A la taverna de la vida ja he fet 49 anys

Una de les cançons quan encara era adolescent que més em va colpir quan la vaig sentir per primera vegada, fou una no gaire coneguda del Lluis Llach: A la taverna del mar

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara
.

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara
“.


Quan la vaig escoltar em vaig prometre que això no em passaria a mi. Peró poc a poc les circumstàncies de la vida em va portar cap sentir-me com el vell de la taverna abans de tenir l’edat de Crist.

(continua)

.

Un dissatbe al matí vaig aixecar-me com sempre tard i avorrit. Vaig anar a buscar la moto al taller i de tornada vaig patir un greu accident, bé això és el que em van dir.

Jo només recordo que em vaig despertar en un lloc a on havia unes noies de blanc que en prou feines distingia la seva cara.
Tot estava molt borrós, no portava olleres i quan vaig fer l’intent de buscar-les, de seguida un home ,també vestit de blanc, em va dir que no em mogués, que tot estava bé.  Poc a poc vaig adonar-me que estava en un hospital. Em feia mal les costelles i sentia una cremor al genoll. Vaig pensar el pitjor « He patit un accident!! ».  Sense fer cas el que m’havien dit, vaig moure les cames per si m’havia quedat paralitic. Alleugerit vaig veure que responien. L’home de blanc em va dir, « tranquil podràs caminar»  

Amb aquesta frase del metge vaig ser conscient que la cosa era greu. I així va ser. Vuit costelles, el canell, i mitja ròtula
perduda per la carretera fou la part de l’esquelet afectada. Però també un estrabisme posttraumàtic pel pinçament d’una part dels nervis visuals dins del meus cervell. 

Aquest accident, no només em va marcar la meva salut sinó que em va fer reaccionar sobre la meva vida. Feia 8 anys que m’havia casat, tenia dos fills de 7 i 2 anys. Una feina que comportava moltes hores, però ben renumerada. No em podia queixar. Però dins meu havia un negit que em feia sentir-me una mica com el vell de la taverna del mar.

Mentre estava recuperant-me a l’Hospital i després a casa, per primer cop en molts anys, havia hagut temps per pensar.  Quan has estat a punt de perdre la vida, pensen sobre ella.

Estic content amb el que he fet fins ara?
Quines coses m’haurien agradat fer abans de morir ?

Em preguntava.

Feia temps que els meus somnis de jove els estava deixant de banda per les obligacions familiars. M’autoenganyava a mi mateix dient-me el mateix que el vell de la taverna del mar. Tingues seny! Em deia i em deien: Demà tindràs temps encara…

Però la vida m’havia mostrat que havia anat de poc que no em morís. Ara m’havia donat una segona oportunitat, i hauria d’aprofitar-la per fer el que m’agradaria fer. La veu del Lluís Llach ressonava al meu cap

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara”
.


i jo, quasi no vaig tenir un demà.

Des de llavores vaig dir que prou d’excuses i que faria el que volia fer ara perquè no sabria que podria passar demà.

Havia tres somins que aquells moments tenia en ment:

El primer era contruir una casa gran amb jardí a on els meus fills poguessin gaudir de la mateixa llibertat que jo havia viscut d’infant i no pas com aquells moments que vivíem un pis de 60 metres quadrats.

El segon era tornar a fer esport. Des de molt jove, he fet sempre esport. Vaig fer Judo i Basquet.
De petit era un neguit i sinó estava cansat feia anar de corcoll als pares. L’esport en va donar equilibri i sobretot seguretat amb mi mateix de que sense l’esforç i el treball no és pot guanyar.

Amb l’accident, els metges en van recomanar que fes bicicleta.
Judo, basquet o córrer era descartat. I al principi amb poques ganes vaig començar a fer-la anar. Però al cap d’uns mesos em vaig “drogar” d’ella. D’ençà fa 15 anys potser hauré fet uns 100.000 quilometres en bicicleta.  No hi ha res més plaent que la satisfacció que sents quan guanyes les rampes que et volen tirar a terra dels mítics Glandon, Croix de Fer, Mont Ventoux o el Tourmalet. Realment la bicicleta em va rejovenir molts anys i penso continuar amb ella, fins que el cos aguanti.

El tercer
era una cosa que des de què tenia consciencia política volia fer. Volia ajudar al meu país. Volia veure la senyera a les olimpiades. Volia sentir els segadors en un mundial. Volia veure com es parlava català a l’ONU. Volia veure com es proclamava l’Estat català. I per això, vaig decidir que aprofitaria aquesta segona oportunitat de la vida per lluitar per la independència de la meva pàtria. S’acabat de criticar que els politics no fan res per la independència. Ara jo m’implicaria des de dins per ajudar a aconseguir la independència.
Vaig apuntant-me a ERC al principi i ara estic a Reagrupament Independentista per aconseguir-la.

Avui que faig 49 anys i també justament 18 anys que vaig sortir de l’hospital, només em queda aquest darrer somni per complir. I us dic, que a fe de Déu que està a punt de fer-se realitat.

Amics i companys compatriotes, recordeu les paraules del vell de la taverna del Mar:

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara
“.

Realitzem el nostre desig ara.

Fem-ho aquest 2010!!

No deixem per demà la independència de la nostra pàtria.

Endavant les atxes

 

Afegeix un comentari