l’exili? Hi ha algun líder polític que ens inspiri confiança de què representa al poble català i no pas els interessos del seu partit o pitjor, d’ell mateix?

Mentre no aconseguim tenir líders així, molt lluny estarem d’aconseguir la independència.

Endavant les Atxes!!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *