Reagrupament és una necessitat: El segon impuls

Estic escrivint aquestes ratlles després d’assistir al
Palau de Congressos de Barcelona. Som diumenge 21 de març , el dia de la 2a
Assemblea de Reagrupament Independentista.

Recordo ara fa una
any, després de la manifestació de Brussel·les, estava esgotat i amb un gust
agrodolç. Per un costat estava molt content amb l’èxit de la manifestació i per
l’altre costat, trist perquè no veia sortida a l’atzucac en que el moviment
independentista es trobava. Teníem entremig la ILP per veure si forçavem als
partits catalans a que es posicionessin, però estava segur, com així va ser,
que cap d’ells ens donaria corda per poder aconseguir mobilitzar la gent a
favor de la independència. Tenia clar que al Parlament de Catalunya, cap
partit, tenia com a prioritat treballar per augmentar el suport per la
independència i encara menys fer-hi res que ens acostés a ella.

M’havia involucrat en cos i ánima a veure si dins
d’Esquerra podíem fer-la canviar la seva estratègia de la pluja fina o
patriotisme socials, però també volíem aconseguir que a Catalunya el suport de
la independència acabes de sortit a la llum. Per això vaig posar el coll per
fer realitat Brussel·les. Gracies als 10Mill catalans a Brusseles, havíem
demostrat que existia cada vegada més un suport més nombrós a favor de la
independència, peró aquest suport no tenia representativitat al Parlament.
Estava realment trist i no sabia que més podria fer..Per sort, el que no sabia
que al cap d’un més  sortiría l’article
“Patriotisme i Dignitat” de Joan Carretero que provocaria l’aparició de
Reagrupament independentista. Aquest fet ha marcat un punt d’inflexió en la política catalana.

Avui a la 2a Assemblea de Reagrupament, hem viscut un altre.


 

(continua)

 

 

Durant tot l’estiu es va fer una carrera a corre cuita
per fer creixen l’associació fins arribar a fer el primer gran impuls com fou
la 1a. Assemblea del 3 d’octubre. Fou una assemblea constituent que marcarà un
abans i un després a la història de la lluita independentista. A partir d’aquí,
la feina bruta, en el sentit de què es tractava crèixer i crèixer sense
aturar-se gaire a consolidar les coses, va d’haver ser ser compartit amb la
feina feixuga d’organitzar l’associació. Calia reorganitzar tot el que fins
aquell moment s’havia fet amb preses i poc ordre.

Reagrupament Independentista, és un projecte innovador i
com tot el que es nou, es complicat organitzar-ho. No som i no volem ser-ho, un
partit polític. Som una associació que volem crear una candidatura política que
proclami la independència al Parlament. Però també aquí s’hi ajunta el problema
de la manca de professionalització dels seus membres. Quan dic
professionalització ho dic en el sentit que tothom té el seu treball i ningú ,
incloent la Junta, pot dedicar-se 100% a l’associació. De fet aquesta és una de
les característiques que ens vanagloriem . No som polítics professionals i
tampoc ho volem ser-ho. Però això no treu, que sigui molt més difícil i lent,
l’organització de l’associació.

Però com a projecte innovador també hi ha el problema que
no tothom ha tingut clar des del principi de quin és l’objectiu final de
Reagrupament. Alguns han pensat que Reagrupament acabaria sent un partit com
els altres, això si , amb persones més ben preparades (o no). Quan la idea és
que Reagrupament no ho sigui mai i sobretot que es dissolgui el més aviat
possible, perquè això vol dir que ja haurem aconseguit la indendència. Reagrupament
té per un costat la tasca d’organitzar-se fermament mentre a la vegada ha de
tenir clar la seva data de caducitat. Reagrupament té també per un costat la
tasca d’organitzar una opció política mentre a la vegada ha de tenir clar que
mai ha de ser-ho. Realment no és pas senzill organitzar Reagrupament
Independentista.

Tot plegat ha fet que l’organització de la feina bruta feta
fins ara, ha estat plena de dificultats i això a provocat l’aparició, lògica ,
d’algunes veus critiques. No és res greu que aixó aparegui. Només faltaria que
no haguès discrepàncies entre 3.400 visions de com ha d’organitzar-se
Reagrupament. Però dins de la majoria dels associats, hi ha consens de que
estem a punt de fer realitat un canvi que provoqui que la nostra nació estigui
en disposició d’esdevenir lliure. Tots o quasi tots, som conscients de
l’urgència nacional i que estem davant d’un repte , al que no podem fracassar.
Cadascú des de la seva feina, des del seu temps lliure, i amb el patriotisme
per d’amunt de tot, estem convençuts que hem de treballar de vàlent per aconseguir la independència. Com ha dit en Jan Laporta, ara la independència és una necessitat.

Per això, estic segur que malgrat alguns ressentits, dels que
tenen una visió minimalista, dels que es perden amb l’estètica i no volen o
poden veure que no podem tornar a caure en les típiques divisions que sempre ha
caracteritzat les formacions polítiques independentistes i sobretot des espanyolistes que els hi donen corda, la immensa majoria dels reagrupat estem que ja és hora de deixar les excuses i anar cara a barraca. Si realment per tu la independència de la nació catalana és la teva prioritat, ara és el moment. Si així ho creus, i no estas reagrupat, a que esperes per fer-ho.

Però tingues present que no som ni serem mai cap partit polític. Anem per feina i no ens aturarem a discutir el sexe de l’àngel ni si aquí hi falta una coma o un punt o no es compleix l’esperit d’una ponència, que si veiem que no ens ajuda amb el nostre objectiu, ho canviem i arreglat. No fer-ho seria una irresponsabilitat per la nostra nació. Ara toca lluitar per la llibertat, no pode perdre més temps.

Joan Carretero ho ha deixat ben clar, i és exactament el mateix que ha dit sempre. No ha variat ni un milimetre del que ha dit sempre. Com tampoc s’arrugat per res ni no li tremola el pols si ha de prendre un decisió. Joan Carretero no és un polític com els que fins ara em conegut i per això ha pogut aconseguir que milers de persones estiguin treballant de valent per Reagrupament. És un líder nat i en el millor sentit de les paraules. Això alguns no ho entenen. Massa vicis adquirits de la política catalana, a on els líders no van de cara i tot és hipocresia.

Reagrupament amb Joan Carretero al davant, amb aquesta 2a Assemblea ha rebut el suport absolut de tots els reagrupats. Però la Junta que presideix el Dr. Carretero i els 3.400 associats, no estem sols en aquesta lluita. Joan Laporta, Salvador Cardús, Miquel Calzada,  Victor Alexandre, Carles Móra, Toni Strubell, Toni Abad, Dr. Resines, Dr. Badia Margarit, del
Dr.Barrera, del Dr.Domènech, del Dr. Broggy i d’altres personalitats que han vingut avui,  junts també estan convencuts que Reagrupament és l’opció més ferma i única que hi ha per poder fer la candidatura. Avui tots junts hem donat un segon impuls definitiu que
consolidarà Reagrupament Independentista com l’opció que trauidirà al Parlament
la voluntat dels centenars de milers de catalans que varen dir en els referèndums
populars, SI a la independència de la nació catalana.

La independència és l’importat, la resta és superflu


Endavant les Atxes!!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *