La via gradualista cap a la independència d?Esquerra

L’altre dia, el portaveu d’Esquerra, Ignasi Llorente, va dir en una conferència de premsa que el contundent “sí” a favor de la independència demostra a aquells que defensen la via autonomista com a únic camí que s’equivoquen, però també demostra que l’erren aquells que creuen que la independència “caurà com la fruita madura, sense esforç, constància i treball”. En definitiva, segons ells, les consultes avalen la seva via gradualista cap a la independència.

Com sempre acostuma a passar amb els que no volen reconèixer que s’han equivocat d’estratègia, aquests intenten aprofitar-se de qualsevol fet, encara que a priori sigui contradictori amb el que fan, per justificar la seva postura.

La veritat és que trobo de molt mal gust, per part del portaveu d’Esquerra, aprofitar-se la baixa participació en els referèndums per a escombrar cap a casa seva. Com pot tenir tant pocs escrúpols per fer-s’ho venir bé si ells estan governant a la Generalitat i les diputacions i per tant podien haver treballat per ajudar a aconseguir més participació als referèndums?.

Davant d’això no puc deixar fer la meva reflexió crítica a aquesta anomenada via gradualista cap a la independència, que defensa l’executiva d’Esquerra.

(continua)

Anem a pams. Que vol dir “via gradualista cap a la independència”?

Jo sempre he entès que quan prens una via, aquesta normalment té una sortida i una arribada. Entenc que l’objectiu o l’arribada és la independència.

Una via gradualista, entenc que vol dir que es camina per aquesta via, no en pas continuo fins a l’arribada, sinó que es fa per graons. Entenc que un graó és una fita o milestone, en llenguatge de projectes, que ens fa avançar de salt en salt fins a l’arribada.

Fins a aquí, aquesta aproximació o estratègia em sembla molt correcte. De fet en qualsevol projecte complicat i difícil, sempre s’ha utilitzat una via gradualista i mai fer-ho tot de cop, sense fites, milestones o graons predefinits.

Però a aqui, és quan comença la meva critica a l’estratègia d’Esquerra, perquè malgrat que està clar que l’arribada és la independència, no he vist en lloc, dos punts cabdals  en qualsevol projecte.

Primer punt, un projecte sense una data final, més o menys fixada en l’horitzó , està totalment abocat al fracàs. 
No dic que la data ha de ser exacte i inamovible, però ha d’haver-hi una. Una en que en el moment de sortir pensis que serà quan arribaràs al final del trajecte. Si després surten contratemps inesperats i tens que retardar-la, ho fas, però tornes a fixar una altra data. Mai un projecte o via o estratègia no pot tenir una data final. Mai. 

Segon punt, cada graó ha de tenir ben especificat els objectius que es volen aconseguir i també en quina data, més o menys, es vol aconseguir arribar en aquest graó. Aquests graons o fites o milestones, cal que estiguin definits abans de començar a caminar per la via.

En el primer tripartit, amb el pacte del Tinell, si que es va definir un graó o milestone, com fou l’Estatut nou. Però jo em pregunto, algú sap quins són els graons o milestones que Esquerra va planificar aconseguir quan va repetir el segon tripartit?

Cap ni un.
 

Per tant, teòricament la via gradualista cap a la independència d’Esquerra és un projecte avocat al fracàs.

Que no em vinguin ara a dir que els referèndums són milestones o graons seus. Perquè si fos per a ells, no s’haurien fet cap ni un. Així ho van manifestar quan l’Ernest Benach en nom d’ERC va votar per dues vegades en contra, junt amb el PP ,PSC-PSOE, CiU i Iniciativa,  a la ILP que volia fer que aquest referèndum fos vinculant. Com també a Arenys de Munt, Esquerra va col·laborar molt poc fins que va veure que seria tot un èxit.

No vull fer més sang,  per respecte i reconeixement a la tasca dels militants del que fou el meu partit durant 18 anys, en els referèndums. Però la direcció d’Esquerra en moltes ocasions, en comptes de voler pujar un graó més de la via cap a la independència, sembla que en vulguin baixar-ne un o dos de cop.

Però a part de que teoricament és un fracàs, si  féssim un exercici d’imaginació de quins podien ser aquests possibles graons o milestones, doncs, com he dit abans, mai ens han dit que pretenien fer al respecte mentre estan al govern de la Generalitat, podem veure que no han aconseguit pujar-ne cap, més aviat hem retrocedit graons.

Ni la Coorporació catalana de radio i televissió són ara més nacionals (catalans s’entén). TV3 es tancada al País Valencià. No tenim cap premsa seriosa més en català (a part de quatre pamflets digitals fortament subvencionats). El català està retrocedint a la societat catalana i si no havia prou, s’implementat la tercera hora del castellà a criteri de les escoles. No tenim cap llei que permetin fer referèndums o consultes, sense demanar permís a Espanya. Tenim una part del pressupost de la Generalitat que es decidit a Madrid (llei de dependència). Els aeroports segueixen sent gestionats per Espanya. Seguim pagant les autopistes i dos centims d’euro més per la benzina que els espanyols. Tenim un finançament que legitima i no soluciona l’espoli fiscal…etc.

La conclusió que es pot arribar sense cap dubte, és que la via gradualista d’Esquerra és, tant a la teoria com a la practica, un absolut fracàs.

Cal recordar als companys militants d’Esquerra, que a vegades una via potser que tingui sortida, però després de fer molt de camí, et pots trobar que tornis al mateix lloc a on estaves, o en alguns casos fins i tot, acabis sortint, esgotat i frustat, més enrere d’on havies sortit.

Si us plau, companys d’Esquerra, demaneu comptes als vostres dirigents i exigiu que rectifiquin. Catalunya no pot retrocedir més.

Endavant les Atxes!!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *